Gaïnde,
el lleó, regnava a Niokolo-Koba, la reserva més extensa de Senegal. Quan era un
lleó jove, no va tenir problemes a l’hora d’organitzar els seus dominis, però
ara que es feia vell es va adonar que necessitava algú que el pogués ajudar en
la gestió del seu extens territori. Tenia de nombrar algú de confiança per
aquella tasca.
D’entre
tots els seus súbdits, ell lleó apreciava especialment a Tobori, l’elefant, i a
Leuk, la llebre. De Tobori admirava la seva força i el seu sentit de la
responsabilitat. Mentre que de Leuk admirava la seva vivacitat i astúcia. A
quin dels dos nombraria la seva mà dreta?
Estirat
al sol i amb els ulls tancats, el rei dels animals va reflexionar sobre tot
allò que podria portar equilibri i felicitat al seu regne.
“Sense
prosperitat no hi ha estabilitat possible... Un regne feliç, és un regne
pròsper i, sobretot ben alimentat, però voler mantenir l’abundància és tan
inútil com tractar d’agafar l’aigua que flueix. Tot depèn dels cicles de la
mare natura. En aquestes terres verges, estem a la seva voluntat: les sequeres, les collites..., tot ens afecta.
I es que és la natura qui renova els cultius i qui porta la prosperitat. Qui la
domina és realment poderós”.
I
així és com el lleó va arribar a aquesta conclusió, amb un rugit que va estremir a tots els animals del seu volant va sortir de la letargia:
—Jo,
el rei, he decidit que entre l’elefant i la llebre, escolliré el que aconsegueixi
la major extensió de camps cultivats. Aquell serà l’elegit per ajudar-me a
governar el meu regne.
Amb
la decisió presa, el poderós governant va convocar a Tobori i Leuk i els va
explicar:
—Les
terres de la brousse no pertanyen a ningú, així que aneu pels pobles, recluteu
homes i prepareu pel cultiu aquesta terra tan salvatge. Aquell dels dos que
en tres dies em presenti la major extensió de terreny sembrat serà l’administrador
del meu regne.
Així
que Tobori, l’elefant, i Leuk la llebre que havien estat amics fins aleshores,
es varen convertir en rivals. Cada un va prendre un camí oposat a l’hora d’anar
a buscar mà d’obra pel desafiament i els camperols els varen rebre d’una
manera molt diferent:
“L’elefant és gros i fort”, varen pensar en els poblats, “si ens neguem a treballar per ell pot venjar-se i fer-nos mal. En canvi, si l’acceptem, ens farà rics. La llebre és molt fluixa i no pot fer res en contra nostra i, si ens paga, ho farà només amb la seva xerrameca. No té cap oportunitat contra l’elefant”.
D’aquesta manera, un veritable exèrcit de treballadors és va unir a l’equip supervisat per Tobori. Cents de matxets varen començar a treure les males herbes del terreny, seguits per una daga i en qüestió de minuts, varen transformar els terrenys en terres aptes pel conreu. No hi havia un minut per perdre, ni treva ni descans.
La
llebre va meditar el següent:
“ El
maneig del matxet i la daga fa que els facin molt de mal les mans i l’esquena.
Només uns quants gaudeixen fent un treball tan dur i monòton, però sol
haver-n'hi molts que s’ofereixen a fer-ho perquè l’única habilitat necessària
és la física, però són menys nombrosos aquells que tenen uns dits tan flexibles
que poden tocar la kora (un instrument musical barreja de l’arpa i el llaüt),
tan àgils i ràpids que puguin manejar el balafón (espècie de xilòfon) i tan forts
que puguin tocar el djembé (tambor popular a l’oest d’Àfrica) durant hores.
Músics, plens d’inspiració i de somnis, conten amb grans destreses i realment
gaudeixen del seu treball!”.
Així
que Leuk, al contrari que Tobori, va anar pels pobles sense buscar camperols,
simplement feia saber que qualsevol que sabés tocar un instrument podria
treballar per ell. Per tant, varen ser els músics qui varen respondre a la
crida de Leuk. En lloc de començar immediatament a treballar, es van seure a
terra formant un cercle i varen
començar a parlar:
—Vaja
quin equip que has triat, llebre! Cap de nosaltres és expert en cultius! A més a
més, amb tots els treballadors que té Tobori, els seus cultius ja hauran
crescut quan els nostres camps tot just estiguin sembrats.
La
llebre va interrompre les seves paraules:
—A
cas us he demanat jo que feu això? El que necessito és la vostra música! És més
difícil tocar un instrument i emplenar el cor d’alegria, que moltes altres
coses. Això és el que farem: els millors músics es posaran a la vora del riu.
Toqueu llavors una música digna del vostre excepcional talent. Els altres, us
quedareu amb mi per tenir almenys una parcel·la que mostrar al nostre rei
Gaïnde. Gràcies germans, de tot cor.
L’equip
de Leuk es va dividir i la major part es va posar a la vora del riu. Els
jornalers de Tobori, que treballaven sota el sol sense descans, varen anar al
riu per calmar la seva set, com havia pensat la llebre. Llavors, els músics de
Leuk varen començar a tocar un ritme tan captivador que els jornalers varen
deixar les galledes i les carbasses ( amb les que havien anat a buscar aigua) i
de sobte tots ballaven! Els següents camperols que varen anar a beure també es
varen unir a la dansa, oblidant la feina que tenien per fer.
Mentrestant,
els treballadors de la llebre, tot i que eren menys i no tenien gaire
experiència, varen continuar centrats en la seva tasca seguint el ritme del
tama (tambor parlant) que els feia treballar a un ritme pausat però constant.
Així, al cap de tres dies, quan Gaïnde va anar a inspeccionar els camps, els de
la llebre eren més grans i estaven més ben conreats que els de l’elefant, i el
lleó va triar la Leuk, la llebre, com la seva mà dreta.
I tot i que al principi ningú apostava per ella, la llebre utilitzant l’enginy, va ser capaç de guanyar. A més, gràcies a la música, un aliment per l’esperit, va guanyar al seu adversari. I és que el poder d’un líder també es mesura per l’art i el talent dels seus seguidors.
Conte Africà
Senegal
Quin conte més bonic...
ResponEliminaLa intel·ligència sempre és millor que la força, i és clar que la cultura mou muntanyes!!!
Petonets, Marta.
M'agrada molt aquest conte, perquè dona valor a la cultura, als artistes que en moltes ocasions són menystinguts i es consideren treballadors de segona. La cultura és molt important a les nostres vides i enriqueix el món. Petonets, M.Roser.
ResponElimina