Bona Entrada d'any i Feliç Any Nou!

El Nadal dels Animals

 

<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/coleccion-animales-invierno-acuarela_19539623.htm#query=animales%20nieve&position=34&from_view=search&track=ais&uuid=5421973b-f305-4a13-bfdb-e9c3780026aa">Imagen de pikisuperstar</a> en Freepik

 

Vet aquí que una vegada, en un bosc de les nostres contrades, va succeir un fet excepcional !

Tot els animals del bosc en parlaven..., perquè mai ningú havia vist abans, un ésser tan estrany:

Una màscara negra li envoltava la mirada, era força gran  i  pel riu es passejava  i  tenia una llarga i espessa  cua anellada.

"Què era?  D’on havia vingut, aquell desconegut?"

Milers de preguntes passaven pels caparrons dels animals i molts encuriosits l’espiaven d’amagat, sense fer gens de soroll, no fos cas de que es tractés d'un animal molt perillós.

Era pels volts de Nadal  i,  feia un fred que pela !

El pit roig des de dalt d'un arbre el contemplava i se sorprenia de que amb aquell fred, el desconegut no es posés sota cobert.

La llúdriga estava molt enfadada, perquè l’estrany animaló caçava peixos i crancs amb molta afició !

"Aquest és el meu riu —pensava la llúdriga—. A aquest pas, no me'n deixarà cap ! "

L’esquirol el  trobava molt divertit i, es feia un tip de riure quan veia que el desconegut rentava amb aigua tots els aliments que li venien de gust !

I  com que l’esquirol era un xic tafaner, va ser el primer en presentar-se al foraster.

—Hola, quin animal ets ? —li va preguntar l’esquirol.

—Soc un os rentador —va contestar l’animaló.

—Ara entenc per què et diuen rentador ! —va riure l’esquirol.

I varen iniciar un llarga i extensa conversa, on l'os rentador li va explicar a l'esquirol que vivia en un bosc molt llunyà, i que uns homes l'havien capturat i tancat dins d'una gàbia. Després d'un llarg viatge va acabar en una casa, amb uns altres humans que semblaven molt simpàtics i carinyosos amb ell. Però que a mesura que es va anar fent gran, la relació amb ells va canviar i es va fer insuportable, perquè aquells humans sempre estaven enfadats amb ell i deien que destrossava i feia malbé totes les coses de la llar. Finalment, l'os rentador, cansat d'estar tancat en aquella casa, un dia va aprofitar per fugir ben lluny i anar a veure món.

En acabar la història  l' os rentador li va dir a l’esquirol:

—Però aquest bosc és molt diferent del lloc on vivia. Aquí no he trobat cap animal com jo.

—És veritat  —es va entristir l’esquirol —. Tu ets el primer  i  únic os rentador que viu aquí.

—Vaja! —va dir l’os rentador—. I ara què faré? Aquí no tinc cap amic.

—Vols que sigui el teu amic? —li va preguntar  l’esquirol.

—M’encantaria! —es va emocionar l'os rentador.

—Vine amb mi  i  t'ensenyaré casa meva, si vols podem viure junts.

Però quan varen arribar al buit de l'arbre on vivia l'esquirol, l'os rentador es va adonar que era massa petitó per ell.

—No et preocupis —li va dir l'esquirol—. Buscarem un buit en un arbre més gran, on capiguem tots dos.

I així de mica en mica, l'esquirol i l'os rentador es varen anar coneixent  i  es varen fer amics.

Al cap d’uns dies, l'esquirol va explicar la història de l'os rentador a alguns animals del bosc. I entre tots varen decidir donar-li una gran sorpresa.

Un dia que nevava i que coincidia amb el dia de Nadal,  li varen preparar una gran festa de benvinguda. Els convidats varen portar menjar per celebrar l’arribada del nouvingut.  El pit-roig no hi va faltar  i  va portar alguns fruits silvestres i aglans, la llúdriga, una bona amanida d'algues  i  l’esquirol per descomptat  va portar els pinyons.

