dimecres, 24 de febrer del 2021

EL REGNE DEL LLEÓ

 


Gaïnde, el lleó, regnava a Niokolo-Koba, la reserva més extensa de Senegal. Quan era un lleó jove, no va tenir problemes a l’hora d’organitzar els seus dominis, però ara que es feia vell es va adonar que necessitava algú que el pogués ajudar en la gestió del seu extens territori. Tenia de nombrar algú de confiança per aquella tasca.

D’entre tots els seus súbdits, ell lleó apreciava especialment a Tobori, l’elefant, i a Leuk, la llebre. De Tobori admirava la seva força i el seu sentit de la responsabilitat. Mentre que de Leuk admirava la seva vivacitat i astúcia. A quin dels dos nombraria la seva mà dreta?

Estirat al sol i amb els ulls tancats, el rei dels animals va reflexionar sobre tot allò que podria portar equilibri  i  felicitat al seu regne.

“Sense prosperitat no hi ha estabilitat possible... Un regne feliç, és un regne pròsper i, sobretot ben alimentat, però voler mantenir l’abundància és tan inútil com tractar d’agafar l’aigua que flueix. Tot depèn dels cicles de la mare natura. En aquestes terres verges, estem a la seva voluntat:  les sequeres, les collites..., tot ens afecta. I es que és la natura qui renova els cultius i qui porta la prosperitat. Qui la domina és realment poderós”.

I així és com el lleó va arribar a aquesta conclusió, amb un rugit que va estremir a tots els animals del seu volant va sortir de la letargia:

—Jo, el rei, he decidit que entre l’elefant i la llebre, escolliré el que aconsegueixi la major extensió de camps cultivats. Aquell serà l’elegit per ajudar-me a governar el meu regne.

Amb la decisió presa, el poderós governant va convocar a Tobori i Leuk i els va explicar:

—Les terres de la brousse no pertanyen a ningú, així que aneu pels pobles, recluteu homes i prepareu pel cultiu aquesta terra tan salvatge. Aquell dels dos que en tres dies em presenti la major extensió de terreny sembrat serà l’administrador del meu regne.

Així que Tobori, l’elefant, i Leuk la llebre que havien estat amics fins aleshores, es varen convertir en rivals. Cada un va prendre un camí oposat a l’hora d’anar a buscar mà d’obra pel desafiament i els camperols els varen rebre d’una manera molt diferent:

“L’elefant és gros i fort”, varen pensar en els poblats, “si ens neguem a treballar per ell pot venjar-se i fer-nos mal. En canvi, si l’acceptem, ens farà rics. La llebre és molt fluixa i no pot fer res en contra nostra i, si ens paga, ho farà només amb la seva xerrameca. No té cap oportunitat contra l’elefant”.

D’aquesta manera, un veritable exèrcit de treballadors és va unir a l’equip supervisat per Tobori. Cents de matxets varen començar a treure les males herbes del terreny, seguits per una daga i en qüestió de minuts, varen transformar els terrenys en terres aptes pel conreu. No hi havia un minut per perdre, ni treva ni descans.

La llebre va meditar el següent:

“ El maneig del matxet i la daga fa que els facin molt de mal les mans i l’esquena. Només uns quants gaudeixen fent un treball tan dur i monòton, però sol haver-n'hi molts que s’ofereixen a fer-ho perquè l’única habilitat necessària és la física, però són menys nombrosos aquells que tenen uns dits tan flexibles que poden tocar la kora (un instrument musical barreja de l’arpa i el llaüt), tan àgils i ràpids que puguin manejar el balafón (espècie de xilòfon) i tan forts que puguin tocar el djembé (tambor popular a l’oest d’Àfrica) durant hores. Músics, plens d’inspiració i de somnis, conten amb grans destreses i realment gaudeixen del seu treball!”.

Així que Leuk, al contrari que Tobori, va anar pels pobles sense buscar camperols, simplement feia saber que qualsevol que sabés tocar un instrument podria treballar per ell. Per tant, varen ser els músics qui varen respondre a la crida de Leuk. En lloc de començar immediatament a treballar, es van seure a terra formant un  cercle i varen començar a parlar:

—Vaja quin equip que has triat, llebre! Cap de nosaltres és expert en cultius! A més a més, amb tots els treballadors que té Tobori, els seus cultius ja hauran crescut quan els nostres camps tot just estiguin sembrats.

