dissabte, 4 de desembre de 2021

EL LLEÓ I L'HOME

 


Estava el vell lléo a la seva cova situada en un dels cims més alts d'uns turons, quan el seu fill, al contemplar-lo tan majestuós li va dir:

—Hi haurà pare, en tot el món un ésser més valent que vós?

—Sí fill —li va contestar el pare.

—Com pot ser pare? Quan jo, que soc el vostre fill, no tinc por de ningú i no respecto a cap altre animal més que a vós.

—No t’enganyis fill. En el món hi ha un animal més ferotge que ens guanya a tots;  per això, jo que era el rei del món, per no veure’m derrotat he tingut d’amagar-me entre aquestes muntanyes.

—Si vós em doneu permís aniré a caçar aquest animal i li arrabassaré  el domini del món. No crec que sigui tan valent! Quin animal pot ser tan gran perquè no m’atreveixi a atacar-lo?

—No és tan gran, fill, però és molt més astut que tots. S’anomena home. Mentre jo visqui, mai et donaré permís perquè vagis a lluitar amb ell.

I d’aquesta manera, el lleó jove es va tenir d’esperar rondinant i esmolant-se les ungles. Però un dia el vell lleó es va posar malalt i poc després va morir. Després de plorar-lo, el jove lleó va  amagar el seu cos sota unes branques i va pensar que havia arribat el moment d’anar a buscar l'home. Va baixar de les muntanyes cap a la vall per buscar-lo.

Primerament va trobar en una de les praderies un cavall escarransit.

—Bah! —va dir —, aquest no s’atrevirà amb mi. Ets un home? —li va cridar.

—No soc un home —va contestar el cavall

—Qui és l’home doncs?

—L'home, viu més avall i és un animal molt malvat  i valent. A mi em té sotmès i, com que volia ser lliure, va posar-me uns ferros a la boca, em va lligar amb aquestes corretges i amb uns esperons que es va col·locar en els talons, va pujar sobre meu i va començar a donar-me cops i a clavar-me els esperons pels laterals del ventre, fins que vaig tenir de fer la seva voluntat i portar-lo a on li venia de gust; quan es va cansar de mi, em va abandonar en un lloc molt àrid i gairebé em moro de gana.

—Tot això no t’hauria passat si fossis més espavilat —va respondre el lleó—. Jo estic buscant l'home per veure si és prou valent per lluitar amb mi.

El jove lleó va prosseguir el camí i més a baix, on començaven les granges, va veure darrera un tancat l’esquena d’un bou i les seves banyes. "Aquest és l’home —va pensar i quines ungles tan enormes que té al cap, és estrany que no les tingui a les potes. Vaig a veure’l de prop".

—Ets un home? —va cridar.

El bou va començar a tremolar, espantat i amb una veu nerviosa va contestar:

—Jo no soc l'home. L'home viu més avall encara.

—Em vols fer creure que no ets un home i, es pot saber perquè tremoles com una fulla. Digue'm t’atreveixes a lluitar amb mi?

De que et serveix aquest cos tan enorme i aquestes defenses que tens al cap, sinó per triomfar sobre els que no són tan valents com jo? Baralla't amb mi si t'atreveixes!

—No, no ho faré, no tinc ganes de barallar-me i no soc valent, ja que l'home m'ha convertit en pacífic. Quan era més jove vaig voler revelar-me, llavors em va lligar amb un llaç, em va tombar al terra i em va marcar la pell amb un ferro roent. Encara avui dia em cou. Fixa't en la marca, aquí a la cuixa. I encara me'n va fer d’altres de pitjors, però que em fa vergonya explicar-les. També em va posar el jou i em va fer estirar el carro a cops de vara. I aquí em tens, patint; fins que a l’home se li passi pel cap de menjar-me.

—Tan gran i tan…covard! No serveixes per res. Me'n vaig.

I el lleó va seguir baixant en busca de l’home.

