dissabte, 24 de febrer del 2024

La gran sequera


<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/patos-salvajes-bosque_36362506.htm#query=animales%20rio&position=13&from_view=search&track=ais&uuid=a1a5b334-fc37-4d53-b9cf-0e771720e091">Imagen de brgfx</a> en Freepik

Com cada primavera, l’estany que es veia d’encà de la meva finestra, s’omplia de vida.  Aquell any, un grup d’anecs collverds que havien arribat de qui sap on?, gaudien en família xipollejant  i aprofitant el corrent de l’abundant aigua que brollava del rierol  i que desenvocava al llac. Que bé que s’ho passaven tots els animalons!  i jo que era un infant  gaudia veient la natura en tot el seu esplendor.

Al minúscul poblet de muntanya on vivia no hi havia gaires distraccions, tan sols erem un grapat de veins i la gran majoria ja eren molt vellets. Jo només tenia una amiga de la meva edat la Tina i no hi havia cap més nen al poble, anàvem a  l’escola amb un  autobús de línea, que ens portava a un poble més gran que tenia escola.

Així, de mica en mica, em vaig anar fent gran i  a mesura que jo creixia també ho va anar fent el meu poble. Qui sap per quina raó?, aquell poblet és va anar omplint de moltes cases i, la veritat és que jo ho trobava genial perquè cada vegada tenia més i més amics…

Llavors tot un seguit de negocis locals varen anar proliferant, el primer de tots va ser una fleca, més endavant es va muntar una gran índústria tèxtil, que va donar feina a moltes persones i encara va fer venir més gent al poble. També es va construir una escola perquè ja hi havia prou nens per omplir unes quantes aules. Penso, que aquells anys varen ser una meravella.  Jo que  era jovenet  em  passava  els  dies  amb  els amics anant  d’ un lloc a un altre, banyant-nos al llac  i sense parar gaire estona per casa…

Però també recordo amb molta tristesa els anys posteriors, amb aquells estius torrits i aquella manca de pluges, les restriccions per sequera…  Ja no podíem anar a banyar-nos al llac, perquè havia quedat totalment eixut, semblava talment un safareig al que li havien tret el tap i s’havia buidat.  A partir de llavors, els ocells migratoris que solien venir a la primavera, ja no els vàrem tornar a veure durant forces anys.

La indústria, com que no es podia abastir de l’aigua del llac, va ser de les primeres en mirar pels seus interessos i canviar la seva ubicació, molts treballadors que vivien al poble es varen quedar sense feina. Varen ser uns anys molt tristos per a tots.


<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/paisaje-estanque-tierra-seca_5601838.htm#fromView=search&term=SEQUIA&track=sph&regularType=vector&page=6&position=2&uuid=d0814c82-2114-4e6c-9ca4-c7a3bb72a2e3">Imagen de brgfx</a> en Freepik

D’ençà d’aquell succés vaig decidir estudiar biologia, no podia suportar més veure aquell paisatge des de la meva finestra. Em vaig prometre que quan tornés al poble faria tot el que estigués a la meva mà, per tal de recuperar l’estany i dedicar-me de ple a l’educació ambiental i,  un cop llicenciat em vaig posar a treballar de valent. Amb un grup d’ amics varem crear una plataforma per tal de salvar i protegir l’estany, que feia veritablement molta pena. Anàvem a les escoles a fer xerrades per a famílies i intentàvem conscienciar-los sobre el malbaratament de l’aigua. També amb l’ajuda d’alguns pares i nens  fèiem trobades per tal de netejar els voltants del llac que eren plens de brossa. Posteriorment, vàrem fer visites als agricultors i els vam informar sobre els nous mètodes de regadiu i en el gran estalvi que els suposaria en el consum d’aigua.

I així, a poc a poquet, aquell llac que era com un desert, gràcies a la col·laboració de tots plegats i com no, de l’arribada de les pluges, va anar recuperant la biodiversitat.

Els ocells varen ser els primers en  fer acte de presència, més endavant va aparèixer una família de castors i,  fins i tot amb els pas dels anys algunes espècies invasores com el coipú i un caimà, que es varen endur els agents rurals, per tal que no alteressin la fauna autòctona i no generessin expectació i pànic entre la gent.

I ara que soc força gran, els meus veïns m’han fet alcalde del poble i, per tal d’agrair-los la seva confiança i amistat, he pensat que seria una bona idea fer un recull de fotografies del nostre estany i no hi ha cap data millor  per fer l’ exposició  que la festa major.

I  per què us estic explicant tot això? Per tal de dir-vos que:

Quan un grup de gent il·lusionada col·labora per tal d’assolir un mateix objectiu, aquest té moltes  més possibilitats de fer-se realitat.



<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/varios-animales-bosque_27540665.htm#query=animales%20rio&position=1&from_view=search&track=ais&uuid=4d656932-16b7-4728-8ab6-2113ee2c516f">Imagen de brgfx</a> en Freepik



Autora del conte: Marta Vilà



diumenge, 18 de febrer del 2024

La boleta de neu




Hi havia una petita pila de neu sobre el cim d’una muntanya, quan es va posar a pensar:

“No pensaran que soc altiva i supèrbia per estar en un lloc tan alt? Ja que tota la neu està més avall que jo”.

Soc tan petitona que no mereixo estar a aquesta altura i, encara menys quan ahir vaig poder veure el que el sol va fer a les meves companyes que, en poques hores es varen desfer. Hauria de baixar i trobar un lloc convenient a la meva petita mida.