La llebre va interrompre les seves paraules:

—A cas us he demanat jo que feu això? El que necessito és la vostra música! És més difícil tocar un instrument i emplenar el cor d’alegria, que moltes altres coses. Això és el que farem: els millors músics es posaran a la vora del riu. Toqueu llavors una música digna del vostre excepcional talent. Els altres, us quedareu amb mi per tenir almenys una parcel·la que mostrar al nostre rei Gaïnde. Gràcies germans, de tot cor.

L’equip de Leuk es va dividir i la major part es va posar a la  vora del riu. Els jornalers de Tobori, que treballaven sota el sol sense descans, varen anar al riu per calmar la seva set, com havia pensat la llebre. Llavors, els músics de Leuk varen començar a tocar un ritme tan captivador que els jornalers varen deixar les galledes i les carbasses ( amb les que havien anat a buscar aigua) i de sobte tots ballaven! Els següents camperols que varen anar a beure també es varen unir a la dansa, oblidant la feina que tenien per fer.

Mentrestant, els treballadors de la llebre, tot i que eren menys i no tenien gaire experiència, varen continuar centrats en la seva tasca seguint el ritme del tama (tambor parlant) que els feia treballar a un ritme pausat però constant. Així, al cap de tres dies, quan Gaïnde va anar a inspeccionar els camps, els de la llebre eren més grans i estaven més ben conreats que els de l’elefant, i el lleó va triar la Leuk, la llebre, com la seva mà dreta.

I  tot i que al principi ningú apostava per ella,  la llebre utilitzant l’enginy, va ser capaç de guanyar. A més, gràcies a la música, un aliment per l’esperit, va guanyar al seu adversari. I és que el poder d’un líder també es mesura per l’art i el talent dels seus seguidors.

Conte Africà

Senegal



divendres, 19 de febrer del 2021

ELS ÀNECS

 


Aus aquàtiques

de cos arrodonit,

amb potes curtes

i  els dits units.

 

Formen grups

i  xipollegen a l’aigua;

busquen alguna planteta

per emportar-se a la boqueta.


Marta Vilà


Aneguets es llencen a l'aigua seguint el passos de la seva mare






diumenge, 14 de febrer del 2021

EL BOU I EL MOSQUIT

 

Il.lustració: Milo Winter


Un mosquit volava per un prat emetent un intens brunzit, va decidir aturar-se a la punta d’una de les banyes d’un bou, per reposar una estona. Abans de marxar volant, es va acomiadar del bou i va demanar-li disculpes per haver fet servir la seva banya com a lloc de descans.

—Deus estar molt content que ara me’n vagi? —va dir el mosquit.

—Tant me fa! —va dir el bou—.Ni tants sols havia notat la teva presència.

Moralina:

Sovint, ens pensem que som més importants del que realment som. Sobretot, quan només ens veiem amb els nostres propis ulls  i   ignorem  com ens veuen els altres.

Quan més petita és la intel·ligència més gran és la vanitat.

Autor: Isop


dimarts, 9 de febrer del 2021

LIN-FU, L'OS PANDA





Lin-Fu era un cadell d’os panda que vivia en un bosc muntanyós de la Xina, tenia només 2 anys i acabava d’independitzar-se de la seva mare. El petit panda jugava amb qualsevol animal petit que trobava o objecte i, fins i tot amb el bambú; estava molt indefens davant dels seus depredadors i intentava sobreviure amb les coses que li havia ensenyat la seva mare, com ara enfilar-se dalt dels arbres davant d’un perill.

Tenia un món per descobrir i moltes ganes d’explorar el seu territori. La seva mare li havia donat moltes lliçons sobre els perills del bosc, una de les més importants era sobre els humans; moltes vegades li havia dit:

—Lin-Fu, ves amb compte amb els humans, són uns éssers que caminen sobre dues potes, poden semblar inofensius, però no et deixis enganyar pel que vegin els teus ulls i sobretot no els menystinguis! Tot i  que no tenen l’aspecte del lleopard de les neus, poden ser molt més perillosos.

Aquestes paraules, li havien quedat gravades a la ment i  Lin-Fu tot sovint les recordava.

