L' ALPACA PROTECTORA

 

<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/conjunto-personajes-llama_13778537.htm#page=9&query=alpaca&position=49&from_view=search&track=sph">Imagen de upklyak</a> en Freepik

Vet aquí que una vegada, hi havia una alpaca que es deia Miski i vivia en un poblet de muntanya de Perú, dins  d’un gran ramat d’alpaques.

La Miski era una alpaca molt especial, es comportava com un animal de teràpia i, tenia la capacitat de fixar-se en les cares i gestos de les persones i detectar els canvis en el seu estat d’ànim.

Els propietaris de la Miski tenien només un filla, la Sami, que era una nena molt dolça i carinyosa, el vincle que tenien la nena i l’animal era tan fort que fins i tot l’alpaca acompanyava a la Sami a l’escola. Al costat de la petita escola rural, la mestra havia accedit a deixar-hi construir un petit tancat perquè l’alpaca s’esperés allí  mentre duressin les classes.

Cada dia, abans d’anar a l’escola, la Sami  guarnia l’alpaca amb alguna manteta de colors que ella mateixa havia teixit amb molt d’amor i després li posava a sobre la seva petita motxilla i anaven les dues fins a l’escola, que no era molt lluny, la portava lligada per tal que no és perdés o pogués fer mal a algú sense voler.

A la Sami no li agradava gaire anar a l’escola, el motiu era que  quan parlava les paraules no li sortien amb fluïdesa de la boca..., era una nena tartamuda i aquest fet feia que ella es posés nerviosa cada vegada que havia de parlar amb algú. 

<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/vestida-traje-nativo-americano_44860331.htm#query=ni%C3%B1a%20peruana&position=42&from_view=search&track=ais">Imagen de brgfx</a> en Freepik

La majoria dels seus companys eren molt respectuosos amb ella i, quan la senyoreta després de la lectura els hi feia preguntes, intentaven que no se’ls escapés el riure quan li tocava el torn a la Sami. Però en el grup hi havia dos germans bessons molt burletes que no s’estaven de fer-se un tip de riure després de cada intervenció de la nena. I tot i que la senyoreta, en acabar la classe, els castigava fent-los quedar  una estoneta més per la manca de respecte cap a la seva companya i els intentava explicar que no estava bé el que feien, que es tenien de posar en el lloc de la nena i pensar que si a ells el passés no els agradaria que els seus companys se’n riguessin. Els dos germans que no eren gens empàtics actuaven com si la mestra no els hagués dit res.

I així els dos germans, com que no canviaven de conducta sortien gairebé cada dia tard de classe i els seus pares els renyaven per aquest motiu.

Un dia que la Sami anava a escola,  els dos germans es varen acostar a ella. Es van fer un tip de riure només de veure l’alpaca i varen començar a burlar-se de l’animal i d’ella. La Miski que era molt llesta de seguida va apreciar que la cara de la nena es transformava, ja no reia i ara semblava que tenia por. Com que l’alpaca era molt protectora es va acostar als nens per defensar la nena, però ells s’ho varen prendre a broma i van intentar tocar-la, llavors la Miski els va avisar amb diversos sons, però ells varen continuar jugant fins que l’alpaca es va enfadar i els va deixar ben dutxats amb les seves escopinades.

Els dos germans que eren molt rucs, varen buscar revenja en comptes d’aprendre la lliçó que els havia donat l’alpaca i cada dia esperaven en el trajecte del camí a la Sami i sempre passava el mateix, que l’alpaca posava fi a la  incòmoda situació a base d’escopinades i els escarmentava per la seva mala actitud.

I com que els dos germans després de l’incident tenien d’entar a classe i feien pudor a saliva, cap company es volia seure al costat d’ells..., així va succeir que cada vegada estaven més sols perquè cap nen es volia relacionar amb ells.

I ells encara li van agafar més rancúnia a l’alpaca i un dia li varen obrir la porta del tancat i l’animaló es va escapar.

Quan la Sami va sortir de la classe i va veure que la Miski no hi era, es va fer un tip de plorar i va marxar corrents cap a casa seva.

La mestra molt preocupada va anar a parlar amb els pares de la nena i va decidir investigar el que havia succeït. L’endemà es va adonar que algú havia obert el portalet del tancat i se  li havia enganxat un botó de l'uniforme al obrir-lo, aquest havia quedat subjectat per un minúscul  trosset de tela al tancat.

Quan varen arribar a classe tots els alumnes, la senyoreta va comprovar tots els uniformes i, sorpresa, a un dels germans li faltava un botó.

En acabar la classe la mestra va fer quedar els germans i va aconseguir que li expliquessin el que havia succeït el dia anterior.

També va acordar amb ells que s'encarregarien d’organitzar una cerca de l’animal, que aconseguirien trobar gent per fer-ho i  penjarien cartells per tota la zona.

<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/conjunto-personajes-llama_13778537.htm#page=9&query=alpaca&position=49&from_view=search&track=sph">Imagen de upklyak</a> en Freepik

I d’aquesta manera al cap d’un parell de dies i amb l’ajuda de la gent del poble varen trobar l’alpaca. La Miski estava tan esgotada de córrer  amunt i avall sense trobar casa seva que s’havia quedat adormida en un prat.

Tothom es va alegrar molt de trobar-la i, la Sami va córrer cap a ella a tota velocitat, l’havia trobat tant a faltar  i  aquells dies havien estat tan tristos.

