diumenge, 30 d’octubre de 2016

LA CIGALA I LA FORMIGA


Il.lustració: Milo Winter



Que feliç era la cigala durant l’estiu! El sol lluïa, les flors desprenien el seu aroma embriagador i la cigala cantava i cantava. El futur no li preocupava gens ni mica: El cel era tan blau sobre el seu cap i les seves cançons tan alegres … però l’estiu, no és etern.
Un trist matí, la senyora cigala es va despertar per un fred intens; les fulles dels arbres s’havien tornat grogues, una pluja gelada queia del cel gris i la boira li entumia les potes.
—Què serà de mi? Aquest hivern cruel durarà molt de temps i em moriré de gana i de fred—, s’anava dient ella mateixa.
—I perquè no li puc demanar ajuda a la meva veïna la formiga?
I va pensar dintre seu.
—Potser vaig tenir temps durant l’estiu d’emmagatzemar provisions i construir-me un refugi?
—Doncs és clar que no! —va dir tota convençuda—,havia de cantar. Però els meus càntics ara no m’alimentaran.
I amb el cor bategant-li a tota velocitat, va trucar a la porta de la formiga.
—Què vols? —va preguntar la formiga quan va veure a la cigala davant la seva porta.
El camp estava cobert per una gruixuda capa de neu i la cigala contemplava amb enveja la confortable llar de la seva veïna; i traient-se de sobre la neu que gelava el seu pobre cos, va dir llastimosament:
—Tinc gana i … i … estic morta de fred…
I la formiga va contestar :
—I a mi què m’expliques? Què feies al llarg de l’estiu, quan es poden trobar els aliments per tot arreu i és possible construir una casa?
—Jo? Cantava i cantava tot el dia —va respondre la cigala tota orgullosa.
—I què?  —va preguntar la formiga.
—Doncs … res …  —va murmurar la cigala.
—Cantaves? doncs ara, per què no proves de ballar?
I amb aquesta dura resposta, la formiga va tancar la porta, negant a la desafortunada cigala el seu refugi de calor i benestar.

 Moralina: 


Més val ser previngut, que no pas deixar les coses per fer.
Autor Isop



dijous, 27 d’octubre de 2016

ENDEVINA'M !



UN CAVALLER DE LA NIT,

MENJA MOSQUES I MOSQUITS.

DORM AMB EL PEUS PENJATS,


I  NO LI PUJA LA SANG A CAP.


Marta Vilà


El vídeo conté la resposta






ENDEVINA ENDEVINALLA...




Mandrós i  dormilega,
s’esmola les ungles.
Pren el sol dalt d’un teulat
i  no necessita anar acompanyat.

Marta Vilà


La resposta la trobareu en el vídeo






dilluns, 24 d’octubre de 2016

EL COALA I L' EMÚ























Conte Australià:


Per què el coala viu damunt d'un arbre si no és un ocell? Per què l'emú no pot volar si és un au?
Si vols conèixer els secrets que amaguen aquests animals australians, llegeix el conte del coala i l'emú :

Fa molt de temps, en una època llunyana anomenada “El temps dels somnis”, els animals convivien entre ells en harmonia i feien, si fa no fa, el mateix tipus de vida tranquil·la i en pau.
Un dia però, va sorgir un problema que els va portar a discutir-se per veure qui tenia raó. Van estar hores i després dies i fins i tot setmanes, sense dir-se ni tant sols “bon dia”. Va passar tant de temps que, finalment, van oblidar fins i tot el motiu que els havia portat a enfadar-se d’aquella manera.
En aquell moment van adonar-se que ja no tenia sentit continuar enfadats i van decidir tornar a ser amics; tots menys l’emú, que era molt orgullós, tant que no volia tornar a parlar amb els animals que vivien enfilats a dalt dels arbres. En aquells dies es va trobar al coala i tot cofoi li va dir:
-Hem de resoldre aquesta qüestió d’una vegada per totes i veure finalment qui tenia raó!
-Què vols dir? –va preguntar el coala –però si ja ningú no recorda quin va ser el motiu que ens va portar a barallar-nos! És millor que ho deixem córrer i tornem a ser amics.
Però l’emú no volia acceptar-ho. Per ell això era una derrota i es creia millor que els altres animals.
-Segur que érem els ocells que teníem raó! Som més intel·ligents que els animals que viviu als arbres i  podem volar...
I va succeir que mentre presumia de totes les qualitats, es va anar inflant cada vegada més i més, fent-se cada vegada més gros i pesat, com un enorme globus cobert de plomes. Tant i tant es va inflar, que quan va voler batre les ales per poder alçar el vol, no va poder. Amb tota la seva força intentava alçar-se, estirant el coll cap el cel. Ni un pam es va enlairar.
La ira el va envair i enfurismat, va girar-se cap al coala que havia estat testimoni dels seus intents frustrats. Tan terrible devia ser la cara de l’emú en aquells moments, que el coala acovardit, va enfilar-se a corre-cuita a l’arbre que tenia més a prop i va decidir que no en tornaria a baixar mai més.
Però als arbres no hi ha aigua. Van anar passant els dies i és clar, el coala tenia molta set. Finalment, va adonar-se que a les fulles verdes hi havia aigua i tot i que era molt poqueta, s’hi va conformar.
Ara ja no beu mai i s’està dia i nit enfilat a dalt dels arbres, on es troba protegit de l’emú, que encara sense poder volar, corre amunt i avall, intentant  sense èxit, reprendre el vol altra vegada, com ho feia en els vells temps.
Conte Australià



dissabte, 22 d’octubre de 2016

LES DUES CABRES



Vet aquí que un dia, dues cabres de diferents ramats van decidir abandonar les seves respectives cledes i fugir en busca de llibertat i fortuna. Per casualitat, es van trobar al cap d'uns dies, separades per un precipici ; només un tronc, ben estret, unia els dos marges fent de pont. Ja ho veien, les dues cabres, que era impossible de passar totes dues alhora, però es van entestar a fer-ho. Quan van arribar al mig, cap de les dues no volia retrocedir; tossudes com eren, no es van voler avenir a cap raó, cadascuna volia que fos l'altra la que tirés endarrere. I, discutint, discutint, van arribar a la força; donant-se cops de banyes i empenyent-se mútuament va passar el pitjor: forcejant, van perdre l'equilibri i totes dues es van estimbar.

MORALINA:

*És més savi cooperar que ser obstinat i atreure la desgràcia.


FAULA D’ISOP




PRESENTACIÓ


Bon dia, sóc la Marta, una mare a la que li agraden molt els contes i sobretot els contes d’animals. Per això s’anomena així el blog.
Tinc dues filles de 13 anys i 9 anys, la meva aflicció va començar fa més o menys sis  anys, quan vaig escriure el meu primer conte, que vaig presentar a un concurs de contes. Evidentment no vaig guanyar, però m’ho vaig passar molt bé.
El conte, el vaig explicar a la meva filla gran que llavors tenia 7 anys i escoltava embadalida tot el que li deia. Llavors ella em va demanar que li escrivís un altre conte, d’un altre animal que va triar. I així va començar la meva afició per escriure contes.
Aquest blog serà familiar, les meves filles, sobretot la gran, també m’ajudaran una miqueta. Contindrà contes d’animals nostres, faules i contes populars, cançons, poemes, curiositats dels animals i molt coses més…
Espero que us agradi.
CONTACTE
Correu electrònic :  espaidecontes@hotmail.com