La llenya mal situada

 

Conten que fa molt de temps, en un poble petit de la Xina, un home guardava la seva llenya a la vora de la xemeneia. El seu veí, quan ho va veure, es va acostar a ell i li va dir:

—Si no treus la llenya d’aquí pots provocar un incendi i quedar-te sense casa. No veus que està massa a prop del foc?

Però el veí, que era molt orgullós, va pensar que allò que deia era pràcticament impossible i no li va fer cas.

Al cap d’uns dies, la casa d’aquell home va començar a cremar per culpa de la llenya que era al costat del foc. Els veïns el varen ajudar a apagar el foc, amb tanta rapidesa, que la casa gairebé no va patir desperfectes.

I ell, agraït, va convidar a  berenar a tots els veïns que l’havien ajudat a apagar l’incendi, però no va pensar invitar el veí que l’havia advertit del perill.

Un dels seus veïns se’n va adonar i, li va dir:

—Està molt bé que ens hagis convidat per  agrair-nos que t’ajudéssim a apagar el foc, però... No hauria estat més just que també haguessis invitat  aquell veí que et va advertir i, al que si li haguessis fet cas, t’hauria evitat la desgràcia?

Moralina:

Moltes vegades oblidem agrair un bon consell, que si l’haguéssim seguit ens hauria evitat alguna desgràcia.

Faula de la Xina

Autor: Ban Gu 

La cursa equitativa

 

<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/ilustracion-dibujada-mano-ninos-clase-educacion-fisica_15858477.htm#fromView=search&page=1&position=15&uuid=5e631909-46cb-404e-8e17-302316b1bad7">Imagen de freepik</a>

Hi havia una vegada dos amics, l’Anna i en Lluís, que eren molt competitius. Sempre estaven intentant demostrar quin dels dos era més ràpid. Un dia, varen decidir fer una cursa.

Quan va començar la cursa, l’Anna va córrer molt ràpid i ben aviat va aconseguir avançar en Lluís. Però quan va mirar cap enrere, va veure que en Lluís ensopegava i queia a terra. En comptes de continuar corrent, l’Anna va decidir retrocedir i ajudar a en Lluís a aixecar-se.

Junts, varen córrer cap a la meta, agafats de la ma. I tot i que varen arribar uns segons després que els altres, el seu acte d’amistat i treball en equip va demostrar que guanyar no sempre és el més important.

Al final, tots varen aplaudir la seva noblesa i els varen donar unes medalles especials pel seu esperit esportiu i la seva amistat genuïna.

Moralina:

La veritable victòria no està en arribar el primer, sinó en el respecte, l’amistat i el suport mutu.

Font: www.elprofe20.com

EL PRÍNCEP I EL FALCÓ

 

Diuen, que va existir un príncep, que anava a tots els llocs acompanyat pel seu fidel falcó i que feia servir per caçar. Però un dia, el príncep es va fixar que el falcó  atacava fins i tot als de la seva mateixa espècie. Llavors, el príncep enfadat li va retreure:

—Ets una au forta, ràpida, intel·ligent… i creia que també eres noble i lleial. Però… ¿Com  puc confiar en tu, si ataques fins i tot als de la teva pròpia espècie? Per què actues amb tanta maldat?

—Ho faig, es cert… Però ataco als de la meva espècie perquè ho he après de tu i de tots els teus. Com que vosaltres ho fèieu, vaig pensar que era correcte.

Moralina:

Diuen, que la principal forma d'educació és l'exemple, així que ves a compte amb l'exemple que dones als teus.

Adaptació de la Faula en vers,

de Felipe Jacinto Sala

ELS DOS LLOROS SAVIS

Hi havia una vegada un home al que li agradaven molt els lloros. Pensava, que eren els animals més intel·ligents del planeta i per aquesta raó, va pensar en criar una parella de lloros per ensenyar-los tots els coneixements dels humans i així, ells es sentirien uns més entre els humans, els va comprar quan encara només eren uns ous, els va veure néixer i des de el primer moment va criar-los com si fossin els seus propis fills.

L'home va ensenyar als lloros coneixements de tota mena: matemàtiques, llengua, gramàtica, història, geografia... i aviat es varen convertir en els lloros més savis del món. Eren capaços de resoldre complicades equacions i recitar el més complex dels  poemes.

