LES FORMIGUES

Va  ser la cosa més natural del món i ningú s'hi va oposar, quedant constituït el govern amb les cent formigues més grosses i fortes que es varen trobar al formiguer. Però molt aviat va succeir  que aquestes senyores ja no varen voler treballar, deixant que les seves companyes més dèbils rebentessin sota el pes aclaparador de les cargues enormes. Sense cansar-se gaire, elles haurien pogut alleujar-les, però no varen fer ni un pas i contemplaven la situació amb menyspreu, arrufant el nas, per l'olor de suor que desprenien les pobres obreres, que lluitaven constantment.

I com que eren més grans, també varen demanar més menjar, obligant a les formigues petites a porta'ls-hi, tantes varen ser al final les exigències d'aquestes poques senyores gandules i vividores, que la multitud de formigues petites es va començar a resistir.

Es negaren a treballar i es varen unir amenaçadores i com que eren moltes, aviat varen aconseguir imposar una justa repartició de càrregues, a cada una segons les seves forces.

Moralina:

La desobediència, és una arma  efectiva contra els opressors.

Autor: Godofredo Daireaux

EL ROSSINYOL

Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, a la Xina, un emperador que vivia en un palau immens. Era tan gran el seu palau, que ni tan sols ell el coneixia del tot.

Tota la gent que visitava a l'emperador, quedava admirada de la majestuositat del seu palau, però sobretot, del cant d'un rossinyol que vivia en un dels seus boscos.

Quan l'emperador es va assabentar de l'existència del rossinyol va dir:

—Vull veure aquest ocell de qui tothom parla  i vull sentir els seus cants. Porteu-me’l ara mateix!

Seguint les ordres de l'emperador, els seus súbdits es posaren a buscar al rossinyol  i el portaren al palau.

Ja dins de palau, el rossinyol començà a cantar i  ho va fer tan bé, que l'emperador es va posar a  plorar d'emoció.

Fins que un dia, l'emperador va rebre un regal, era un ocell metàl·lic que cantava quan li donaven corda, era de colors vius, molt més vistós que el de veritat.

Aquell ocell metàl·lic li va fer molta gràcia a l'emperador, encara que repetís una vegada i una altra la mateixa melodia. I va ordenar fer fora al rossinyol del seu palau.

Al cap d'un temps, aquell ocell metàl·lic va començar a  fallar, feia sorollets i  pauses  que espatllaven el seu cant.

L'emperador, va començar a posar-se malalt, vingueren metges de tota la Xina per intentar curar-lo, però ningú sabia quin mal patia l'emperador, i no hi havia cap medicina que funcionés.

Un bon matí, quan ja semblava que l'emperador es moriria d'aquesta estranya malaltia, aparegué a la seva finestra el rossinyol cantaire.

El rossinyol, recordà les llàgrimes d'emoció de l'emperador el primer dia que el veié, i per acomiadar-se de l'emperador moribund, va entonar la seva millor melodia.

En sentir cantar del rossinyol, l'emperador s'emocionà i  es va curar de cop.

Quan van entrar els metges, l'emperador els digué:

—Ja em trobo bé, he trobat la meva medicina. Mireu! És el meu rossinyol.

Adaptació del conte 

de l'escriptor Danés (Dinamarca)

Hans Christian Andersen

Vídeo-Conte el Rossinyol

LA CUERETA BLANCA

Té la cara, la panxa, i sota la cua, blanques,

la gola, el pit  i  la coroneta, són negres.

Nerviosa i esvelta  és  la cuereta

i no deixa mai  la cua quieta.

Sembla que se li acabi el temps

perquè sempre va corrents,

per camps, parcs,  i  ciutats,

aiguamolls, pobles i descampats.

Marta Vilà

Informació sobre la cuereta blanca

Alguns exemplars migren i d'altres resideixen tot l'any a Catalunya

LA GUINEU I L'ERIÇÓ

Il.lustració: Milo Winter

Una guineu travessava un riu quan de sobte, es va veure sorpresa per un fort corrent que la va arrossegar riu avall, després de lluitar força estona, la guineu va aconseguir arribar a la riba, estava esgotada hi havia rebut diversos cops. En el seu pit  hi tenia una ferida que brollava sang, aviat s'hi varen instal·lar un eixam de mosques a xuclar sang; però la guineu estava massa feble per fugir d'elles.

