dissabte, 24 de febrer del 2024

La gran sequera


<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/patos-salvajes-bosque_36362506.htm#query=animales%20rio&position=13&from_view=search&track=ais&uuid=a1a5b334-fc37-4d53-b9cf-0e771720e091">Imagen de brgfx</a> en Freepik

Com cada primavera, l’estany que es veia d’encà de la meva finestra, s’omplia de vida.  Aquell any, un grup d’anecs collverds que havien arribat de qui sap on?, gaudien en família xipollejant  i aprofitant el corrent de l’abundant aigua que brollava del rierol  i que desenvocava al llac. Que bé que s’ho passaven tots els animalons!  i jo que era un infant  gaudia veient la natura en tot el seu esplendor.

Al minúscul poblet de muntanya on vivia no hi havia gaires distraccions, tan sols erem un grapat de veins i la gran majoria ja eren molt vellets. Jo només tenia una amiga de la meva edat la Tina i no hi havia cap més nen al poble, anàvem a  l’escola amb un  autobús de línea, que ens portava a un poble més gran que tenia escola.

Així, de mica en mica, em vaig anar fent gran i  a mesura que jo creixia també ho va anar fent el meu poble. Qui sap per quina raó?, aquell poblet és va anar omplint de moltes cases i, la veritat és que jo ho trobava genial perquè cada vegada tenia més i més amics…

Llavors tot un seguit de negocis locals varen anar proliferant, el primer de tots va ser una fleca, més endavant es va muntar una gran índústria tèxtil, que va donar feina a moltes persones i encara va fer venir més gent al poble. També es va construir una escola perquè ja hi havia prou nens per omplir unes quantes aules. Penso, que aquells anys varen ser una meravella.  Jo que  era jovenet  em  passava  els  dies  amb  els amics anant  d’ un lloc a un altre, banyant-nos al llac  i sense parar gaire estona per casa…

Però també recordo amb molta tristesa els anys posteriors, amb aquells estius torrits i aquella manca de pluges, les restriccions per sequera…  Ja no podíem anar a banyar-nos al llac, perquè havia quedat totalment eixut, semblava talment un safareig al que li havien tret el tap i s’havia buidat.  A partir de llavors, els ocells migratoris que solien venir a la primavera, ja no els vàrem tornar a veure durant forces anys.

La indústria, com que no es podia abastir de l’aigua del llac, va ser de les primeres en mirar pels seus interessos i canviar la seva ubicació, molts treballadors que vivien al poble es varen quedar sense feina. Varen ser uns anys molt tristos per a tots.


<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/paisaje-estanque-tierra-seca_5601838.htm#fromView=search&term=SEQUIA&track=sph&regularType=vector&page=6&position=2&uuid=d0814c82-2114-4e6c-9ca4-c7a3bb72a2e3">Imagen de brgfx</a> en Freepik

D’ençà d’aquell succés vaig decidir estudiar biologia, no podia suportar més veure aquell paisatge des de la meva finestra. Em vaig prometre que quan tornés al poble faria tot el que estigués a la meva mà, per tal de recuperar l’estany i dedicar-me de ple a l’educació ambiental i,  un cop llicenciat em vaig posar a treballar de valent. Amb un grup d’ amics varem crear una plataforma per tal de salvar i protegir l’estany, que feia veritablement molta pena. Anàvem a les escoles a fer xerrades per a famílies i intentàvem conscienciar-los sobre el malbaratament de l’aigua. També amb l’ajuda d’alguns pares i nens  fèiem trobades per tal de netejar els voltants del llac que eren plens de brossa. Posteriorment, vàrem fer visites als agricultors i els vam informar sobre els nous mètodes de regadiu i en el gran estalvi que els suposaria en el consum d’aigua.

I així, a poc a poquet, aquell llac que era com un desert, gràcies a la col·laboració de tots plegats i com no, de l’arribada de les pluges, va anar recuperant la biodiversitat.

Els ocells varen ser els primers en  fer acte de presència, més endavant va aparèixer una família de castors i,  fins i tot amb els pas dels anys algunes espècies invasores com el coipú i un caimà, que es varen endur els agents rurals, per tal que no alteressin la fauna autòctona i no generessin expectació i pànic entre la gent.

I ara que soc força gran, els meus veïns m’han fet alcalde del poble i, per tal d’agrair-los la seva confiança i amistat, he pensat que seria una bona idea fer un recull de fotografies del nostre estany i no hi ha cap data millor  per fer l’ exposició  que la festa major.

I  per què us estic explicant tot això? Per tal de dir-vos que:

Quan un grup de gent il·lusionada col·labora per tal d’assolir un mateix objectiu, aquest té moltes  més possibilitats de fer-se realitat.



<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/varios-animales-bosque_27540665.htm#query=animales%20rio&position=1&from_view=search&track=ais&uuid=4d656932-16b7-4728-8ab6-2113ee2c516f">Imagen de brgfx</a> en Freepik



Autora del conte: Marta Vilà



2 comentaris:

  1. Una bona lliçó de consciència i compromís , un bon exemple a seguir !.
    Bona història ;)
    Salut !.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí! Cal conservar el medi ambient per les properes generacions.
      Moltes gràcies pel comentari Artur. 😘

      Elimina