dimecres, 23 de setembre de 2020

ELS ANIMALS I LA PLAGA

 

Il.lustració: Milo Winter

Una vegada hi va haver una gran plaga entre els animals. Molts van morir i els que varen sobreviure estaven tan malalts, que no tenien ganes ni de menjar ni de beure. Una gallina jove i grossa ja no temptava la senyora guineu, ni un xai tendre despertava l'avidesa del llop.

Per fi, el lleó va decidir convocar un consell. Quan tots els animals es varen reunir, es va aixecar i va dir:

—Benvolguts amics, crec que els déus ens han enviat aquesta plaga com a càstig pels nostres pecats. Per tant, el més culpable de nosaltres s'ha d'oferir en sacrifici. Potser podrem obtenir el perdó i la cura per a tothom. Confessaré tots els meus pecats primer. Reconec que he estat molt llaminer i he devorat moltes ovelles. No m'havien fet cap mal! He menjat cabres, bous i cérvols. I si us dic la veritat, fins i tot m'he  menjat algun pastor de tant en tant.

—Ara, si sóc el més culpable, estic disposat a ser sacrificat. Però crec que és millor que cadascú confessi els seus pecats com he fet jo. Aleshores podrem decidir amb tota justícia qui és el més culpable.

—Majestat —va dir la guineu-. Sou massa bons. Pot ser és un delicte menjar ovelles? Són animals molt aturats. No, no, majestat! Els heu fet un gran honor menjant-vos-els. I pel que fa als pastors, tots sabem que pertanyen a aquella raça punyent i que pretenen ser els nostres amos.

Tots els animals van aplaudir  molt fort a la guineu. Aleshores, tot i que el tigre, l'ós, el llop i totes les bèsties salvatges van recitar uns seguit de  successos dolents, tots van ser excusats i van semblar molt sants i innocents.

Finalment, va ser el torn de l'ase.

—Recordo —va dir amb culpabilitat—. Que un dia, quan passava per un camp que pertanyia a uns sacerdots, vaig estar tant temptat per l'herba tendra i la fam, que no vaig poder resistir-me a picar una mica. Reconec que no tenia dret a fer-ho.

Un gran enrenou entre les bèsties el va interrompre.

—Aquí hi ha el culpable que  ens ha portat la desgràcia! —va dir el lleó.

—Quin horror menjar una herba que pertany a una altre! —va dir la guineu.

Immediatament, tots van atacar-lo, el llop al capdavant, i ben aviat el van sacrificar, oferint-lo als déus, sense la formalitat d'un altar.


Moralina:

Es fa patir als febles per les malifetes dels poderosos.

Autor:  Isop


diumenge, 20 de setembre de 2020

EL COLOM





Tot un símbol eclesiàstic,
        ocell urbà per excel·lència,      
passeja cercant alguna engruna
i  mai perd la paciència.
Marta Vilà



