Tres Dites d’estiu:
* Sol d’estiu cou com el caliu!
* Tant d’hivern com d’estiu, si podeu,
dormiu, dormiu.
* Si a l’estiu fa el dia clar, el sol
duu el vent per la mà.
Ens veiem a finals de setembre.
Molts Petons i que tingueu un bon estiu!
dimecres, 30 de juny de 2021
ENS VEIEM AVIAT!
divendres, 25 de juny de 2021
NICOLAU, EL GRIPAU EGOCÈNTRIC
Vora del riu, hi havia un gripau que es deia Nicolau i vivia en un palau. No us penseu pas que era un palau com els que hi ha en els contes de prínceps i princeses, era un palauet fet de fulles i branquillons d’arbres. En Nicolau es creia un gripau de l’alta reialesa, per això s’havia construït un palau. No menjava mosques ni mosquits, creia que eren massa vulgars pel seu paladar, ell era un gran gurmet i només menjava caviar dels peixos més selectes del riu.
El riu on vivia era molt tranquil i poc cabalós. Estava ubicat en una plana a la vora d’un poblet molt antic i conegut pel pont que travessava el riu.
En Nicolau no tenia amics, perquè només pensava en ell i no li preocupava gens la vida dels altres animals que vivien al riu. Un dia, la senyora salamandra estava prenent sol sobre una roca i el va veure.
—Bon dia! —li va dir.
Ell, va fer com qui no la sentia.
—Bah, què s’ha cregut aquesta, no tractar-me de senyor, a mi, que sóc tan important! —pensava.
La tortuga de rierol estava nedant una tarda quan, de sobte, es va veure sorpresa per un tronc que baixava pel riu. Tot d’una, va rebre una forta patacada al cap. En Nicolau en comptes d’ajudar-la, es va fer un tip de riure.
—És ben tanoca aquesta tortuga —va pensar.
En Nicolau creia que tenia la millor veu del món, per això a les nits es posava a cantar:
“Tararí, Tararà, sóc el millor gripau que hi ha,
d’aquest riu el més bonic, fixa’t bé en qui t’ho ha dit,
sóc el més llest i cultivat, de la riba fins el llac”.
La serp d’aigua l’escoltava mentre sortia de l’aigua.
—Que n’és de presumit —pensava.
El senyor gripau era el centre de totes les converses del animals del riu.
La senyora salamandra li comentà al tritó:
—Que el sents, aquest poca-solta, que diu que és millor que nosaltres.
La truita i la carpa també es varen ajuntar a la conversa.
—Arrogant! quan menys s’ho esperi li donarem un bon escarment.
L’estiu va passar i va arribar la tardor i, com tots sabeu, la tardor és època de pluges. Un dia plovia a bots i barrals i tots els animalons del riu no havien vist mai caure tanta aigua del cel.
La salamandra, el tritó, la tortuga, la llúdriga i d’altres animals, estaven tan espantats que es varen refugiar en un cau per tal d'aixoplugar-se de la forta tempesta.
En Nicolau es va tancar al seu palau de fulles.
—Quin mal temps que fa, potser que dormi una miqueta...
I tot despreocupat es va posar a dormir... Dormia i dormia plàcidament quan de sobte:
—Aire mare!, què passa?, sembla que tot es mou.
El riu havia crescut molt i s'enduia el palau aigües avall. En Nicolau va perdre el seu palau i va tenir molts treballs per sortir del riu.
Varen venir molts dies de pluja. Cap any havia plogut tant i en Nicolau no podia sortir a buscar el caviar que tant li agradava, perquè el riu anava molt ràpid.
Amb els dies, es va anar aprimant, ja no era el gripau formós i lluent que havia sigut i ara anava brut i estava tan prim que feia angúnia de veure.
—Oh, quina gana tinc! Si trobés algun mosquit o qualsevol cosa, de bona gana me la menjaria, no faria tants escarafalls com abans —pensava.
Alguns animalets es reunien en un cau, per tal d'estar més protegits de la pluja i del fred. Compartien els seus aliments i es feien companyia.
Nicolau va passar per davant del cau i els va veure. Es va fer un silenci enorme, ningú no li va dir res. Ell es va quedar tot moix i no va dir ni piu. Es va adonar que a la vora d'aquest cau hi havia un petit refugi i s'hi va instal·lar. No era com el seu palau, era un cau de fang, però li serviria de casa. Dins el cau, sentia els comentaris dels altres animalons.
—Heu vist, qui ha vingut? —va dir la salamandra.
—Sí, el senyor gripau, —va respondre el tritó —sembla que ara no canta!
De sobte la tortuga va comença a cantar una cançó:
“Tararí, Tararà, sóc el gripau més tibat que hi ha,
escarransit i presumit, fixa’t bé en qui t’ho ha dit,
estic sol com un mussol, no m’amoïna ni em dol.”
Tots els animalets reien i reien.
—Quines idees que tens, tortuga! És molt bona, aquesta cançó.
—Que hi torni! Que hi torni! —cridaven tots.