Però, l'home es va fer gran i va morir, els seus fills que no sentien la mateixa admiració per aquests animals, no es varen posar d'acord sobre quin d'ells es quedaria els lloros, així que varen decidir deixar-los en llibertat i que es busquessin el seu propi camí.

—Són un lloros molt llestos —va dir un dels fills—. Segur que no tenen cap problema per sobreviure. Els hi deixem la porta oberta i sortiran quan ells vulguin.

Els lloros, varen veure a prop un arbre i van saltar a la finestra, i així, a poc a poc, fins a una de les branques de l'arbre. De mica en mica, fent petits saltirons, varen anar pujant de branca en branca. I en una d'elles varen trobar un altre lloro, aquest però era silvestre.

—Hola! —va dir el lloro silvestre als lloros savis—. No us coneixo, no us havia vist mai per aquí...

—Es la primera vegada que sortim de la nostra gàbia —va contestar un dels lloros savis—. És normal que no ens haguessis vist fins avui. El nostre amo va morir i els seus fills ens han deixat sortir de la gàbia.

—Oh, vaja. Doncs me’n alegro per vosaltres... —va dir llavors el lloro silvestre.

—No crec que tinguem problemes —va continuar l'altre lloro savi-. Tenim coneixements de totes les matèries.

I dit això, els dos lloros començaren a demostrar al lloro silvestre tot el que sabien: varen parlar en diferents idiomes, van pronunciar de memòria algun poema, li varen explicar el resultat d'alguna operació de matemàtiques...

I llavors, el lloro silvestre, mentre escoltava amb atenció la lliçó dels dos lloros savis, va veure de reüll,  que un gat enorme  els havia vist, i que començava a escalar sigil·losament pel tronc de l'arbre.

—Perdoneu —va interrompre de sobte el lloro silvestre-. I entre tant de coneixement, el vostre amo us va ensenyar a volar, per casualitat?

—Volar? —varen respondre sorpresos els lloros savis—. Sí, es clar, suposem que podem volar, perquè el pes de l'aire sota l'ala exerceix una pressió menor que...

—No, no —va insistir el lloro silvestre—. No em refereixo al raonament de la fórmula exacte per poder volar. Em refereixo si sabeu volar de veritat.

—No, no ho hem fet mai —va contestar estranyat un dels lloros savis.

—Vaja! —va dir llavors el lloro silvestre aixecant el vol—. Veig que el vostre amo us va ensenyar moltes coses, però es va oblidar d'ensenyar-vos el més important. Bona sort!

I el lloro silvestre va marxar volant, pensant en lo inútil que pot arribar a ser a vegades el coneixement humà.

Moralina:

No és més savi el que més coneixements té, sinó el que  sap adaptar-se  i sobreposar-se als canvis i les dificultats.

Autor: Prem Rawat

EL BON TEMPS I LA PLUJA

Hi havia un gosset i una granoteta que eren amics, tot i que a vegades discutien.

Si el dia era plujós la granota es posava molt contenta. En canvi el gos estava trist, perquè no li agradava gens la pluja i no suportava mullar-se.

—Quina capbussada faré en els bassals que s'estan formant! —deia la granoteta molt contenta amb la tempesta.

—Bah! A mi m'avorreix la pluja! —responia el gosset malhumorat.

Quan feia sol passava el contrari; el gos estava content perquè podia passejar tranquil·lament i la granota s'avorria perquè no hi havia bassals per jugar, també es posava de mal humor perquè la seva pell es ressecava  amb l'escalfor del sol.

Però hi havia dies que estaven contents el gosset i la granoteta.  

Però quan? Doncs molt fàcil! Els dies  ennuvolats però sense pluja.

Moralina: 

Com diu el refrany: Mai  plou al gust de tothom.

El que és agradable per algunes persones, pot ser molest per d'altres.

Autor: Anònim

ELS TRES LLEONS

A la selva vivien tres lleons. Un dia el mico, el representant elegit pels animals, va convocar una reunió per demanar una presa de decisions.

-Tots nosaltres sabem que el lleó és el rei dels animals, però tenim un problema: Hi ha tres lleons i els tres són molt forts. A quin d'ells ens cal prestar obediència? Quin d'ells ha de ser nostre Rei?