Documental Coloms Ornamentals

dimarts, 15 de setembre de 2020

EL PINZELL MÀGIC






Fa molt de temps, en un petit poble de la Xina vivia un nen orfe molt pobre. Es deia Ma Liang i volia ser un pintor famós. Li agradava molt dibuixar, i com que no tenia pinzell feia servir un tros de carbó.
Un dia va anar a l’escola a demanar un pinzell. Però el mestre li va dir que només podien estudiar pintura els nois i noies de famílies riques. En Ma Liang era pobre; havia de vendre llenya per poder viure. El nen es va quedar molt trist. 
Aquella nit va tenir un somni en què se li apareixia un esperit que li oferia un pinzell. L’esperit li va donar un consell: “El més important són els sentiments; sempre has de pintar amb el cor”.
Quan es va despertar es va trobar una sorpresa: l’esperit li havia deixat un pinzell! Tot il·lusionat, en Ma Liang es va posar a dibuixar. La seva sorpresa va ser encara més gran quan va descobrir que, un cop acabat el dibuix, allò que havia dibuixat prenia vida i es convertia en una cosa real.
Tot el poble estava content amb el pinzell màgic, fins que, un dia, un senyor molt poderós es va assabentar que existia aquest pinzell. Aquest senyor va fer portar en Ma Liang al seu palau. Allà li va demanar que li dibuixés una espasa. El nen s’hi va negar perquè només podia pintar amb el cor. Llavors, el van empresonar al graner. Hi feia fred i en Ma Liang tenia gana. Aleshores va pensar: “Puc dibuixar aliments i foc, i com que es convertiran en coses reals, podré menjar i escalfar-me!”. De sobte, el nen va sentir que venien a buscar-lo.... En Ma Liang va dibuixar una escala, s’hi va enfilar i va fugir per la finestra.
Quan aquells homes tan malvats van entrar al graner, van descobrir que el vailet havia desaparegut. A fora, en Ma Liang es va trobar que tot estava nevat, feia vent i fred. Els seus perseguidors el seguien de prop, però va aconseguir escapar-se’n dibuixant una barrera de foc. 
En sentir-se lliure, va dibuixar gotes de pluja i un drac amb ales. Es va enfilar sobre el drac i es va dedicar a volar pel seu país, tot cantant: “Amb el pinzell màgic podré pintar el meu destí”. Finalment, en Ma Liang va arribar al poble de la seva àvia, i allí va viure tranquil molt de temps. Seguia dibuixant, però no acabava cap dels seus dibuixos. No els volia acabar perquè no es fessin reals. En Ma Liang pensava que, si els acabava, tornaria a tenir problemes.
Un bon dia, els soldats de l’emperador de la Xina van arribar al poble buscant el nen del pinzell màgic. En Ma Liang estava dibuixant una grua. Només li faltava pintar l’ull per enllestir el dibuix, però no el volia acabar. Quan va sentir els soldats es va espantar, i una gota de pintura va caure just on havia d’anar l’ull. En aquell moment, la grua va començar a volar. El pobre nen va intentar amagar-se, però el van atrapar i el van portar al palau de l’emperador.

L’emperador, quan el va tenir al davant, li va agafar el pinzell i va començar a dibuixar muntanyes d’or i més or. De cop i volta, l’or es va convertir en una gran serp que volia atacar l’emperador.

L’emperador, molt empipat, va exigir al vailet que dibuixés una sala tota plena d’or. En Ma Liang li va dir:
—En comptes d’una sala plena d’or, és millor dibuixar un arbre d’or. Així, no pararà mai de créixer, i vostè serà l’home més ric del món.
També li va dir:
—Aquest arbre el podem posar en una illa, d’aquesta  manera ningú no l’hi podrà prendre.
L’emperador, que era una mica babau, hi va estar d’acord. En Ma Liang es va posar a dibuixar ràpidament. També va dibuixar un vaixell, per portar a l’emperador a l’illa, i vent, per moure el vaixell. El vaixell va naufragar, però l'emperador va aconseguir arribar a l'illa. Mai va poder sortir de l'illa, es va quedar allà, amb el seu arbre d’or, i  no va poder fer mal a ningú.

En Ma Liang va ser feliç la resta de la seva vida, i va seguir dibuixant amb el pinzell màgic. Tal com li havia dit l’esperit: “El més important són els sentiments; sempre has de pintar amb el cor”.
Conte de la Xina


 Adaptació del conte El pincell màgic



dimarts, 30 de juny de 2020

QUE PASSEU UN BON ESTIU!






Ara és moment de recuperar forces, ens veiem a finals de Setembre!