I ja tens la senyora tortuga canta que cantaràs i tots riu que riu, altra vegada.
El senyor gripau dins del seu cau, s'anava posant de tots colors.
El senyor gripau dins del seu cau, s'anava posant de tots colors.
—Ostres, quina vergonya. —pensava—No tornaré a cantar mai més.
Les pluges varen cessar i la pau va tornar al riu. El sol lluïa de valent i tots els animalets varen sortir a veure'l. Tots, menys en Nicolau, que es moria de vergonya.
Van passar els dies i el gripau no volia sortir del seu amagatall. Estava tot deprimit i no tenia ni ganes de menjar.
Van passar els dies i el gripau no volia sortir del seu amagatall. Estava tot deprimit i no tenia ni ganes de menjar.
Aleshores, va sentir:
—Escolta tortuga, —va dir la salamandra— fa dies que no veiem el senyor gripau?
—Escolta tortuga, —va dir la salamandra— fa dies que no veiem el senyor gripau?
—És estrany. —va dir la tortuga— Potser se l'ha emportat el riu?
La llúdriga va proposar:
—Escolteu, i si el sortim a buscar?
—Escolteu, i si el sortim a buscar?
—Amb mi, no hi comptis. —va dir la tortuga— Es va ben burlar de mi.
—I tu, salamandra?
—Jo ara no puc, tinc molta feina. A més, a mi no em saluda mai, deu trobar que sóc poca cosa.
En Nicolau, en sentir tot això, es va disposar a marxar a un altre lloc a viure.
—Mai no em perdonaran, com els he tractat...
Va agafar les seves coses i quan ningú no el veia, va marxar. Anava caminant per la vora del riu quan de sobte, va veure que l'empaitava la serp d'aigua.
—Socors! ajudeu-me! —cridava el gripau.
—Heu sentit algú que demana ajuda? —va dir el tritó.
—Sí, sí que se senten uns crits —va contestar la tortuga. Tots els animalets hi van anar corrents a veure què passava.
I van trobar en Nicolau, esbufegant i a punt de ser cruspit per la serp.
—Ajudeu-me! —els cridava.
—Va, som-hi! —va dir el tritó— L'hem d'ajudar!
La llúdriga va sentir pena del gripau i va ventar una bona queixalada a la serp.
—Ai mare, quin mal! —va fer la serp, que va marxar corrents.
En Nicolau va quedar amb la boca ben oberta, es va posar vermell com una tomata i, tot avergonyit, els va donar les gràcies.
—Disculpeu, m'he portat molt malament amb vosaltres, en canvi vosaltres m'heu salvat la vida. Estic tan decebut amb mi mateix. Em podreu perdonar? Us prometo que a partir d'ara no seré tan orgullós ni egoista. Us ajudaré en tot el que em demaneu. Us dec la vida.
Els altres animals varen decidir donar-li una segona oportunitat i varen prometre ser els seus amics si canviava la seva conducta. Ell els ho va agrair molt i va fer tot el possible per millorar el seu caràcter. I d'ençà d'aquell dia, va ser un gripau més simpàtic i generós i, tots els animals del riu el varen respectar i estimar molt.
I als vespres, tots els animalets sortien junts a cantar.
Conte i dibuixos Marta Vilà
diumenge, 20 de juny de 2021
LES LLETRES: T
La tortuga Nicolasa
pren el sol a la terrassa,
llavors, de manera sobtada,
comença una forta ventada.
El xiprer i el taronger, com es belluguen!
i voleien moltes fulles.
De sobte, la tortuga rep un impacte,
ha rebut un cop de taronja
però la closca està intacte.
I la tortuga exclama:
Mare meva, quin terrabastall!
Me’n vaig a buscar un amagatall.
Marta Vilà
dimarts, 15 de juny de 2021
LA GUINEU INGÈNUA
Hi havia una vegada, una guineu que era molt bondadosa i confiada. Totes les coses que li explicaven els animals del bosc, se les prenia molt seriosament i no sabia diferenciar si li deien una veritat o una mentida. I si algun animal intentava posar-li en qüestió alguna cosa que algú li havia dit, la guineu es posava sempre en guàrdia i defensava la persona que li havia donat la informació, amb dents i urpes.
Un dia, la guineu va escoltar molt atentament una historia, que li va explicar un cérvol sobre la font de la felicitat, que feia així:
En un lloc secret d'un bosc màgic, hi ha un gran llac d'aigües cristal·lines i pures. El que fa especial aquest lloc, és l'aigua que brolla d'una font que es troba molt ben amagada entre la vegetació del bosc. A simple vista, sembla una font normal, però quan un prova la seva aigua, s'adona com el seu cos s'omple d'energia i se sent molt feliç. Diuen, que hi ha tastat aquesta aigua, mai més l'ha deixat de prendre perquè nota els beneficis terapèutics que li aporta a la ment i al cos: percep molta pau, harmonia, plaer, ganes de viure i també de riure.
I fins i tot expliquen, que si un animal és molt poruc es torna valent i si és indecís es torna decidit...
