Hi havia
una vegada, una ciutat a la vessant d’una muntanya. Era una ciutat petita,
envoltada de jardins, amb molts arbres, on les aus solien construir els seus
nius, volar d’arbre en arbre i piular en els seus petits malentesos.
A
les nits caloroses d’estiu, les famílies acostumaven a passejar i seure en els
bancs dels jardins mentre els nens jugaven alegrement. A la vora d’un aquests
jardins, hi havia una casa de color blau amb dos veïns, els senyor Zé Costica,
que vivia en el baix de la dreta i el senyor Manuel Bicas, que vivia en el baix
esquerra. Cap al final de la tarda solien parlar des de les seves finestres i,
passaven llargues hores escoltant cantar els ocells que es posaven en els
arbres del jardí que rodejava la casa.
Però...el
temps va passar, i... va arribar la tardor! I amb ella els dies grisos, el vent
fred, les nits cada vegada més llargues i la caiguda de les fulles que es va
emportar lluny els ocells dels jardins.
Durant
algun temps, els veïns, es miraven de tant en tant des de les seves finestres,
però el fet que els ocells haguessin marxat els va deixar cada vegada més
tristos. El senyor Zé Costica tenia tanta nostàlgia, tanta enyorança i vivia
tan trist de no escoltar cantar els ocells que va decidir comprar-se una
harmònica i posar-se a tocar per imitar el seu piular. Estava tan enstusiasmat amb la idea, que es passava el dia tocant i no se’n va adonar que ja s’havia
fet de nit.
En
el baix esquerra el seu veí Manuel Bicas intentava dormir, però no ho aconseguia.
Irritat amb el so que arribava de la casa del costat, va començar a donar cops
de puny a la paret.
El
senyor Zé Costica quan va escoltar els cops de puny a la paret, va pensar que
el seu veí estava encantat amb el so de la seva harmònica i animat va continuar
bufant cada vegada amb més força. Quan es va fer de dia, el senyor Manuel Bicas
va anar a la botiga de música a comprar l’harmònica més grossa que tinguessin i
només d’entrar per la porta de casa seva va començar a bufar i bufar amb totes
les seves forces. Estava decidit a no deixar dormir al seu veí !
Quan
va escoltar l’harmònica del senyor Manuel Bicas, el veí Zé Costica va
arrugar el front en senyal de desagrat, va rondinar i va sortir de casa
corrents. Quan va tornar, portava amb ell una caixa de la que va treure un
violí. Ràpidament i sense saber com tocar-lo, va començar immediatament amb
moviments descoordinats a tocar embogidament. A l’altre costat, la resposta no
es va fer esperar. Les parets de la casa tremolaven al so d’un violoncel, que
s'assemblava més a un xerrac de tallar fusta que llançava a l’aire sons
indescriptibles !
Durant
algunes nits la desharmonia va continuar. Cada nit s’escoltaven nous instruments.
Clarinets, tuves, tambors, plats, acordions i flautes i quan tots els
instruments es varen esgotar a la botiga de música els veïns es desesperaven
sense saber el que podien fer perquè la pau tornés una altra vegada.
El
cas dels veïns de la casa blava ja començava a ser conegut a tota la ciutat i
ningú trobava la solució perquè els dos veïns tornessin a ser amics.
Llavors,
el mestre Antoni que estava de visita a la ciutat per donar un concert, va
decidir passar pel carrer del que tothom parlava... El seu espant va ser tan
gran quan va escoltar els sons que sortien del baix dreta i el baix esquerra de
la casa blava, que va decidir parlar amb els dos veïns.
Després
de trucar moltes vegades el timbre i colpejar fortament les portes el mestre
per fi va aconseguir tenir una conversa amb tots dos.
Aquella
nit, tots els veïns varen aconseguir dormir tranquil·lament. Què havia succeït?
S’havia emportat el mestre tots els instruments? S’havien posat malalts els veïns
de tan tocar? Havien finalment fet les paus? Alguns dies després, un anunci va
aparèixer per tots els llocs:
“Es convida a tots els interessats a tocar a la banda de música de la ciutat a anar al saló
municipal a les nou de la nit.
No és necessari portar instrument”.
La
curiositat era tanta que a l'inici de la tarda la gent va començar a arribar
i, quan varen tocar les nou, al costat del rellotge de la torre ja es podia
veure una llarga fil·lera de joves, grassos, prims, alts i baixos, tots volien
entrar !
El
mestre Antoni va començar a posar els instruments ordenats i afinats uns al
costat dels altres, va distribuir unes fulles amb unes figures negres,
rodonetes, penjades amb unes ratlletes molt ben dibuixades i, va explicar com
funcionava allò. En un racó de la sala Zé Costica i Manuel Bicas intercanviaven
mirades i somriures de felicitat. La gent va anar provant els instruments
mentre el mestre amb el seu oïda finíssim i preparat, ple de semibreus, corxeres,
fuses i semifuses anava col·locant a la gent al costat dels instruments. Ja s’havia
fet clar quan el mestre va donar per acabava la feina.
A
partir d’aquella data, totes les tardes de tardor, quan les fulles cauen i
els ocells migren cap a altres llocs, pot escoltar-se en el jardí de la
ciutat, molt a prop de la casa de Zé Costica i de Manuel Bicas, una banda de
música que molt afinada fa companyia a tots els que la vulguin escoltar...i, a
vegades, pot escoltar-se encara a algú explicant la història d’una banda de
música que va néixer de dos veïns que estaven enfadats perquè trobaven a faltar
el cantar dels ocells...
Autores: Francisca Cardoso -Vera do
Vale
www.waece.org
Conte
de Portugal