I aquell va ser el primer Nadal que varen dinar plegats, fent una gran celebració i donant-se escalfor uns als altres com una gran família.

Autora del Conte: Marta Vilà

Que passeu un:

 

El plat de fusta

Imatge creada amb Ia

Un cert home va envellir,
i com més els anys venien,
més les forces li fugien,
i al fi no es pogué tenir;
i per causa de l'edat,
i del pols molt tremolós,
així que menjava, dos
tot seguit feia del plat.

Per sabut deixo de banda
com per tal causa posava
les estovalles: vessava
quasi sempre la vianda.

El seu fill, cansat d'això,
i qui és el vell oblidant,
diu cremat: "—D'aquí endavant
menja el pare en un racó.
Tanta trencadissa assusta
i més no es pot aguantar;
avui mateix menjarà
el pare en un plat de fusta".

En compliment del manat,
al pobre vell es donava
un plat de fusta, i menjava
en un racó, com llençat.

I això durà fins que un dia
observà el fill un petit
que era seu, molt eixerit,
que un tronc de fusta tenia,
i encara que de pocs anys,
treballava per trencar-la,
i en trencar-la i arranjar-la
hi posava el seus afanys.

—-Què fas? —preguntà al xicot—.
Què et proposes? Què barrines?
I el seu fill —No ho endevines?
li respon tot palpissot,
i amb el dit posat al llavi,
"un plat de fusta, perquè,
quan tu seràs vell, faré
que hi mengis com ara l'avi".

Es cremà en sentir això
el seu pare tant i tant,
que li pegà, i tremolant,
el nin cridà amb un gran plor.
"—Com veia que al pare teu
li donaves semblant plat,
jo fer-ne per a tu un, he pensat
perquè tu ets el pare meu !"
Calla el nin; el pare pensa;
al seu fill dona un petó,
de l'avi se’n va al racó,
li agafa el plat i me’l llença;

i amb commoguda paraula
mana com un desagravi,
que en endavant tingui l'avi
el lloc preferit a taula,
i ho mana perquè repara
que és exacte i ben segur
"que el fill es portarà amb tu
com tu et portis amb el teu pare".

Si ets bon fill, bons fills tindràs,
el teu exemple aprendran,
que és molt veritat el refrany:

"TAL FARÀS, TAL TROBARÀS"

Autor del poema: Teodor Baró

Recita: Domingo Mulà

La llenya mal situada

 

Conten que fa molt de temps, en un poble petit de la Xina, un home guardava la seva llenya a la vora de la xemeneia. El seu veí, quan ho va veure, es va acostar a ell i li va dir:

—Si no treus la llenya d’aquí pots provocar un incendi i quedar-te sense casa. No veus que està massa a prop del foc?

Però el veí, que era molt orgullós, va pensar que allò que deia era pràcticament impossible i no li va fer cas.

Al cap d’uns dies, la casa d’aquell home va començar a cremar per culpa de la llenya que era al costat del foc. Els veïns el varen ajudar a apagar el foc, amb tanta rapidesa, que la casa gairebé no va patir desperfectes.

I ell, agraït, va convidar a  berenar a tots els veïns que l’havien ajudat a apagar l’incendi, però no va pensar invitar el veí que l’havia advertit del perill.

Un dels seus veïns se’n va adonar i, li va dir:

—Està molt bé que ens hagis convidat per  agrair-nos que t’ajudéssim a apagar el foc, però... No hauria estat més just que també haguessis invitat  aquell veí que et va advertir i, al que si li haguessis fet cas, t’hauria evitat la desgràcia?

Moralina:

Moltes vegades oblidem agrair un bon consell, que si l’haguéssim seguit ens hauria evitat alguna desgràcia.

Faula de la Xina

Autor: Ban Gu