Va caure una mosca en
una olla plena de carn. I mentre s’estava a punt d’ofegar va exclamar:
—He menjat, m’he
banyat; pot venir la mort, ara no m'importa.
Moralina:
A l’irresponsable no
l’amoïna el fracàs, si el fet d’arribar-hi li depara bons moments.
Autor: Isop
Un científic, que vivia preocupat amb els problemes del
món, estava decidit a trobar els mitjans per disminuir-los. Es passava dies en
el seu laboratori, buscant les respostes als seus dubtes.
Cert dia, el seu fill de 7 anys, va envair el seu lloc de
treball, disposat a ajudar-lo en la seva tasca.
El científic, nerviós per la interrupció, li va demanar
al seu fill que anés a jugar a un altre lloc.
Veient que era impossible que marxés, el pare va pensar
en alguna cosa que li pogués donar amb l'objectiu de distreure la seva atenció.
De sobte va trobar una revista, on hi havia un mapa del
mon, justament el que necessitava!
Amb unes estisores, va tallar en mapa en diversos trossos
i juntament amb un rotllo de cinta
adhesiva li va entregar al nen dient:
—Com que t’agraden tant els trencaclosques, et donaré el
món en petits trossos, perquè l’arreglis sense l'ajuda de ningú.
Llavors va calcular que el petit trigaria alguns dies en compondre el mapa però no va ser així.
Passades unes hores, va escoltar la veu del nen que el
cridava tranquil·lament.
—Papa, papa, ja ho he fet tot, he aconseguit acabar-ho!
Al principi el pare no va creure el nen!
Va pensar que era impossible que, a la seva edat hagués
aconseguit recompondre un mapa que mai abans havia vist.
Desconfiat, el científic va aixecar la vista de les seves
anotacions amb la certesa de que veuria un treball digne d’un nen.
Per la seva sorpresa, el mapa estava complet.
Tots els trossos havien estat col·locats en els seus
respectius llocs.
Com era possible? Com havia estat capaç?
D'aquesta manera, el pare li va preguntar sorprès al seu fill:
—Fill meu, tu no sabies com és el món. Com és que ho has
aconseguit?
—Papa —va respondre el nen—. Jo no sabia com era el món,
però quan vares treure el mapa de la revista per retallar-lo, vaig veure que a
l’altre costat hi havia la figura d'un home.
Així que li vaig donar la volta als retalls i vaig
començar a recompondre l’home, que sí que sabia com era.
—Quan vaig aconseguir refer l’home, vaig donar la
volta a la fulla i em vaig adonar que havia arreglat el món.
Reflexió:
Per arreglar el mon, s’ha de començar per arreglar l’home!
Els grans canvis s’aconsegueixen amb els canvis petits,
amb el que fem nosaltres i el nostre entorn. Per “arreglar el món” hem de
començar per nosaltres mateixos.
Autor: Gabriel García Márquez
La Xinxilla Rigoberta
té l’orella sempre alerta,
és xerraire i xafardera
i de totes les coses se n’entera.
És una xinxilla tan repel·lent,
que xixueja tot el que sent.
I llavors li importa un xurro
si d'algú ha parlat malament,
i marxa a poc a poc i dissimuladament.
Un cop ha muntat el xafarranxo
i després de tot el sarau!
Torna feliç cap al seu cau.
Marta Vilà
Una
viscatxa, bona persona, però una mica curta de vista i d’enginy, passejava un
dia buscant-se la vida a la vora d’un rierol.
Quan
va mirar les aigües, de sobte es va sorprendre; li va semblar veure en elles,
un ésser viu, bonic, àgil, platejat. Aviat es va convèncer de que efectivament era així, i que un animal vivia de veritat en aquell element líquid.
Si
el seu primer moviment havia estat de sorpresa, el segon va ser de compassió.
Va cridar l’animalet que havia vist a l’aigua, i amb això, que un bonic joell,
no es va fer pregar per conversar una estona (tothom sap com els hi agrada
conversar als peixos) i va treure fora de l’aigua el seu caparró brillant.
Després
de saludar-se, una cosa comuna entre la gent decent, la senyora viscatxa li va
manifestar al joell que li sabia greu que un cavaller tan gentil, estigués
condemnat a viure d’una manera tan cruel.
—Viure
a l’aigua —va dir—. Quina barbaritat!, en aquesta cosa tan freda. I com és que
no s’ofega vostè? I què és el que menja? On viu la seva família? I on és la
seva cova? Deu ser una vida de grans patiments i gran penúries; no és cert? —li
deia.