Els lleons varen saber de la reunió i varen comentar entre ells:

-És certa, la preocupació dels animals, té molt de sentit. Una selva  no pot tenir tres reis.

I  no volem lluitar entre nosaltres,  ja que som molt bons amics... Hem de saber quin serà elegit, però, com  descobrir-ho?

Altra vegada els  animals es varen reunir  i després de debatre molt, varen comunicar als tres lleons la decisió presa:

-Hem trobat  una solució molt simple al problema i hem decidit que tots tres escalareu la  Gran Muntanya. El que arribi  primer al cim serà coronat el nostre Rei.

La Gran Muntanya era la més alta i escarpada de tota la selva. El repte va ser acceptat i tots els animals es van reunir per assistir a la gran escalada.

El primer lleó va  intentar escalar però no va  arribar al cim.

El  segon va començar amb moltes ganes, però, també fou  derrotat.

El tercer lleó tampoc ho va aconseguir i va ser derrotat.

Els animals estaven impacients i curiosos; si els tres havien estat derrotats, com triarien un rei?

En aquell moment, un àguila, de gran en edat i saviesa, va demanar la paraula:

-Jo sé qui hauria de ser el nostre rei! Tots els animals varen fer silenci i la varen mirar amb grans expectatives.

-Com?, varen  demanar tots.

-És simple... va dir  l'àguila. Jo estava volant molt a prop d'ells i quan van tornar derrotats de la seva escalada vaig escoltar el que cadascun d'ells va dir a la muntanya.

El primer lleó va dir: -Muntanya, m'has vençut!

El segon lleó va dir:  -Muntanya, m'has vençut!

El tercer lleó va  dir: -Muntanya, m'has vençut, per ara!

Però tu ja has arribat a la teva  mida final i jo encara estic creixent.

La diferència, va completar l'àguila, és que el tercer lleó va tenir una actitud de guanyador quan va sentir la derrota en aquell moment, però no va desistir i qui pensa així, demostra que la seva persona és més gran que el problema: ell és el rei  i està preparat per governar.

Els animals van aplaudir amb entusiasme i el tercer Lleó que va ser coronat  el rei dels animals. 

Autor desconegut

Moralina :   No tenen  importància la mida de les dificultats o situacions que tinguis. Els teus problemes, la majoria de vegades, ja han assolit el nivell màxim; però tu no. Ets  més gran que tots els problemes i encara no has arribat al límit del teu potencial i de la teva excel·lència.

TENIA ALES

Hi havia una vegada un rei molt capritxós que tenia una filla molt maca. El rei volia casar-la i va posar com a condició que seria escollit aquell home que fos capaç de fer volar un falcó que des de feia temps estava posat en una branca i que ningú absolutament ningú fins llavors havia aconseguit fer-lo volar.

Molts homes van aparèixer al palau i amb diferents tàctiques van intentar que l’ocell volés, fins que un matí, el rei va veure volar el falcó pel seu jardí.

Quan va preguntar a l’autor d’aquesta proesa con s’ho havia fet per fer volar el falcó, l’home li va explicar:

–No ha estat difícil, majestat, he tallat la branca i llavors el falcó s’ha adonat que tenia ales i simplement ha volat.

Moralina :

De vegades tenim davant nostra la resposta i no la veiem.

Autor desconegut

L'ELEFANT I EL RATOLÍ

Hi havia un elefant molt fort que sempre es burlava de tothom, sobretot d'un petit ratolí.

L'elefant sempre li deia:

"Mira que n'ets de petit, no podries ni aixecar un gra d'arròs", mentre reia estrepitosament d'ell.

Però un dia va arribar un caçador al bosc. Tots els animals fugien, però el ratolí i l'elefant es van quedar allà i es van amagar. El caçador va veure l'elefant i el va disparar. L'elefant va caure de potes rendit i el ratolí li va dir a l'orella:

" Que ha sigut de la teva gran força? No veig que  t'hagi servit de res ". I dit això, el ratolí s'amagà de nou.

Moralina: 

No t'enriguis de les persones que creus que són menys que tu, perquè un dia elles se'n riuran de tu.

Autor desconegut