dimarts, 15 de juny de 2021

LA GUINEU INGÈNUA

 


Hi havia una vegada, una guineu que era molt bondadosa i confiada. Totes les coses que li explicaven els animals del bosc, se les prenia molt seriosament i no sabia diferenciar si li deien una veritat o una mentida. I si algun animal intentava posar-li en qüestió alguna cosa que algú li havia dit, la guineu es posava sempre en guàrdia i defensava la persona que li havia donat la informació, amb dents i urpes.

Un dia, la guineu va escoltar molt atentament una historia, que li va explicar un cérvol sobre la font de la felicitat, que feia així:

En un lloc secret d'un bosc màgic, hi ha un gran llac d'aigües cristal·lines i pures. El que fa especial aquest lloc, és l'aigua que brolla d'una font que es troba molt ben amagada entre la vegetació del bosc. A simple vista, sembla una font normal, però quan un prova la seva aigua, s'adona com  el seu cos  s'omple d'energia i se sent molt feliç. Diuen, que hi ha tastat aquesta aigua, mai més l'ha deixat de prendre perquè nota els  beneficis terapèutics que li aporta a la ment i al cos: percep molta pau, harmonia, plaer, ganes de viure  i també de riure.

 I fins i tot expliquen, que si un animal és molt poruc es torna valent i  si és indecís es torna decidit...

Al llarg dels anys, molts animals l'han buscat, però són pocs els que l'han aconseguit trobar.

Aquesta història, me la va explicar un amic meu  i, em va prometre que era ben certa —va dir el cérvol.

La guineu estava meravellada amb aquella història tan màgica i va pensar que el que li havia explicat el cérvol, era veritat.

I durant molts anys, va estar viatjant per tot el món, buscant la font de la felicitat. La guineu cada vegada se sentia més infeliç, perquè havia trobat centenars de fonts, a la Xina, a la Índia, al Nepal..., però cap aigua de les que havia tastat, no l'hi havia aportat cap sensació de les que li havia descrit el cérvol.

Cert dia, en que la guineu estava molt desanimada buscant la font de la felicitat, va veure un animal que la va sorprendre, perquè semblava molt feliç. Era un os bru, tenia un aspecte molt pintoresc, perquè portava una bufanda vermella lligada al coll. Però el que li va cridar més l'atenció, va ser la seva cara, els seus ulls tenien una gran brillantor i la seva boca mostrava un gran somriure. Llavors, la guineu va pensar que aquell os, segur que sabia on era la font de la felicitat i va decidir anar a parlar amb ell.



—Bon dia —li va dir la guineu—. Et puc fer una pregunta?

—I  tant  —va respondre alegrement l'os.

—Se't veu una persona molt feliç!

—Doncs la veritat és que ho soc molt!

—I quin és el motiu de la teva felicitat?—va preguntar la guineu encuriosida.

—El motiu de la meva felicitat, és que gaudeixo del dia a dia, m'encanta la tardor, veure com cauen les fulles, observar els ocellets del bosc, gaudir de les petites coses, reposar sota els arbres i somiar llocs màgics on no he estat mai. També m'agrada ajudar a alguns animals que han tingut un accident, com aquest petit ocellet, que fa uns dies es va fer mal en una ala, i ara, ja la té totalment curada. Oi que sí ocellet!

—Saps on és la font de la felicitat? —va preguntar la guineu.

—No. No n'he sentit parlar mai d'aquesta font. Però de veritat creus que la felicitat te la donarà una font? És una mica absurd el que em dius...

—No, no és absurd, és una història que em varen explicar, i jo sí que me la crec.

—Dons tu mateixa —va respondre l'os. No sé que et varen explicar, però el que has de saber és que la felicitat és dins teu. Quan la teva ment estigui en calma experimentaràs felicitat. Si fas coses que t'agraden, també sorgirà de tu la felicitat o, si ets generós amb els altres et sentiràs bé amb tu mateix.