Molts petons  i  Fins aviat
  


dijous, 25 de juny de 2020

LA GAVINA I EL PESCADOR



La gavina Rufina planejava pel mar com cada dia; intentava emportar-se algun peix a la boca, però ja començava a ser força vella  i  ho trobava molt feixuc, això de pescar per emplenar l'estómac.
De sobte, va veure un vell pescador que estava assegut en una petita barqueta llevant la xarxa. La gavina va observar que era plena de peixets.
—No és just! Per als homes és molt senzill agafar peixos del mar —es va lamentar.
—Si li pogués prendre un peixet al pescador... se'l veu tan cansat i és tan vell —pensava.
Aquell matí, la Rufina es va apropar maliciosament a la barca i quan el pescador va pujar la xarxa li va agafar un peix.
Que senzill havia estat, l'home ni se n'havia adonat; que contenta es posar la gavina.  I  tant li va agradar l'experiència viscuda que cada matí,  quan el pescador llevava la xarxa, li robava alguns peixos.
—Aquesta gavina, lladre, més que lladre! —rondinava  el pobre home, que no podia fer res contra l'astut ocell.



El pescador, vivia en una petita caseta vora el mar i aquell matí, quan va  tornar a casa seva, va comentar a la seva dona el motiu pel  qual cada dia portava menys peixos per dinar. Tota la nit va estar pensant  la manera d'espantar la gavina, fins que va trobar una solució.

De bon matí, el pescador va preparar dues xarxes, una la va amagar dins de la galleda on posava els peixos i l'altra la va llançar al mar. No havia passat gaire estona, quan va llevar la xarxa que era plena de peix.
La Rufina,  com sempre, s'apropà a la barca i va capturar alguns peixos, però l'home li llançà la xarxa que havia amagat a la galleda i la gavina va quedar ben embolicada entre els fils. El pescador la va agafar corrents i se la va emportar a casa seva per ensenyar-la a la seva esposa.
—Què vols fer-ne d'aquesta gavina? —li va preguntar la dona.
—De moment, la posarem en una gàbia grossa que tinc i així no em molestarà més! —va contestar-li.
Pobra Rufina!, estava molt espantada, tancada dins aquella gàbia.
A la dona del pescador li feia pena  i quan el seu marit no hi era li oferia alguns peixets.
Però cada dia estava més trista, tancada dins d'aquella presó, trobava a faltar la llibertat, volar pel cel, el seu mar... Se sentia tan malament que es negava a menjar  i  s'estava ajaguda tot el dia; ja no agitava les ales com els primers dies ni feia cap crit.


La dona del pescador veient-la  tan moixa, va pensar que s'havia posat malalta  i  se'n va compadir, va anar a la platja amb  la gàbia  i    l' alliberà.
Quan va tornar el seu marit li va explicar el que havia fet.   Ell es va enfadar una mica, però va escoltar les explicacions de la seva muller i ho va entendre.
Aquella nit, el pobre home,  va somiar, que l'astut ocell li feia com sempre la guitza i es va desvetllar ben d'hora. Un cop enllestit  tot, va sortir a la mar; temia que la gavina tornés a fer alguna de les seves trapelleries, però la Rufina només l'observava des d'una gran roca, no estava disposada a tornar a perdre la llibertat.
Els dies varen anar passant i l'home va quedar sorprès de no patir cap més robatori de l'ocell. S'observaven amb desconfiança l'un a l'altre sense molestar-se.
Un dia, el vell home, quan va passar per la vora de la gavina, li va llançar un peix: havia fet les paus amb ella i la volia obsequiar per la seva bona conducta. La Rufina estava molt feliç i saltava d'alegria, quina sorpresa s'havia emportat!
L'endemà, l'ocell va deixar tranquil el pescador, però el mirava des de dalt de la gran roca, amb certa curiositat, esperant qui sap... potser algun peix com en la jornada anterior.
El vell home, de mica en mica, li va agafar afecte a la gavina i abans de tornar a casa seva, sempre la premiava amb  alguns peixets.



La Rufina, va entendre com s'havia de comportar, robar no era la millor manera d'aconseguir aliment i si tenia paciència i esperava que finalitzés la pesca,  obtenia una recompensa.