—Senyora —li va contestar el joell—, li agraeixo l’interès que vostè em demostra; però no cregui vostè que ho passem tan malament a l’aigua. No som els més mal servits. L’aigua que li sembla freda, per nosaltres només és fresca. Tenim en ella abundant manutenció. Pocs enemics ens persegueixen i vivim aquí molt bé, senyora. I digui’m vostè, és cert que viu en una cova?
—És clar que sí! —va dir
la viscatxa.
—Això,
sí, que deu ser dolorós —va interrompre el joell—. Quin vida tan trista deuen
portar vostès, viure en la profunda obscuritat! No em canviaria per vostè,
senyora!
I
capbussant-se, va deixar la viscatxa convençuda de que, per ser feliç, cadascú
té de viure en el seu element.
Autor: Godofredo Daireaux
En Tabi era un cavallet de mar que vivia a les costes de l’illa de Mallorca, tenia un caràcter molt agradable i es relacionava amb tothom. Els animalets del mar l’estimaven molt, perquè amb ell s’ho passaven molt bé. Quan estava amb els seus companys, sempre procurava fer riure a tothom i ho aconseguia moltes vegades...; però en el fons del seu cor, en Tabi no era tan feliç com volia aparentar. El cavallet havia vist com molts dels seus amics havien trobat parella i eren molt feliços, i ell pensava que no li arribaria mai aquest moment. Una de les seves millors amigues era la senyora dofí, amb ella podia parlar llargues estones i fins i tot mostrar-li els seus sentiments, però últimament estava molt atrafegada perquè havia tingut dues cries i se li havia girat molta feina.
Però el que no s’esperava en Tabi, és que a la festa que va organitzar la senyora dofí per celebrar el naixement dels seus dos fills coneixeria la Sora, una preciosa femella de cavallet de mar i, el que no comptava és que l’amor sorgiria i acabarien ballant una meravellosa dansa d’amor que va durar tota la nit. Així va començar la seva història amb la Sora i de mica en mica, es va consolidar la seva relació, amb el temps varen acordar augmentar la família. I un dia varen decidir que havia arribat el moment de ser pares i després d’una romàntica dansa, la Sora va col·locar amb molt de compte els ous en un saquet que tenia en Tabi a la panxa i tots dos es varen emocionar molt.
Ple d’orgull paternal en Tabi va anar veient com canviava la forma de la seva panxa. Alguns símptomes de l’embaràs es varen fer presents, com el cansament, la somnolència, l’ansietat per menjar..., i va percebre com els seus sentiments i les pors afloraven molt més fàcilment. Però al seu costat hi tenia la seva estimada Sora per tranquil·litzar-lo i dir-li que no patis que tot aniria bé, i encara fes aquella fila amb aquella panxa tan grossa, ella l’estimava moltíssim i davant de qualsevol por estaria al seu costat per escoltar-lo i parlar-ne. I així al cap de 25 llargs dies va arribar el dia que tant esperaven. En Tabi tenia una panxa enorme semblava que tenia d’explotar i estava molt nerviós, la Sora intentava calmar-lo com podia. De sobte varen arribar les primeres contraccions, en Tabi bufava de valent per intentar suportar el dolor, i després encara en varen venir moltes més, cada vegada més fortes fins que en Tabi va quedar exhaust. Finalment, va empentar amb totes les seves forces i va veure com de la panxa començaven a sortir les primeres cries, tenia els ulls plens de llàgrimes de tanta d’emoció, va continuar empenyent repetides vegades mentre anaven sortint totes cries. La Sora l’animava a continuar; tal i com ho estava fent. I després de l’últim esforç, varen contemplar entusiasmats com sobre els seus caps, hi havia centenars de cavallets de mar igualets que ells. El seu somni s’havia fet realitat i ja eren pares per primera vegada, i a més a més, d’una família molt nombrosa. I tot hi que lamentablement no podrien cuidar les seves cries perquè eren moltíssimes, aquella experiència havia estat la més meravellosa de les seves vides.
Autora del conte: Marta Vilà
El nyu Zacaries és un golafre,
es passa tot el dia menjant farratge.
Un dia, per equivocació,
un pinyol es va empassar
i per poc no es va escanyar.
Es va espantar tant el pobret,
que després de l’ensurt amb el pinyol,
l’estómac li va quedar fet un bunyol.
Marta Vilà