Els dos germans també es varen acostar a l’alpaca molt riallers i emocionats i l’alpaca, com que desconfiava d’ells, els va sorprendre amb una gran escopinada. Però els germans no s’ho varen prendre malament, aquest cop van entendre que s’ho havien ben merescut.

I  a partir d’aquell dia els dos germans van ser molt més respectuosos amb els seus companys i no es varen tornar a burlar més de la Sami.

 Marta Vilà

LA IGUANA AGRESSIVA

 

A l’illa de Cuba hi havia moltes iguanes, però n’hi havia una que tenia molt mala fama i s’anomenava Lando. La iguana en qüestió tenia molt mal caràcter, i es dedicava a increpar i fer la guitza a les seves companyes. Un dia totes les iguanes de la seva colònia es varen cansar del seu comportament i el varen expulsar de la petita platja on vivien i,  li varen demanar que no tornés mai més...

En Lando va tenir de buscar un nou lloc on viure, lluny de la seva colònia. No va trigar gaire, doncs la illa on vivia era plena de petites platgetes  i de grans extensions de manglars.

Els primers dies, la iguana es sentia molt feliç de viure sola en aquell lloc tan paradisíac. Però amb els dies es va anar avorrint de no tenir ningú amb qui discutir, que era el que feia habitualment... 

Un dia, mentre estava assaborint les fulles tendres d’un arbre, se li va acostar un minúscul colibrí, era tan remenut, que la iguana el va confondre amb un insecte i quan li va passar per davant de la cara, amb la pota, li va ventar una patacada que el va deixar estabornit. El pobre ocell va caure a terra i va trigar un minuts a recuperar-se de l’ensurt, després, es va dirigir cap a la iguana i li va dir:

<a href='https://www.freepik.es/vectores/diseno'>Vector de Diseño creado por freepik - www.freepik.es</a>

—Ei! Es pot saber perquè m’has atacat?

—Qui jo! —va respondre la iguana.

—Sí t’he vist com ho feies. Tens molta mala baba! Jo no t’he fet res i ni tant sols t’has preocupat per saber si havia pres mal.

En Lando en comptes de disculpar-se es va posar a riure i el colibrí va marxar ben enfadat.

L’endemà, el colibrí va anar a veure en Lando per parlar una estona amb ell, doncs encara estava enfadat pel que havia succeït el dia anterior.

—Una altra vegada ets aquí! —va cridar en Lando al veure’l —. Marxa!, que ets un pesat.

—Vindré tantes vegades com calgui fins que em demanis perdó!

—En Lando estava molt desconcertat amb aquella resposta.

—Si no marxés, t’esclafaré com un mosquit!

—Ara marxo, però demà ens tornarem a veure les cares —li va dir el colibrí.

I així, un dia rere l’altre, el colibrí va anar a veure la iguana fins que va aconseguir que li digués: Perdó!

Ho va dir amb la boca ben petita, però el colibrí es va donar per satisfet.

Aquell minúscul colibrí, era tossut i molt insistent i tenia curiositat per conèixer la vida d’aquella iguana tan malcarada, i no va parar fins que en Lando, li va explicar tot el què li havia passat a la seva antiga colònia.

 

—Aquelles iguanes sempre em portaven la contraria! —deia en Lando amb ressentiment—. Em feien enfadar, i es clar, algunes vegades vaig perdre el control i se’m va escapar alguna mossegada, ho vaig fer sense voler...

Allà, ningú m’estimava i tots m’odiaven per com era.

Però saps que et dic: Que jo soc així!  i aquí no li agradi que s’hi posi fulles! —va acabar dient en Lando.

—Ara, que m’ho has explicat, ets sents millor? —va preguntar el colibrí.

—Sí —va contestar més tranquil en Lando.

Aleshores, el colibrí va voler escoltar la versió de la comunitat d’iguanes i una tarda les va anar a veure. Les iguanes li varen explicar el caràcter tan difícil que tenia en Lando. Ell sempre volia imposar les seves opinions i, quan alguna iguana li portava la contraria, perdia els nervis i la situació acabava amb una forta mossegada. Moltes iguanes li varen ensenyar la cicatriu de les dents d’en Lando.

El colibrí després de la conversa amb les iguanes, va intentar trobar una solució, per poder ajudar a en Lando a controlar la seva agressivitat. Va demanar a uns amics seus, els flamencs, si li podien donar un cop de mà i ells varen acceptar encantats.

La colònia de flamencs es va instal·lar a la mateixa platja que en Lando i la iguana estava molt contenta amb aquells nous veïns tan sorollosos, i que feien que la seva vida fos més entretinguda. La iguana els observava durant moltes hores, n’hi havia d’adults, de petitons. El més graciós és que tots participaven en la criança dels pollets. I el que més el sorprenia és que vivien en pau i harmonia, i se’ls veia tan feliços..., que a la iguana, amb els dies, li va començar a agafar un sentiment de tristesa, perquè ell  també havia viscut en una colònia  i ara es sentia sol.

El colibrí uns dies després,  el va anar a veure i li va preguntar:

<a href='https://www.freepik.es/vectores/arbol'>Vector de Árbol creado por valadzionak_volhwww.freepik.es</a>

—Què et passa Lando? Et veig molt ensopit.