Ja divisava la plana quan el lleó va veure fum que sortia d'una masia i en silenci es va acostar al tancat. Un gos el va ensumar i va sortir a bordar. El lleó es va seure a esperar-lo i va pensar: " Aquest sí que ha de ser l’home, perquè m'havien dit que no era molt gran. A mi no em guanya aquest tap de bassa! Només crida però no s’atreveix a atacar-me". El gos bordava des de lluny.

—A veure, calla una mica! Ets tu l'home?

—No soc l’home, per el meu amo sí que ho és.

—Ja m'ho pensava, perquè tu no aguantes ni el primer atac. Vés i digues-li al teu amo que vinc a desafiar-lo; desitjo veure si és veritat el que diuen, que és el més valent del món.

Va marxar el gos i va tornar amb l'home que portava una escopeta carregada.

—Bah! —va dir el lleó—. Que estrany que és l’home! No porta el cap baix com nosaltres, de quina manera menjarà? Camina dret. Bah! Jo també m’assec sobre les potes de darrere per barallar-me perquè em quedin les potes de davant lliures; en què em pot superar? Ets tu l’home? —va preguntar quan el va tenir a prop.

—Jo soc l'home —va contestar el camperol.

—Vinc a barallar-me amb tu per saber qui dels dos és el més valent.

—D’acord —va dir l'home—, però perquè em baralli tens que fer-me enfadar. Insulta'm tu primer i després et contesto jo.

Llavors el lleó va començar a tractar-lo de lladre, saquejador, covard, abusador, malvat… fins que es va cansar d'insultar-lo.

—Ara em toca a mi —va dir l'home—. Aquí tens una mala paraula. I li va disparar un tret amb l'escopeta que li va ferir una pota.

—Ai, ai, ai, ai. Perdoni home, no em vull barallar més amb vós.

I el lleó va fugir, com ànima que s'emporta el dimoni, cap a l'interior de les muntanyes, per amagar-se en els cims dels turons.

Anava pensant el lleó: "Ja ho deia el llest del meu pare que no anés a barallar-me amb l'home; si només una mala paraula m’ha ferit la pota, que hauria passat si m'arribo a barallar amb ell?

I mai més va baixar de les muntanyes i es va mantenir ocult no fos cas que tornés a coincidir amb l’home.


Conte de Xile

(Adaptació)

(Font: www.uncuentotradicional.com)



diumenge, 28 de novembre de 2021

LES LLETRES: O

 


L’Orca  Anuncació

ha perdut l’orientació,

volia anar a Oceania.

i ha acabat a Romania.

 

I és que el sistema d’ecolocalització,

cada dia li funciona pitjor!

I quan amb algun company es comunica,

la cosa més es complica.

 

No entenen res del què diu...

Es pensen que parla un altre idioma

i encara li  diuen: No et comprenc bufona !

Marta Vilà


dilluns, 22 de novembre de 2021

EL XAI NEGRE

 



En el ramat va néixer un xai negre; i el pastor el mirava amb menyspreu, perquè el seu velló era d’escàs valor. Quan repartia entre els xais la ració de gra, sempre intentava que no pogués menjar la seva part; i un matí que el negre, queixant-se, l’ensordia amb els seus bels va exclamar:

—Calla, espellifat, que crides com si fossis blanc i ben vestit.

I el xai va contestar:

—És que la gana no fa diferència, i la mateixa necessitat de menjar té el negre espellifat com el blanc ben vestit.

 Autor: Godofredo Daireaux


dimarts, 16 de novembre de 2021

EL GOT D'AIGUA

 


En una sessió de grup, un psicòleg va aixecar un got d’aigua. Tots esperaven la típica pregunta: “ El got està mig ple o mig buit?” No obstant va preguntar:

—Quan pesa aquest got?

Les respostes varen variar entre 200 - 250gr. El psicòleg va respondre:

—El pes no és en absolut  important. Depèn de quan de temps el sostinc. Si el sostinc un minut, no passa res. Si el sostinc una hora, em farà mal el braç i, si el sostinc un dia sencer, el meu braç s’adormirà  i es paralitzarà. El pes del got no canvia, és sempre el mateix. Però quan més temps l’aguanto, més em pesa i es fa més difícil de suportar.