Un matí, el petit osset va escoltar unes petjades i uns sorolls molt estranys, tal i com li havia dit la seva mare es va enfilar dalt d’un arbre per protegir-se, ben amagat entre el fullatge va observar una dona molt bonica, duia un vestit de mànigues amples de molts colors, el vestit s’anomenava “Hanfu”, una peça de roba similar a un quimono japonès. Portava un paraigua de color vermell, per protegir-se del sol  i  també dels mals esperits. 




La dona s’anomenava  Meiying que vol dir flor bonica. Era veritablement una dona preciosa, però se la veia molt decaiguda, de sobte es va agenollar sobre l’herba i es va posar a plorar desconsoladament. L’osset des de dalt de l’arbre estava molt sorprès de la reacció de Meiying. Al cap d’una estona, la dona es va treure un mocador de la butxaca,  es va eixugar les llàgrimes i va marxar. L’endemà, Lin Fu no es va poder estar de tornar al lloc on havia trobat a Meiying, no va trigar a sentir les petjades  i una altra vegada, es va enfilar de seguida a un arbre, novament, va aparèixer Meiying  i es va posar a plorar. El que desconeixia el petit osset, és que aquella dona estava tan trista perquè feia tres anys que havia mort el seu fill, d’una malaltia molt greu i Meiying encara estava de dol. Sempre que s’acostava la data de l’aniversari del seu fill, Meiying anava al bosc a plorar-lo, ho feia cada any durant uns dies, fins que es sentia amb prou forces per prosseguir la vida amb certa pau interior. Els dies posteriors, Lin-Fu anava al mateix lloc per veure a Meiying, però un dia no va tenir temps de pujar dalt de l’arbre i la dona el va veure. Lin-Fu, va apreciar que de les seves galtes ja no rajaven llàgrimes sinó que la dona es mostrava molt sorpresa, tots dos es varen mirar fixament sense acostar-se l'un a l’altre i Lin-Fu va veure com es dibuixava un petit somriure a la cara de Meiying. Aquella nit, l’osset  va recordar la seva mare, es sentia molt malament perquè havia trencat la promesa de no acostar-se als humans. Però de bon matí, quan va sortir el sol, no es va poder resistir tornar a veure a Meiying i, aquest cop també havia arribat ella abans, estava asseguda a terra i Lin-Fu se li va acostar molt a poc a poc, només volia jugar una mica amb ella. El petit os també trobava a faltar la seva mare, sobretot les abraçades i  els petons que li donava. Meiying va somriure davant la curiositat de l’animaló i  li va acariciar l’esquena i el cap. Durant un dies, Lin-Fu i Meiying varen compartir jocs tendres i abraçades. Un dia però, l’osset no va tornar a veure a Meiying, Lin-Fu es va sentir trist, perquè amb aquella dona s’ho passava molt bé i no entenia què  havia passat... Amb el temps, Lin-Fu  va oblidar a Meiying i es va fer més gran i fort, tenia el seu propi territori que defensava ferotgement. També havia tingut alguns incidents amb els humans i per aquest motiu, era més desconfiat amb les persones.

Un dia de primavera, Lin-Fu va veure un humà que s’acostava i es va amagar darrera d’uns matolls, va observar una dona que s’asseia a terra, la va mirar fixament, s’assemblava molt a Meiying, es va acostar lentament a ella per mirar-la de prop i la va reconèixer, no tenia la cara trista sinó que mostrava un gran somriure. Meiying  també l’havia conegut i estava  molt contenta. Tots dos, tot i haver estat tant de temps sense veure’s, encara recordaven els meravellosos dies que havien estat junts, compartint jocs i mostres de tendresa. Es varen acostar l’un a l’altre i, com si el temps no hagués passat, es varen fondre en una dolça abraçada; com fan els vells amics, que encara que no es vegin durant un temps, no es deixen mai  d’estimar.


Autora del conte:

Marta Vilà


dijous, 4 de febrer del 2021

EL BEC PLANER

 


El bec negre amb forma d’espàtula,

groc ataronjat al pit i a la punta del bec,

uns flocs de plomes al clatell com una meleneta,

el cos blanc, i les potes ben negretes.

Marta Vilà


Becplaner buscant menjar