—Fa dies que em sento molt trist, perquè no tinc cap amic.

—L’Amistat, és un gran tresor Lando... Però per tenir amics s’ha de  ser generós i seguir unes pautes de conducta. Com ara:

*Escoltar les opinions dels altres i encara que no hi estiguem d’acord acceptar-les.

*Als amics els hi podem explicar moltes coses, però també hem d’estar disposats a escoltar el que ells ens volen dir.

*No està bé ridiculitzar els amics, ni ferir els seus sentiments. I per sobre de tot, mai no es pot actuar  amb ells  amb violència.

*Amb els amics podem passar molts bons moments i en ocasions també ens podem enfadar, però hi ha d’haver un clima de respecte i  hem d’acceptar les peculiaritats de cadascú.

—Escolta’m bé, si segueixes aquests petits consells, segur que tindràs bons amics. N’estic segur!

I d'aquesta manera, aplicant els consells que li havia dit el colibrí, en Lando va aprendre a fer amics, i amb el temps en va aconseguir tenir molts.

I quan es va veure amb cor, va anar a la seva antiga colònia i els  va demanar disculpes pels problemes que ell havia ocasionat. I un cop varen fer les paus, en Lando de tant en tant, sorprenia la colònia amb una agradable visita i, totes les iguanes el rebien encantades!

Autora del conte: Marta Vilà

LA GUINEU INGÈNUA

 

<a href='https://www.freepik.es/fotos-vectores-gratis/flor'>Vector de flor creado por ddraw - www.freepik.es</a>

Hi havia una vegada, una guineu que era molt bondadosa i confiada. Totes les coses que li explicaven els animals del bosc, se les prenia molt seriosament i no sabia diferenciar si li deien una veritat o una mentida. I si algun animal intentava posar-li en qüestió alguna cosa que algú li havia dit, la guineu es posava sempre en guàrdia i defensava la persona que li havia donat la informació, amb dents i urpes.

Un dia, la guineu va escoltar molt atentament una historia, que li va explicar un cérvol sobre la font de la felicitat, que feia així:

En un lloc secret d'un bosc màgic, hi ha un gran llac d'aigües cristal·lines i pures. El que fa especial aquest lloc, és l'aigua que brolla d'una font que es troba molt ben amagada entre la vegetació del bosc. A simple vista, sembla una font normal, però quan un prova la seva aigua, s'adona com  el seu cos  s'omple d'energia i se sent molt feliç. Diuen, que hi ha tastat aquesta aigua, mai més l'ha deixat de prendre perquè nota els  beneficis terapèutics que li aporta a la ment i al cos: percep molta pau, harmonia, plaer, ganes de viure  i també de riure.

 I fins i tot expliquen, que si un animal és molt poruc es torna valent i  si és indecís es torna decidit...

Al llarg dels anys, molts animals l'han buscat, però són pocs els que l'han aconseguit trobar.

Aquesta història, me la va explicar un amic meu  i, em va prometre que era ben certa —va dir el cérvol.

La guineu estava meravellada amb aquella història tan màgica i va pensar que el que li havia explicat el cérvol, era veritat.

I durant molts anys, va estar viatjant per tot el món, buscant la font de la felicitat. La guineu cada vegada se sentia més infeliç, perquè havia trobat centenars de fonts, a la Xina, a la Índia, al Nepal..., però cap aigua de les que havia tastat, no l'hi havia aportat cap sensació de les que li havia descrit el cérvol.

Cert dia, en que la guineu estava molt desanimada buscant la font de la felicitat, va veure un animal que la va sorprendre, perquè semblava molt feliç. Era un os bru, tenia un aspecte molt pintoresc, perquè portava una bufanda vermella lligada al coll. Però el que li va cridar més l'atenció, va ser la seva cara, els seus ulls tenien una gran brillantor i la seva boca mostrava un gran somriure. Llavors, la guineu va pensar que aquell os, segur que sabia on era la font de la felicitat i va decidir anar a parlar amb ell.

<a href='https://www.freepik.es/vectores/fondo'>Vector de Fondo creado por freepik - www.freepik.es</a>

—Bon dia —li va dir la guineu—. Et puc fer una pregunta?

—I  tant  —va respondre alegrement l'os.

—Se't veu una persona molt feliç!

—Doncs la veritat és que ho soc molt!

—I quin és el motiu de la teva felicitat?—va preguntar la guineu encuriosida.

—El motiu de la meva felicitat, és que gaudeixo del dia a dia, m'encanta la tardor, veure com cauen les fulles, observar els ocellets del bosc, gaudir de les petites coses, reposar sota els arbres i somiar llocs màgics on no he estat mai. També m'agrada ajudar a alguns animals que han tingut un accident, com aquest petit ocellet, que fa uns dies es va fer mal en una ala, i ara, ja la té totalment curada. Oi que sí ocellet!

—Saps on és la font de la felicitat? —va preguntar la guineu.

—No. No n'he sentit parlar mai d'aquesta font. Però de veritat creus que la felicitat te la donarà una font? És una mica absurd el que em dius...

—No, no és absurd, és una història que em varen explicar, i jo sí que me la crec.

—Dons tu mateixa —va respondre l'os. No sé que et varen explicar, però el que has de saber és que la felicitat és dins teu. Quan la teva ment estigui en calma experimentaràs felicitat. Si fas coses que t'agraden, també sorgirà de tu la felicitat o, si ets generós amb els altres et sentiràs bé amb tu mateix.