Amb el temps, per demostrar-li el seu efecte, la gavina sobrevolava la barca fent xisclets i agitant les ales com saludant el seu company.
I així és com es varen fer amics un pescador i una gavina.
I si algun dia  observeu un vaixell de pesca que torna a port seguit per moltes gavines, no us espanteu, són els pescadors que els llencen els peixos que no es poden vendre al mercat, i les gavines que són molt llestes,  volen contentes al costat dels seus amics.
     
Conte i dibuixos Marta Vilà

divendres, 19 de juny de 2020

ELS DOS LLOROS SAVIS




Hi havia una vegada un home al que li agradaven molt els lloros. Pensava, que eren els animals més intel·ligents del planeta i per aquesta raó, va pensar en criar una parella de lloros per ensenyar-los tots els coneixements dels humans i així, ells es sentirien uns més entre els humans, els va comprar quan encara només eren uns ous, els va veure néixer i des de el primer moment va criar-los com si fossin els seus propis fills.
L'home va ensenyar als lloros coneixements de tota mena: matemàtiques, llengua, gramàtica, història, geografia... i aviat es varen convertir en els lloros més savis del món. Eren capaços de resoldre complicades equacions i recitar el més complex dels  poemes.
Però, l'home es va fer gran i va morir, els seus fills que no sentien la mateixa admiració per aquests animals, no es varen posar d'acord sobre quin d'ells es quedaria els lloros, així que varen decidir deixar-los en llibertat i que es busquessin el seu propi camí.
—Són un lloros molt llestos —va dir un dels fills—. Segur que no tenen cap problema per sobreviure. Els hi deixem la porta oberta i sortiran quan ells vulguin.
Els lloros, varen veure a prop un arbre i van saltar a la finestra, i així, a poc a poc, fins a una de les branques de l'arbre. De mica en mica, fent petits saltirons, varen anar pujant de branca en branca. I en una d'elles varen trobar un altre lloro, aquest però era silvestre.
—Hola! —va dir el lloro silvestre als lloros savis—. No us coneixo, no us havia vist mai per aquí...
—Es la primera vegada que sortim de la nostra gàbia —va contestar un dels lloros savis—. És normal que no ens haguessis vist fins avui. El nostre amo va morir i els seus fills ens han deixat sortir de la gàbia.
—Oh, vaja. Doncs me’n alegro per vosaltres... —va dir llavors el lloro silvestre.
—No crec que tinguem problemes —va continuar l'altre lloro savi-. Tenim coneixements de totes les matèries.
I dit això, els dos lloros començaren a demostrar al lloro silvestre tot el que sabien: varen parlar en diferents idiomes, van pronunciar de memòria algun poema, li varen explicar el resultat d'alguna operació de matemàtiques...
I llavors, el lloro silvestre, mentre escoltava amb atenció la lliçó dels dos lloros savis, va veure de reüll,  que un gat enorme  els havia vist, i que començava a escalar sigil·losament pel tronc de l'arbre.
—Perdoneu —va interrompre de sobte el lloro silvestre-. I entre tant de coneixement, el vostre amo us va ensenyar a volar, per casualitat?
—Volar? —varen respondre sorpresos els lloros savis—. Sí, es clar, suposem que podem volar, perquè el pes de l'aire sota l'ala exerceix una pressió menor que...
—No, no —va insistir el lloro silvestre—. No em refereixo al raonament de la fórmula exacte per poder volar. Em refereixo si sabeu volar de veritat.
—No, no ho hem fet mai —va contestar estranyat un dels lloros savis.
—Vaja! —va dir llavors el lloro silvestre aixecant el vol—. Veig que el vostre amo us va ensenyar moltes coses, però es va oblidar d'ensenyar-vos el més important. Bona sort!
I el lloro silvestre va marxar volant, pensant en lo inútil que pot arribar a ser a vegades el coneixement humà.

Moralina:
No és més savi el que més coneixements té, sinó el que se sap adaptar-se  i sobreposar-se als canvis i les dificultats.
Autor: Prem Rawat