—La guineu va escoltar l'os, i va reflexionar  un moment sobre el que li havia dit. Les respostes que li havia donat eren força coherents i semblava que deia la veritat.

Però després, va desconfiar, i va pensar:

"I si l'os m'està enganyant? I si sap on és la font de la felicitat, i no m'ho vol dir?"

Arran d'aquell succés, la guineu va decidir seguir buscant la font de la felicitat. I diuen que la va buscar per molts de llocs... Envejant trobar la felicitat en una cosa material, com una font. I sense gaudir, de totes les experiències i aventures, que li havien ocorregut al llarg del seu viatge.

Autora del conte: Marta Vilà


dijous, 10 de juny de 2021

LES LLETRES: U

 


La uombat  Eulàlia

viu en  un bosc d’Austràlia,

quan s’ha llevat de bon matí

ha pensat: —Què passa aquí?


Té l’entrada de la casa ben tapada

perquè ha caigut  una nevada,

amb les urpes treu la  neu

i  pensa: —Valga’m Déu!


Un cop és a l’exterior

encara ho veu pitjor,

greta per trobar alguna herbeta

però quan se la fica a la boqueta,

està ultracongelada  i  pensa:

 —No m’agrada!

L’herba és glaçada i  ben mullada.

Marta Vilà





dissabte, 5 de juny de 2021

La serp i el cranc



Autor il·lustració:  Percy James Billingshurst

Una serp i un cranc vivien junts en una bonica platja; però mentre el cranc tractava la serp amb lleialtat i benevolència, aquesta, en canvi no malgastava cap ocasió per demostrar-li el seu instint pervers. Amb freqüència el cranc aconsellava a la serp que intentés canviar la seva mala conducta, però la serp que era molt orgullosa i malvada no va seguir els seus consells.

I va passar que un matí, la serp es va cargolar maliciosament sota un jove estiuejant que descansava estirat a la sorra. El noi quan se’n va adonar, es va  espantar molt, va anar corrents  a buscar un pal  i  la va matar.

El cranc va anar a auxiliar-la, però ja era massa tard... i al veure-la tan estirada, en tota la seva longitud entre compassiu i sentenciós va murmurar:

—Amiga, gairebé et puc assegurar, que aquell jove no t’hagués matat, si en comptes d’estar enroscada sota el seu cos, t'hagués vist  lluny d’ell  i avançant ben recta i relaxada.

Moralina:

Una vida amb rectitud i sinceritat, és molt més tranquil·la i satisfactòria.

 Autor: Isop


dilluns, 31 de maig de 2021

ODAL

 


Fa molt de temps, va viure a Dinamarca un home que tenia dos fills. Tristament, la seva dona va morir per una febrada  i, l’home sol i ja massa vell per buscar una nova companya, va intentar treure endavant els seus dos fill  i  educar-los com bonament va poder.

Un dels seus fills, el petit, tenia un esperit tranquil i valorava profundament les poques coses que tenia, en canvi el fill gran tenia un caràcter esquerp  i només pensava en ell mateix.

Un dia, el pare es va sentir terriblement afeblit i va comprendre que el seu temps s’acabava, va resoldre reunir els seus dos fills per lliurar-los les poques coses que tenia i decidir a quin dels seus fills deixaria  la granja.

Per tradició, la granja li tenia de correspondre al fill gran, però l’home veia amb preocupació com el jove dilapidava tot el que se li donava i, no feia res per millorar ni mantenir la granja, que era el què li correspondria en herència. El petit però s’esforçava per llaurar la terra i, amb molta suor i fatiga, garantia la manutenció del pare i del seu germà. Així que va pensar que la tradició no sempre es tenia de mantenir infrangible i en aquest tipus de situacions era més encertat fiar-se del sentit comú.

El pare va reunir els seus dos fills al volant de la taula i després d’un humil menjar, els va invitar a sortir a l’era. Un cop allà,  va posar la mà en un sarró i va extreure una bossa de roba, que al moure-la feia un soroll metàl·lic i va preguntar al seu fill gran.