—La guineu va escoltar l'os, i va reflexionar  un moment sobre el que li havia dit. Les respostes que li havia donat eren força coherents i semblava que deia la veritat.

Però després, va desconfiar, i va pensar:

"I si l'os m'està enganyant? I si sap on és la font de la felicitat, i no m'ho vol dir?"

Arran d'aquell succés, la guineu va decidir seguir buscant la font de la felicitat. I diuen que la va buscar per molts de llocs... Envejant trobar la felicitat en una cosa material, com una font. I sense gaudir, de totes les experiències i aventures, que li havien ocorregut al llarg del seu viatge.

Autora del conte: Marta Vilà

EL GUACAMAI COMPRENSIU

 

En Picu era un guacamai que vivia a la selva tropical del Perú, la seva família era molt nombrosa, convivien moltes generacions en el mateix grup, els seus pares, tiets, avis, rebesavis, oncles, germans i moltíssims cosinets.  Amb ells s'ho passava molt bé, era molt divertit tenir una família tan gran, però a estones trobava a faltar estar en silenci. En el seu grup sempre hi havia molt de xivarri, les converses es feien interminables i a vegades, també es produïen discussions entre alguns familiars, que pujaven de to  i  acabaven amb forts crits. Quan hi havia alguna baralla, en Picu, que no suportava els enfrontaments, marxava del grup per estar sol una estona i tranquil·litzar-se.

Un dia  que s’havia produït un malentès entre la seva mare i la tieta Lali, en Picu va marxar cap a la part alta del bosc, a fer un tomb fins que es calmessin els ànims. Ja feia estona que volava, quan va decidir parar-se a la branca d’un arbre a descansar, de sobte es va sorprendre, al veure un animaló que no havia vist mai en el tronc d'un arbre. En Picu el mirava i no li treia l’ull de sobre, aquell animal tenia el cos ple de pèl  i unes llarguíssimes ungles, semblava que tenia la intenció de baixar del tronc, però ho feia d’una manera tan i tan lenta, que en Picu es va quedar adormit. Quan es va despertar, va veure que l’animaló per fi havia aconseguit arribar a terra. Llavors es va dirigir cap a ell per parlar una estona.

—Hola em podries dir quin animal ets? —va preguntar en Picu encuriosit.

—Soc una femella d’os peresós i em dic Noni. I tu com et dius?

—Jo em dic Picu. He vist que has baixat del tronc, però per què ho fas tan lentament?

—No puc fer-ho més ràpid! —va respondre la Noni—. El meu organisme no m’ho permet, prou que voldria anar més ràpid, però el meu cos és lent i pesat  i  no pot correr més.

—Renoi! —va dir en Picu—. Deu ser molt avorrit fer les coses tan a poc a poc?

—No t’ho pensis! —va contestar la Noni—. La meva vida és molt tranquil.la. Dels arbres obtinc el necessari per viure, no tinc gaires maldecaps, només m’haig d’amoïnar per les àguiles harpies i els felins, quan  veig algun depredador, m’haig de quedar immòbil com una roca perquè no em vegi.

—Carai! Nosaltres quan estem en perill, sortim volant ràpidament! —va riure en Picu—. Veig que tenim vides molt diferents, però es molt enriquidor conèixer algú com tu, sempre s’aprenen coses que et sorprenen.

En Picu i la Noni varen tenir una llarga conversa fins ben entrat el vespre. Quan va arribar al seu grup, la seva mare el va renyar, perquè havia estat massa estona voltant sol pel bosc i tot el grup estava molt amoïnat. Tots patien per si li havia passat alguna cosa. Llavors, en Picu els va explicar molt emocionat que havia conegut un animal molt especial, un os peresós anomenat Noni i que s’ho havia passat genial!

Seguidament, en Picu va tenir d’escoltar les rialles i les critiques d’alguns membres de la seva família sobre la Noni. Alguns criticaven que era molt gandula, els altres que tenia el pèl ple de brutícia. També feien comentaris com que no tenia família… En Picu no entenia res, només deien coses dolentes de la Noni, com era possible si cap d’ells mai havia parlat amb ella. Així que en Picu en comptes d’enfadar-se, va decidir comprovar per ell mateix com era la Noni de veritat. Cada dia l’anava a veure una estona i aviat va descobrir un munt de coses interessants sobre els ossos peresosos com: que només baixen de l’arbre un cop a la setmana per fer caca i que l’enterren a terra, que les seves ungles tan llargues i fortes actuen com ganxos… I va descobrir que la Noni era una excel·lent narradora d’històries i que en sabia un munt!, cada cop que l'anava a veure n’hi explicava una. A la seva família no els agradava que anés a veure la Noni  i tenien curiositat per saber el motiu de que en Picu i anés tan sovint. Però en Picu no deia ni piu del què feia amb la Noni i això provocava molta desconfiança i malestar en el grup. La mare d’en Picu i les seves germanes varen anar a parlar amb en Xato, que era un tuca amic de la família per parlar del problema que tenien.

—Bon dia Xato —va dir la mare d’en Picu. Et vinc a veure, perquè m’amoïna el meu fill, ja fa molts de dies que no em fa cas i s’ajunta amb males companyies.

—A què et refereixes amb males companyies? —va contestar en Xato.