I, la boleta, va començar a baixar per la vessant de la muntanya, rodolant sobre la neu. Quan més baixava, més grossa es feia i d'aquesta manera, quan va acabar el turó, va veure que la seva mida havia augmentat enormement. I així va ser com la boleta va ser l’última neu que el sol va desfer quan va acabar l’hivern.


Moralina:

Hi ha qui fent-se l’humil, es fa millor persona.


Autor: Leonardo da Vinci



dilluns, 12 de febrer del 2024

Emocions, Sentiments i Sensacions: Sensibilitat

 

a href='httpswww.freepik.esvectorescaras-expresiones'Vector de caras expresiones creado por pch.vector - www.freepik.esa - 


Hi ha dies en què estic molt sensible…

I tot el que passa al meu voltant

em provoca una sensació preocupant,

els problemes sembla que es fan més grans

i  jo em sento petit  i  insignificant.


Marta Vilà


dimarts, 6 de febrer del 2024

El valor de l'anell

 


—Mestre, vinc perquè em sento molt poca cosa. La gent em diu que no serveixo per res, que no faig res bé, que soc maldestre i força tanoca. Sembla que no importo a ningú i els altres no m'aprecien. Com puc canviar? Què puc fer per què els altres em valorin més?

El mestre, sense mirar-lo, li va dir:

—Em sap greu noi, però ara no puc..., primer haig de resoldre un problema que tinc. Potser més tard,  i després d’una pausa va afegir—. Però si vols em pots ajudar i quan acabi  de solucionar el problema que em preocupa, potser et podré ajudar.

—Encantat, mestre  —va respondre el noi, que es va sentir una altra vegada  menystingut  i que les seves necessitats havien estat postergades.

—Bé  —va assentir el mestre.

A continuació, es va treure un petit anell que portava sobre el dit petit de la mà esquerra i li va dir al noi.

—Tinc pressa per vendre aquest anell perquè tinc de pagar un deute. Necessito obtenir la quantitat de diners més gran possible, però no acceptis per ell menys d’una moneda d’or. Puja sobre el cavall que hi ha allà fora i cavalca fins el mercat. Marxa  ara i torna amb la moneda el més ràpid que puguis.

El jove va prendre l’anell i va partir.

Tot just va arribar va començar a oferir l'anell a tots els mercaders. Aquests el miraven amb un cert interès, fins que el jove deia el que pretenia obtenir per l'anell. Quan mencionava la moneda d'or, alguns reien, d’altres li donaven l'espatlla i fins i tot alguns s'indignaven.

Només un vellet va ser amable amb ell i, es va prendre la molèstia d’explicar-li que una moneda d’or era massa per entregar-la a canvi d’un anell tan petit, però que, per ajudar-lo, ell li oferia una moneda de plata i una andròmina de coure. El jove, que tenia instruccions de no acceptar menys d’una moneda d’or, li va donar les gràcies, però va refusar l’oferta.

Després d’oferir inútilment la seva joia a totes les persones amb les que es va creuar el mercat va pensar " ho he dit a més de cent persones", i abatut pel seu fracàs, va pujar al cavall  i  va tornar.

Quan hauria desitjat el jove tenir ell mateix aquella moneda d’or. Llavors podria haver-li lliurat al mestre per tal que l'alliberés de la seva preocupació i rebre d’ell el seu consell i ajuda.

Va entrar a l'habitació.

—Mestre  —va dir—. Ho sento, no m'és possible aconseguir el que em vares demanar. Potser hagués pogut aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del veritable valor de l'anell.

—Que important és el que acabes  de dir! jove amic —va contestar somrient el mestre—.  Primer tenim de saber el veritable valor de l’anell. Torna a pujar al cavall i ves a un joier—. Ningú millor que ell  el pot saber. Digue-li que voldries vendre l'anell i pregunta-li quants diners te'n donaria.

Però t'ofereixi el que t'ofereixi, no li venguis. Torna aquí amb el meu anell.

El jove va tornar a marxar.

El joier va mirar detingudament l'anell, el va examinar amb la seva lupa, el va pesar i després va dir:

—Digue-li al teu mestre que si el vol vendre de seguida, només li puc donar cinquanta-vuit monedes d'or.

—Cinquanta vuit monedes d'or? —va exclamar el jove.

—Sí, ho sento —va replicar el joier—. Segurament amb el temps podríem obtenir per ell setanta monedes, però si el vols vendre ràpidament…

El jove va correr emocionat a casa del mestre a explicar-li el que havia succeït.

—Seu –va dir el mestre després d’escoltar-lo —. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa  i única i com a tal, només et pot valorar un  expert. Creus que qualsevol pot descobrir a simple vista el teu veritable valor?

I dient aquestes paraules, va tornar a posar-se l'anell al dit petit de la seva mà esquerra.

Moralina:

No tots sabran valorar-te. Només aquells que realment et coneguin.


Autor: Jorge Bucay

Reflexió:

En diverses ocasions ens enfonsem i arribem a pensar que som poc valuosos, el motiu és potser  una mala paraula o un comentari que ens han dit  i ens ha ferit. Llavors la nostra autoestima baixa i ens posem tristos. No t’ha d’afectar el que altres pensin de tu. Cap d’ells possiblement aconsegueixi adonar-se del teu veritable valor. Només ho farà aquella persona propera que et conegui de veritat.