—Entre una bossa de plata i la terra de la granja, què creus que té més valor?

El jove es va posar a riure i després, va respondre amb aires presumptuosos, que la plata era més valuosa que aquell terreny que poc valia i que òbviament, només servia per vendre’l i aconseguir un petit grapat de plata.

El pare va arrugar el front, però no va respondre i va repetir la mateixa pregunta al fill petit. El noi va mirar la bossa de plata  i després la petita parcel·la de terra. No era gran cosa, però sempre donava fruits si se la llaurava amb ganes, així que va respondre:

—El valor de la plata no és sempre el mateix, canvia en funció de les guerres o la fama dels reis. A mans d’un home mesurat i sensat pot servir per fer grans coses, però a  mans d’un neci, no durarà més d’un parell de nits. En canvi, la terra manté un valor constant. No és la terra en sí  la que té valor, sinó que depèn de la mà que la sembra i de les llavors i de l’estima amb què se la tracta. Jo em quedaria amb la terra: amb ganes i  treball garanteix un grapat de monedes segur, totes les temporades i, un sustent pels meus.

Al pare li varen semblar unes paraules molt sensates, i va decretar que el fill petit seria l’hereu i al seu germà li va donar la bossa de plata. Aquest últim va marxar bufant, pensant que el seu pare li havia fet un menyspreu per no deixar-li  la granja en herència, però amb la bossa de plata a les seves mans, ben aviat se li va passar l'enrabiada.

Després de la mort del pare, va passar que, tal i com el germà petit havia dit:" Que la plata en mans d’un neci no  dura gaire". El germà gran va tenir de tornar al costat del germà petit, que amb paciència i perseverança, ara tenia no només una bona granja, un parell de vaques i uns quants jornalers, sinó que també tenia un bonica esposa i l’estima dels familiars de la seva parella.

Així que el jove egoista, no va tenir més remei que cedir a la voluntat del seu germà de treballar com un simple jornaler, durant unes quantes temporades, fins que el jove matrimoni va considerar que ja havia après la lliçó i li varen permetre compartir el treball i el benefici de la granja.

Conte danès

Font: La cuna de magni

  

El nom del conte és: Odal ( la paraula s'utilitza per representar el concepte d'herència en l'àntic dret de propietat escandinau i, que encara és vigent a Noruega).


dimecres, 26 de maig de 2021

LES LLETRES: V

 


La vaca Ramona té una filleta

que s’anomena Blanqueta.

Avui en el prat li ensenya a la petitona

algunes herbes que són molt bones.

 

L’herba valeriana,

et tranquilitza i és molt sana.

La sàlvia, és la següent!

te la pots prendre o fer-ne un ungüent,

va bé per curar alguna ferideta

que tinguis a la poteta.

 

I  l’herba Marialluïsa

també l’anomenen l'herba de la princesa,

va bé pel mal de panxa, per anar de ventre

i  per treure totes les flatulències.


I si et fa mal el païdor,

el fonoll és el millor!

Marta Vilà




divendres, 21 de maig de 2021

EL PRÍNCEP I EL FALCÓ

 



Diuen, que va existir un príncep, que anava a tots els llocs acompanyat pel seu fidel falcó i que feia servir per caçar. Però un dia, el príncep es va fixar que el falcó  atacava fins i tot als de la seva mateixa espècie. Llavors, el príncep enfadat li va retreure:

—Ets una au forta, ràpida, intel·ligent… i creia que també eres noble i lleial. Però… ¿Com  puc confiar en tu, si ataques fins i tot als de la teva pròpia espècie? Per què actues amb tanta maldat?

—Ho faig, es cert… Però ataco als de la meva espècie perquè ho he après de tu i de tots els teus. Com que vosaltres ho fèieu, vaig pensar que era correcte.


Moralina:

Diuen, que la principal forma d'educació és l'exemple, així que ves a compte amb l'exemple que dones als teus.


Adaptació de la Faula en vers,

de Felipe Jacinto Sala