—Estic parlant de l’os peresós, la Noni, no crec que sigui una bona influència pel meu fill, tota la família està escandalitzada de que en Picu es relacioni amb ella, és molt gandula i molt deixada, això influirà negativament en el caràcter del meu fill.

—Si tant us amoïna, per què en comptes d’estar parlotejant sense parar sobre el tema no li busqueu una solució? —va preguntar en Xato—. Per què algun de vosaltres no segueix en Picu quan marxa i vigila d’amagat que fa amb la Noni? I un cop ho sàpiga, podreu saber veritablement el que passa.

I així ho varen fer, un dia rere l’altre, sense que en Picu se'n adonés, un membre de la família el seguia d’amagat per escoltar la conversa i l'endemà després de que en Picu marxés, el grup parlava amb un membre de la família del que havia succeït el dia anterior. I cada dia es repetia la mateixa resposta: “Només parlaven d’històries”. Però va passar que com les històries que explicava la Noni eren molt interessants, es varen començar a produir baralles per triar qui aniria a escoltar la conversa entre en Picu i la Noni. En Picu que era molt espavilat, ja s’havia adonat en diverses ocasions com alguns membres de la família el seguien, però havia fet com si res. Un dia va escoltar una baralla que tenien els seus cosins, perquè tots volien anar a escoltar les històries de la Noni  i, en Picu per tal de solucionar la situació, va parlar amb la seva família i els va demanar que  els seus cosins poguessin anar amb ell, després li va preguntar a la Noni, i ella li va dir que cap cosa li faria més il·lusió que tenir més companyia. I així, gradualment, la Noni va veure com el nombre d’espectadors es va anar fent més gran. Tots, petits i grans, es varen adonar que la Noni era molt bona, simpàtica, agradable...,  i que les històries que explicava eren molt divertides.  Qualitats, que en principi, només havia descobert en Picu, perquè era molt més observador i tolerant que els altres guacamais.

 Marta Vilà

EN TABI, EL CAVALLET DE MAR

 

<a href="https://www.freepik.es/fotos-vectores-gratis/ola">Vector de Ola creado por brgfx - www.freepik.es</a>

En Tabi era un cavallet de mar que vivia a les costes de l’illa de Mallorca, tenia un caràcter molt agradable i es relacionava amb tothom. Els animalets del mar l’estimaven molt, perquè amb ell s’ho passaven molt bé. Quan estava amb els seus companys, sempre procurava fer riure a tothom i ho aconseguia moltes vegades...; però en el fons del seu cor, en Tabi no era tan feliç com volia aparentar. El cavallet havia vist com molts dels seus amics havien trobat parella i eren molt feliços, i ell pensava que no li arribaria mai aquest moment. Una de les seves millors amigues era la senyora dofí, amb ella podia parlar llargues estones i fins i tot mostrar-li els seus sentiments, però últimament estava molt atrafegada perquè havia tingut dues cries i se li havia girat molta feina.

Però el que no s’esperava en Tabi, és que a la festa que va organitzar la senyora dofí per celebrar el naixement  dels seus dos fills coneixeria la Sora, una preciosa femella de cavallet de mar i, el que no comptava és que l’amor sorgiria i acabarien  ballant una meravellosa dansa d’amor que va durar tota la nit. Així va començar la seva història amb la Sora i  de mica en mica, es va consolidar la seva relació, amb el temps varen acordar augmentar la família. I un dia varen decidir que havia arribat el moment de ser pares i després d’una romàntica dansa, la Sora va col·locar amb molt de compte els ous en un saquet que tenia en Tabi a la panxa i  tots dos es varen emocionar molt.

<a href='https://www.freepik.es/vectores/fondo'>Vector de Fondo creado por user2104819 - www.freepik.es</a>

Ple d’orgull paternal en Tabi va anar veient com canviava la forma de la seva panxa. Alguns símptomes de l’embaràs es varen fer presents, com el cansament, la somnolència, l’ansietat per menjar..., i va percebre com els seus sentiments i  les pors afloraven molt més fàcilment. Però al seu costat hi tenia la seva estimada Sora per tranquil·litzar-lo i dir-li que no patis  que tot aniria bé, i encara fes aquella fila amb aquella panxa tan grossa, ella l’estimava moltíssim i  davant de qualsevol por estaria al seu costat per escoltar-lo i parlar-ne. I així al cap de 25 llargs dies va arribar el dia que tant esperaven. En Tabi tenia una panxa enorme semblava que tenia d’explotar i estava molt nerviós, la Sora intentava calmar-lo com podia. De sobte varen arribar les primeres contraccions, en Tabi bufava de valent per intentar suportar el dolor, i després encara en varen venir moltes més, cada vegada més fortes fins que en Tabi va quedar exhaust. Finalment, va empentar amb totes les seves forces i va veure com de la panxa començaven a sortir les primeres cries, tenia els ulls plens de llàgrimes de tanta d’emoció, va continuar empenyent repetides vegades mentre anaven sortint totes cries. La Sora l’animava a continuar; tal  i com ho estava fent. I després de l’últim esforç, varen contemplar entusiasmats com sobre els seus caps, hi havia centenars de cavallets de mar igualets que ells. El seu somni s’havia fet realitat i  ja eren pares per primera vegada, i a més a més, d’una família molt nombrosa. I tot hi que lamentablement no podrien cuidar les seves cries perquè eren moltíssimes, aquella experiència  havia estat la més meravellosa de les seves vides.

