Estava el
vell lléo a la seva cova situada en un dels cims més alts d'uns turons, quan el
seu fill, al contemplar-lo tan majestuós li va dir:
—Hi haurà
pare, en tot el món un ésser més valent que vós?
—Sí fill —li
va contestar el pare.
—Com pot ser
pare? Quan jo, que soc el vostre fill, no tinc por de ningú i no respecto a cap
altre animal més que a vós.
—No
t’enganyis fill. En el món hi ha un animal més ferotge que ens guanya a tots; per això, jo que era el rei del món, per no
veure’m derrotat he tingut d’amagar-me entre aquestes muntanyes.
—Si vós em
doneu permís aniré a caçar aquest animal i li arrabassaré el domini del món. No crec que sigui tan
valent! Quin animal pot ser tan gran perquè no m’atreveixi a atacar-lo?
—No és tan
gran, fill, però és molt més astut que tots. S’anomena home. Mentre jo visqui,
mai et donaré permís perquè vagis a lluitar amb ell.
I d’aquesta
manera, el lleó jove es va tenir d’esperar rondinant i esmolant-se les ungles.
Però un dia el vell lleó es va posar malalt i poc després va morir. Després de
plorar-lo, el jove lleó va amagar el seu
cos sota unes branques i va pensar que havia arribat el moment d’anar a buscar
l'home. Va baixar de les muntanyes cap a la vall per buscar-lo.
Primerament
va trobar en una de les praderies un cavall escarransit.
—Bah! —va
dir —, aquest no s’atrevirà amb mi. Ets un home? —li va cridar.
—No soc un
home —va contestar el cavall
—Qui és
l’home doncs?
—L'home, viu
més avall i és un animal molt malvat i
valent. A mi em té sotmès i, com que volia ser lliure, va posar-me uns ferros a
la boca, em va lligar amb aquestes corretges i amb uns esperons que es va col·locar
en els talons, va pujar sobre meu i va començar a donar-me cops i a clavar-me
els esperons pels laterals del ventre, fins que vaig tenir de fer la seva
voluntat i portar-lo a on li venia de gust; quan es va cansar de mi, em va
abandonar en un lloc molt àrid i gairebé em moro de gana.
—Tot això no t’hauria passat si fossis més espavilat —va respondre el lleó—. Jo estic buscant l'home per veure si és prou valent per lluitar amb mi.
El jove lleó
va prosseguir el camí i més a baix, on començaven les granges, va veure darrera
un tancat l’esquena d’un bou i les seves banyes. "Aquest és l’home —va pensar i
quines ungles tan enormes que té al cap, és estrany que no les tingui a les
potes. Vaig a veure’l de prop".
—Ets un
home? —va cridar.
El bou va
començar a tremolar, espantat i amb una veu nerviosa va contestar:
—Jo no soc
l'home. L'home viu més avall encara.
—Em vols fer
creure que no ets un home i, es pot saber perquè tremoles com una fulla. Digue'm
t’atreveixes a lluitar amb mi?
De que et
serveix aquest cos tan enorme i aquestes defenses que tens al cap, sinó per triomfar
sobre els que no són tan valents com jo? Baralla't amb mi si t'atreveixes!
—No, no ho faré, no tinc ganes de barallar-me i no soc valent, ja que l'home m'ha convertit en pacífic. Quan era més jove vaig voler revelar-me, llavors em va lligar amb un llaç, em va tombar al terra i em va marcar la pell amb un ferro roent. Encara avui dia em cou. Fixa't en la marca, aquí a la cuixa. I encara me'n va fer d’altres de pitjors, però que em fa vergonya explicar-les. També em va posar el jou i em va fer estirar el carro a cops de vara. I aquí em tens, patint; fins que a l’home se li passi pel cap de menjar-me.
—Tan gran i
tan…covard! No serveixes per res. Me'n vaig.
I el lleó va
seguir baixant en busca de l’home.
Ja divisava
la plana quan el lleó va veure fum que sortia d'una masia i en silenci es va acostar al tancat. Un gos el va ensumar i va sortir a bordar. El lleó es va seure a
esperar-lo i va pensar: " Aquest sí que ha de ser l’home, perquè m'havien dit
que no era molt gran. A mi no em guanya aquest tap de bassa! Només crida però
no s’atreveix a atacar-me". El gos bordava des de lluny.
—A veure, calla una mica! Ets tu l'home?
—No soc l’home,
per el meu amo sí que ho és.
—Ja m'ho
pensava, perquè tu no aguantes ni el primer atac. Vés i digues-li al teu amo
que vinc a desafiar-lo; desitjo veure si és veritat el que diuen, que és el més
valent del món.
Va marxar el
gos i va tornar amb l'home que portava una escopeta carregada.
—Bah! —va dir
el lleó—. Que estrany que és l’home! No porta el cap baix com nosaltres, de
quina manera menjarà? Camina dret. Bah! Jo també m’assec sobre les potes de
darrere per barallar-me perquè em quedin les potes de davant lliures; en què em
pot superar? Ets tu l’home? —va preguntar quan el va tenir a prop.
—Jo soc l'home
—va contestar el camperol.
—Vinc a barallar-me
amb tu per saber qui dels dos és el més valent.
—D’acord —va
dir l'home—, però perquè em baralli tens que fer-me enfadar. Insulta'm tu
primer i després et contesto jo.
Llavors el
lleó va començar a tractar-lo de lladre, saquejador, covard, abusador, malvat… fins que
es va cansar d'insultar-lo.
—Ara em toca
a mi —va dir l'home—. Aquí tens una mala paraula. I li va disparar un tret amb l'escopeta
que li va ferir una pota.
—Ai, ai, ai,
ai. Perdoni home, no em vull barallar més amb vós.
I el lleó va
fugir, com ànima que s'emporta el dimoni, cap a l'interior de les muntanyes,
per amagar-se en els cims dels turons.
Anava
pensant el lleó: "Ja ho deia el llest del meu pare que no anés a barallar-me
amb l'home; si només una mala paraula m’ha ferit la pota, que hauria passat si m'arribo a barallar amb ell?
I mai més va
baixar de les muntanyes i es va mantenir ocult no fos cas que tornés a coincidir
amb l’home.
Conte de Xile
(Adaptació)
(Font: www.uncuentotradicional.com)