I va continuar:

—Les preocupacions, els pensaments negatius, els rancors, el ressentiment, són com el got d’aigua. Si penses en ells una estona, no passa res. Si penses en ells tot el dia, comencen a fer mal. I si penses en ells tota la setmana, acabaràs sentint-te paralitzat i incapaç de fer res. Recordeu-vos de deixar anar el got!

Reflexió:

A vegades les preocupacions s’enquisten en els nostres pensaments i no ens deixen veure les possibles solucions. Preocupar-nos en excés i aferrar-nos als problemes, ens treu les forces per poder actuar i buscar solucions. Està molt bé ser conscients dels problemes i tenir presents les dificultats i els riscos, però emplenar el nostre cap de preocupacions durant molt de temps, fa que aquestes es facin molt més grans i la situació es torni esgotadora i perillosa per la nostra salut mental, és el que els psicòlegs anomenen, “efecte bola de neu”.

(Autor: desconegut)


dimecres, 10 de novembre de 2021

LES LLETRES: P

 


El porquet Dakota

és una fidel mascota,

el deixen passejar pels camps

i  menja molts d’aglans.

 

Un dia un paràsit que es diu paparra,

se li va enganxar a l’orella, quina barra!

Aquell hoste xucla-sang era una molèstia,

quina picor que provocava aquella petita bèstia.

 

Quan el seu amo se’n va adonar,

unes pinces va anar a buscar,

 li va extreure amb compte la paparra

que  donava al porquet  la tabarra.

 

Després li va posar un esprai desinfectant

i el porc se’n va anar tan feliç i campant.

Marta Vilà





dijous, 4 de novembre de 2021

ELS TRES PERCEPTES

 




Un caçador va atrapar una vegada un ocell molt intel·ligent que podia parlar setanta idiomes  i  l’ocell li va dir:

—Deixa’m en llibertat i t’ensenyaré tres preceptes que et seran molt útils.

—Digue’m aquests preceptes i et deixaré  lliure —va dir el caçador.

—Jura’m primer que mantindràs la teva promesa —va demanar l’ocell.

Quan l’home va haver jurat complir la seva promesa, l’ocell va dir: 

* El primer precepte és:  Que mai lamentis el que hagi ocorregut.

* El segon: Mai creguis el que és impossible i  més enllà de l’imaginable.

* I el tercer precepte: Mai tractis d’aconseguir l’inabastable.

Després de parlar, l’ocell li va recordar a l'home la seva promesa i li va demanar que el deixés lliure. El caçador va obrir les mans i va deixar que l’ocell s’allunyés volant. L’ocell es va posar sobre un arbre, el més alt de tots i burletament va dir al caçador:

—Home ets un ruc! M’has deixat escapar sense saber que tenia amagada en el cos una perla preciosa, una perla que és la causant de la meva gran saviesa.

Quan el caçador va escoltar aquest paraules, va lamentar haver deixat escapar l’ocell, va córrer cap a l’arbre i va tractar de trepar fins a la seva copa; però va fracassar en el seu esforç, va caure a terra i es va ferir una cama. L’ocell es va posar a riure i li va dir:

—Ets més ruc del que em pensava! Només fa una hora que t’he ensenyat  tres preceptes i ja no els recordes. Et vaig dir que mai et penedissis d’haver-me alliberat. També que  mai creguessis el que és impossible, i has sigut tan innocent com per creure que portava un perla valuosa en el cos. Només soc un ocell que haig de volar tot el dia en busca d’aliment. I finalment, et vaig aconsellar que mai tractessis d’aconseguir l’inabastable, no obstant, vas voler caçar un ocell que estava enfilat en un arbre i t’has lesionat una cama.

I seguidament, l’ocell va marxar en busca d’alguna cosa per menjar.


Conte d'Israel

(Font: www.uncuentotradicional.com)