Autora del conte: Marta Vilà

L' ESQUIROLETA LINA

<a href='https://www.freepik.es/fotos-vectores-gratis/diseno'>Vector de diseño creado por ddraw - www.freepik.es</a>

La  Lina era una esquiroleta preciosa, tenia la cara molt bonica, unes dents molt ben cuidades i  la seva frondosa cua tenia el pèl de dos colors, cosa poc freqüent i que li donava un aire encantador. Ella se sentia molt orgullosa de la seva aparença i, es passava moltes hores tenint cura del seu pelatge per estar impecable davant dels seus amics. A vegades, jugaven a fer concursos de bellesa i la Lina molts de cops havia quedat la primera. L'esquiroleta li donava molta importància a l'aspecte exterior i se sentia afortunada de ser tan bonica. La Lina no entenia com era possible, que a la natura hi haguessin animals tan lletjos i repulsius com les aranyes, els cucs i d'altres bestioles. Ella pensava que sense tots aquests animalons que l'espantaven tant, la vida al bosc seria més tranquil·la i agradable.

<a href="https://www.freepik.es/fotos-vectores-gratis/fondo">Vector de Fondo creado por upklyak - www.freepik.es</a>

Un dia al vespre, quan tots els animalons eren a dormir, una espessa boira de fum es va escampar per tot el bosc, la visibilitat gairebé era nul·la i l'aire era irrespirable per la forta olor que desprenia el fum. Hi havia un incendi al bosc i tots els animals fugien espavorits intentant salvar la vida. La Lina, com la resta d'animals, es va posar a saltar de branca en branca a tota velocitat en direcció on corrien tots els altres animals. Tenia molta por, mai no havia experimentat una sensació tan estressant. Mentre saltava d'arbre en arbre va tenir la mala sort, que una branqueta fina on s'havia enfilat no va suportar el fort impuls del salt i  es va trencar, i  la Lina va caure al terra. L'esquiroleta va quedar inconscient durant uns minuts, però tot i això, sentia com el terra es movia dels cops que feien els animals al trepitjar-lo, mentre fugien del foc. Quan va obrir els ulls, es va adonar que no podia caminar, ni pujar als arbres, perquè s'havia fet mal al peu i el fet de moure'l li provocava un dolor immens. La Lina es va posar a cridar demanant ajuda, però cap animal no l'escoltava, doncs estaven massa amoïnats en salvar-se. De cop, es va posar a plorar desconsoladament i va pensar que cap animal no l'ajudaria; però la Lina estava equivocada, perquè un gripau  l'havia sentit plorar i li va preguntar que li passava. L'esquiroleta va contestar que no podia moure el peu, i llavors, el gripau li va dir que puges a la seva esquena, que ell la portaria a un lloc segur. L'esquiroleta va dubtar uns segons, aquell gripau era molt lleig i li feia molta angúnia. Finalment, va decidir pujar  sobre l'esquena del gripau, aquest li va dir que s'agafés ben fort per no caure. El gripau saltava a tota velocitat, intentant esquivar les potes dels altres animals més grans i aleshores, va apreciar un petit rierol que travessava a l'altra riba del bosc i el va creuar. Totalment esgotat, es va adonar que havien aconseguit deixar el perill enrere i que s'havien salvat. L'esquiroleta, molt agraïda li va fer una forta abraçada i li va donar les gràcies, perquè havia aconseguit sobreviure gràcies a ell.

<a href="https://www.freepik.es/fotos-vectores-gratis/agua">Vector de Agua creado por brgfx - www.freepik.es</a>

I a partir d'aquell dia, els perjudicis que s'havia creat sobre l'aspecte d'alguns animals varen canviar, es va adonar que certs animals que no eren bonics per fora, tenien una bellesa interior que els feia extraordinaris, com el gripau que l'havia ajudat a salvar-se, que posseïa un cor d'or. I es va prometre, no jutjar mai més cap animal per la seva aparença, primer de tot es fixaria en el caràcter de l'animal i en la seva manera de pensar, i després l'intentaria conèixer més a fons, per així  fer-se una imatge completa de la seva personalitat.

Autora del Conte:

Marta Vilà

LIN-FU, L'OS PANDA

Lin-Fu era un cadell d’os panda que vivia en un bosc muntanyós de la Xina, tenia només 2 anys i acabava d’independitzar-se de la seva mare. El petit panda jugava amb qualsevol animal petit que trobava o objecte i, fins i tot amb el bambú; estava molt indefens davant dels seus depredadors i intentava sobreviure amb les coses que li havia ensenyat la seva mare, com ara enfilar-se dalt dels arbres davant d’un perill.

Tenia un món per descobrir i moltes ganes d’explorar el seu territori. La seva mare li havia donat moltes lliçons sobre els perills del bosc, una de les més importants era sobre els humans; moltes vegades li havia dit:

—Lin-Fu, ves amb compte amb els humans, són uns éssers que caminen sobre dues potes, poden semblar inofensius, però no et deixis enganyar pel que vegin els teus ulls i sobretot no els menystinguis! Tot i  que no tenen l’aspecte del lleopard de les neus, poden ser molt més perillosos.

Aquestes paraules, li havien quedat gravades a la ment i  Lin-Fu tot sovint les recordava.