Al llarg dels anys, molts animals l'han buscat, però són pocs els que l'han aconseguit trobar.
Aquesta història, me la va explicar un amic meu i, em va prometre que era ben certa —va dir el cérvol.
La guineu estava meravellada amb aquella història tan màgica i va pensar que el que li havia explicat el cérvol, era veritat.
I durant molts anys, va estar viatjant per tot el món, buscant la font de la felicitat. La guineu cada vegada se sentia més infeliç, perquè havia trobat centenars de fonts, a la Xina, a la Índia, al Nepal..., però cap aigua de les que havia tastat, no l'hi havia aportat cap sensació de les que li havia descrit el cérvol.
Cert dia, en que la guineu estava molt desanimada buscant la font de la felicitat, va veure un animal que la va sorprendre, perquè semblava molt feliç. Era un os bru, tenia un aspecte molt pintoresc, perquè portava una bufanda vermella lligada al coll. Però el que li va cridar més l'atenció, va ser la seva cara, els seus ulls tenien una gran brillantor i la seva boca mostrava un gran somriure. Llavors, la guineu va pensar que aquell os, segur que sabia on era la font de la felicitat i va decidir anar a parlar amb ell.
—Bon dia —li va dir la guineu—. Et puc fer una pregunta?
—I tant —va respondre alegrement l'os.
—Se't veu una persona molt feliç!
—Doncs la veritat és que ho soc molt!
—I quin és el motiu de la teva felicitat?—va preguntar la guineu encuriosida.
—El motiu de la meva felicitat, és que gaudeixo del dia a dia, m'encanta la tardor, veure com cauen les fulles, observar els ocellets del bosc, gaudir de les petites coses, reposar sota els arbres i somiar llocs màgics on no he estat mai. També m'agrada ajudar a alguns animals que han tingut un accident, com aquest petit ocellet, que fa uns dies es va fer mal en una ala, i ara, ja la té totalment curada. Oi que sí ocellet!
—Saps on és la font de la felicitat? —va preguntar la guineu.
—No. No n'he sentit parlar mai d'aquesta font. Però de veritat creus que la felicitat te la donarà una font? És una mica absurd el que em dius...
—No, no és absurd, és una història que em varen explicar, i jo sí que me la crec.
—Dons tu mateixa —va respondre l'os. No sé que et varen explicar, però el que has de saber és que la felicitat és dins teu. Quan la teva ment estigui en calma experimentaràs felicitat. Si fas coses que t'agraden, també sorgirà de tu la felicitat o, si ets generós amb els altres et sentiràs bé amb tu mateix.
—La guineu va escoltar l'os, i va reflexionar un moment sobre el que li havia dit. Les respostes que li havia donat eren força coherents i semblava que deia la veritat.
Però després, va desconfiar, i va pensar:
"I si l'os m'està enganyant? I si sap on és la font de la felicitat, i no m'ho vol dir?"
Arran d'aquell succés, la guineu va decidir seguir buscant la font de la felicitat. I diuen que la va buscar per molts de llocs... Envejant trobar la felicitat en una cosa material, com una font. I sense gaudir, de totes les experiències i aventures, que li havien ocorregut al llarg del seu viatge.
Autora del conte: Marta Vilà
dijous, 10 de juny de 2021
LES LLETRES: U
La uombat Eulàlia
viu en un bosc d’Austràlia,
quan s’ha llevat de bon matí
ha pensat: —Què passa aquí?
Té l’entrada de la casa ben tapada
perquè ha caigut una nevada,
amb les urpes treu la neu
i pensa: —Valga’m Déu!
Un cop és a l’exterior
encara ho veu pitjor,
greta per trobar alguna herbeta
però quan se la fica a la boqueta,
està ultracongelada i pensa:
—No m’agrada!
L’herba és glaçada i ben mullada.
Marta Vilà
dissabte, 5 de juny de 2021
La serp i el cranc
Autor il·lustració: Percy James Billingshurst
Una serp i un cranc
vivien junts en una bonica platja; però mentre el cranc tractava la serp amb
lleialtat i benevolència, aquesta, en canvi no malgastava cap ocasió per
demostrar-li el seu instint pervers. Amb freqüència el cranc aconsellava a la
serp que intentés canviar la seva mala conducta, però la serp que era molt
orgullosa i malvada no va seguir els seus consells.
I va passar que un matí, la serp es va cargolar maliciosament sota un jove estiuejant que descansava
estirat a la sorra. El noi quan se’n va adonar, es va espantar molt, va anar corrents a buscar un pal i la va matar.
El cranc va anar a auxiliar-la, però ja era massa tard... i al veure-la tan estirada, en tota la seva longitud
entre compassiu i sentenciós va murmurar:
—Amiga, gairebé et puc
assegurar, que aquell jove no t’hagués matat, si en comptes d’estar enroscada sota
el seu cos, t'hagués vist lluny d’ell i avançant ben recta i relaxada.
Moralina:
Una vida amb rectitud i
sinceritat, és molt més tranquil·la i satisfactòria.
Autor: Isop
Subscriure's a:
Missatges (Atom)