Va passar un eriçó i li va dir si volia que li espantés les mosques que la torturaven, i la guineu li va respondre:

—No, no!  No les molestis! Aquestes mosques ja estan tipes de sang, si les espantes, vindrà un altre eixam avariciós i em prendran la poca sang que em queda.

Moralina:

És millor suportar un mal menor que arriscar-se a perdre-ho tot.

Autor: Isop

EL CASAMENT DELS RATOLINS

<a href="https://www.freepik.es/fotos-vectores-gratis/corazon">Vector de Corazón creado por freepik - www.freepik.es</a>

Hi havia una vegada, dos ratolins que s'estimaven molt. Tant ell com ella estaven molt enamorats, però tenien un greu problema: el pare de la ratolineta estava obsessionat amb la força i volia casar-la amb el sol, perquè deia que el sol era el més fort del món.

Els dos ratolins no s'havien que fer; s'estimaven molt, però sabien que el pare de la ratolineta mai permetria que es casés amb un simple ratolí.

Així estaven els dos ratolins lamentant-se de la seva sort, quan una ratolina ja velleta va passar pel seu costat, quan els va veure tan tristos es va acostar i els va preguntar que els hi passava. La ratolineta li va dir:

—El meu pare, és molt bo, però és una mica tossut i vol casar-me amb el més fort del món, que és el sol. Però jo no estimo el sol! Jo vull casar-me amb el meu xicot, perquè és a qui estimo.

La vella ratolina els va mirar seriosament i després va somriure. Es va aixecar i molt solemnement els va dir:

—Vaig a conversar amb el teu pare.

Va caminar un estona i va trobar el pare de la ratolineta, se li va acostar i li va dir:

—Bon dia, sr. ratolí

—Bon dia, sra. ratolina. Quan de temps! —va dir el ratolí.

—He sentit dir que vols casar la teva filla amb el sol, però de veritat creus que el sol és el més fort? Ho dic perquè el sol s'amaga darrere dels núvols.

—És veritat! Llavors tinc que casar a la meva filla amb un núvol!

—Sí, però els núvols se'ls emporta el vent.

—Llavors, és el vent el més fort del món? –va preguntar el pare.

—No. Ni tant sols el vent! El vent no pot  foradar una paret de la manera que nosaltres  ho fem.

El sr. ratolí es va quedar pensatiu un moment i va exclamar:

—Llavors, nosaltres som els més forts del món! Tinc de casar la meva filla amb el ratolí que tingui més força.

Així, el pare ratolí va decidir que la seva filla es tenia de casar amb el ratolí jove més forçut del país, i va començar una competició de força entre tots els ratolins. El jove ratolí va sentir que si més no, tindria una oportunitat de casar-se amb la seva estimada i es fa enfrontar al més fort dels ratolins. Era impossible que ell pogués guanyar, però no volia renunciar a l'amor de la ratolineta. En el combat, tot i que ell era més dèbil, cada vegada que queia es tornava a aixecar. Finalment, l'adversari, admirat per la seva força de voluntat va dir:

—No puc vèncer la seva força de voluntat. És increïble!

Així, el pare, va dir a l'enamorat de la seva filla:

—Casa't amb la meva filla! Una actitud ferma és el més fort del món.

Els dos ratolinets es varen posar molt contents i varen viure feliços per sempre.

Conte: Japonès

Font: Casa Àsia

ELS ESTORNELLS

Vistos  de lluny semblen negres,

però al cap i el pit

tenen reflexos irisats,

verds i morats.

A l'hivern augmenten les seves poblacions,

doncs n'arriben molts d'altres regions.

Amb el fred, el seu plomatge ha canviat,

tenen taquetes blanques per tots els costats.

Els seus estols causen estupefacció,

doncs són el millor equip de vol en formació.

S'apleguen al vespre en  nuclis urbans,

perquè volen  dormir a prop dels humans.

El seu vol és hipnòtic  i  monumental,

amb unes coreografies que són genials.

Però com  que n'hi ha tants  i  crien sense parar,

molesten pel seu xivarri  i  no paren d'embrutar.

Marta Vilà

Milers d'estornells volant en formació

Alguns exemplars són residents i d'altres migren