Un matí, el petit osset va escoltar unes petjades i uns sorolls molt estranys, tal i com li havia dit la seva mare es va enfilar dalt d’un arbre per protegir-se, ben amagat entre el fullatge va observar una dona molt bonica, duia un vestit de mànigues amples de molts colors, el vestit s’anomenava “Hanfu”, una peça de roba similar a un quimono japonès. Portava un paraigua de color vermell, per protegir-se del sol  i  també dels mals esperits. 

La dona s’anomenava  Meiying que vol dir flor bonica. Era veritablement una dona preciosa, però se la veia molt decaiguda, de sobte es va agenollar sobre l’herba i es va posar a plorar desconsoladament. L’osset des de dalt de l’arbre estava molt sorprès de la reacció de Meiying. Al cap d’una estona, la dona es va treure un mocador de la butxaca,  es va eixugar les llàgrimes i va marxar. L’endemà, Lin Fu no es va poder estar de tornar al lloc on havia trobat a Meiying, no va trigar a sentir les petjades  i una altra vegada, es va enfilar de seguida a un arbre, novament, va aparèixer Meiying  i es va posar a plorar. El que desconeixia el petit osset, és que aquella dona estava tan trista perquè feia tres anys que havia mort el seu fill, d’una malaltia molt greu i Meiying encara estava de dol. Sempre que s’acostava la data de l’aniversari del seu fill, Meiying anava al bosc a plorar-lo, ho feia cada any durant uns dies, fins que es sentia amb prou forces per prosseguir la vida amb certa pau interior. Els dies posteriors, Lin-Fu anava al mateix lloc per veure a Meiying, però un dia no va tenir temps de pujar dalt de l’arbre i la dona el va veure. Lin-Fu, va apreciar que de les seves galtes ja no rajaven llàgrimes sinó que la dona es mostrava molt sorpresa, tots dos es varen mirar fixament sense acostar-se l'un a l’altre i Lin-Fu va veure com es dibuixava un petit somriure a la cara de Meiying. Aquella nit, l’osset  va recordar la seva mare, es sentia molt malament perquè havia trencat la promesa de no acostar-se als humans. Però de bon matí, quan va sortir el sol, no es va poder resistir tornar a veure a Meiying i, aquest cop també havia arribat ella abans, estava asseguda a terra i Lin-Fu se li va acostar molt a poc a poc, només volia jugar una mica amb ella. El petit os també trobava a faltar la seva mare, sobretot les abraçades i  els petons que li donava. Meiying va somriure davant la curiositat de l’animaló i  li va acariciar l’esquena i el cap. Durant un dies, Lin-Fu i Meiying varen compartir jocs tendres i abraçades. Un dia però, l’osset no va tornar a veure a Meiying, Lin-Fu es va sentir trist, perquè amb aquella dona s’ho passava molt bé i no entenia què  havia passat... Amb el temps, Lin-Fu  va oblidar a Meiying i es va fer més gran i fort, tenia el seu propi territori que defensava ferotgement. També havia tingut alguns incidents amb els humans i per aquest motiu, era més desconfiat amb les persones.

Un dia de primavera, Lin-Fu va veure un humà que s’acostava i es va amagar darrera d’uns matolls, va observar una dona que s’asseia a terra, la va mirar fixament, s’assemblava molt a Meiying, es va acostar lentament a ella per mirar-la de prop i la va reconèixer, no tenia la cara trista sinó que mostrava un gran somriure. Meiying  també l’havia conegut i estava  molt contenta. Tots dos, tot i haver estat tant de temps sense veure’s, encara recordaven els meravellosos dies que havien estat junts, compartint jocs i mostres de tendresa. Es varen acostar l’un a l’altre i, com si el temps no hagués passat, es varen fondre en una dolça abraçada; com fan els vells amics, que encara que no es vegin durant un temps, no es deixen mai  d’estimar.

Autora del conte:

Marta Vilà

EL RUSC D'ABELLES

 

<a href="https://www.freepik.es/fotos-vectores-gratis/arbol">Vector de árbol creado por brgfx - www.freepik.es</a>

Era primavera i els camps mostraven la seva bellesa, l’herba era tendra i les flors guarnien el paisatge amb els seus espectaculars colors.  Com a molts llocs del món, en un prat d’Amèrica Central hi havia un eixam d’abelles, el seu rusc penjava de la branca d’un arbre i, les abelles estaven molt atrafegades buscant pol·len per mantenir la seva descendència.

Un sèrie de successos tràgics va trasbalsar la vida de la comunitat, i és que cada dia quan tornaven totes les abelles, s’adonaven que tristament, una d’elles havia desaparegut i no sabien què li havia pogut passar... Durant molts dies la situació no va canviar i eren moltes les abelles que no havien tornat a casa.

Un matí, una abella soldat es va adonar del motiu de que hi haguessin tantes baixes en el rusc, estava fent la guàrdia com cada dia, quan va veure que de la part de darrera del rusc apareixien  unes antenes molt llargues, seguidament, va apreciar un cap terrorífic amb uns ulls hipnòtics i el que li va fer més por, eren uns apèndixs gegants que li sortien de la boca. L’abella va entrar ràpidament dins els rusc i va anar a parlar amb la reina, li va descriure fil per randa el que havia vist, després de la descripció, la reina ho va veure clar, sense dubte es tractava d’un pregadéu i li va dir que el seu nom científic era (mantis religiosa). Un gran enrenou va córrer pel rusc, doncs totes les abelles tenien por de sortir a buscar nèctar de les flors, si hi havia aquella terrible bestiola rondant per allà. Amb molta cura, sortia cada dia l’abella soldat a veure si el pregadéu havia marxat, però desgraciadament ell no es movia del lloc i es fregava les mans esperant una presa. Després d’un parell de dies, les reserves al rusc havien  baixat, calia pensar una estratègia per foragitar l’enemic o amb els dies moriren totes les abelles de gana, el que les feia patir més, eren les cries d’abella,  perquè essent tan vulnerables no sobreviurien gaires dies.

Però el pregadéu no estava disposat a marxar, i les abelles varen decidir atacar-lo. Però com ho farien? Ell era molt més gran i fort que elles.

Un dia, varen traçar un pla, varen agafar una part de les reserves de mel que tenien i es varen dividir en grups per tal de facilitar la tasca, varen omplir nombrosos recipients amb mel per tal d’abocar-la sobre l’enemic i així, intentar obstaculitzar la seva visió, els seus moviments i poder fer-lo caure del rusc. Van pensar que potser en aquest intent també moririen algunes abelles..., però no els quedava cap altra opció, doncs el més important era el benestar de l’eixam.

<a href='https://www.freepik.es/vectores/dibujos-animados'>Vector de Dibujos animados creado por brgfx - www.freepik.es</a>

De bon matí, va sonar l’alarma al rusc i totes les abelles varen sortir alhora per enfrontar-se al pregadéu, alguns grups d’abelles l’empentaven per fer-lo caure i d’altres li llançaven mel a sobre. En pocs minuts, el pregadéu va quedar convertit en un caramel, semblava una piruleta perquè només li quedaven sense mel  les potes del darrere, la resta del cos el tenia ben untat.  Al final varen aconseguir fer-lo caure del rusc. Totes les abelles estaven molt contentes i brunzien d’alegria, per fi havien aconseguit derrotar l’enemic. El pregadéu va quedar estès sobre l’herba, immòbil i esgotat, moments després la sort va fer, que un os formiguer passés per allà,  en sentir aquella oloreta de mel, es va acostar al pregadéu, el va agafar amb les seves llargues urpes i es va estirar una estona sota l’arbre a assaborir aquella "delicatessen" que havia trobat, amb la seva llarga llengua, llepava i llepava el pregadéu, no el va deixar anar fins que no en va quedar ni una sola gota de mel. 

<a href="http://www.freepik.com">Designed by brgfx / Freepik</a

El pregadéu, després d’aquella mala experiència, mai més es va tornar a  acostar al rusc, i les abelles varen poder sortir a buscar mel tranquil·les, amb la satisfacció, d’haver resolt totes juntes el  gran problema que se’ls havia presentat i, que havien aconseguit solucionar, gràcies al seu enginy i al seu sentiment de pertinença a una comunitat.

Autora del Conte: Marta Vilà

EL LLEÓ ENVEJÓS

a href=httpswww.freepik.esfotos-vectores-gratisnaturalezaVector de Naturaleza creado por brgfx - www.freepik.esa 

En Teodor, era el lleó més atractiu de tota la praderia del Serengeti a l’Àfrica. Tenia una melena molt espessa i suau, el cos robust i musculós, i estava  dotat d’ una gran força. Totes les lleones intentaven ser la seva parella, no hi havia cap altre lleó tan guapo i fort en tot el territori.

Però ell no estava interessat en tenir parella  i  es lamentava davant de la seva família de no posseir certes qualitats que tenien alguns animals.

—És  injust!  —li comentava a la seva mare—. Fixa't quin cos tan robust que tinc, admiro el guepard té el cos molt prim i és l'animal més ràpid de la sabana, pot enfilar-se dalt dels arbres i descansar sota l'ombra de les fulles. No m'agrada ser un lleó, sempre estem ajaguts al sol  i envoltats de mosques.

—T'has de conformar amb les qualitats que tens  i no envejar les dels altres animals —li deia la seva mare.

Capficat amb els seus pensaments es va anar a estirar una estona i, en aquell  precís moment va veure una espectacular àguila volant pel cel, tot d'una va apreciar que descendia a tota velocitat i capturava una llarga serp amb les seves poderoses urpes. En Teodor estava meravellat amb la imatge de l'àguila que marxava triomfadora  cap al seu niu.

Però moments després es va posar trist,  ell també desitjava volar, com l'àguila. Quina emoció sentir el vent a la cara  i planar pel cel observant el  seu territori a gran alçada, va pensar que l'àguila era la reina de la sabana.

I amb els dies no es podia treure del cap aquella sensació de sentir-se poc afortunat, i de mica en mica, va anar agafant odi cap els guepards  i les àligues. 

a href=httpswww.freepik.esfotos-vectores-gratisfondoVector de Fondo creado por brgfx - www.freepik.esa

Quan veia un guepard a la vora, el perseguia com fa un gos amb un gat. La seva fúria sorgia i ell era incapaç de controlar-ho.

I quan una àliga s'acostava al terra per caçar, ell tenia tanta enveja,  que es posava a  rugir, saltar i perseguir el mateix animal, tot ho feia, perquè l'àguila no aconseguís res per menjar.

Era feliç veient com les coses els anaven malament als guepards i les àligues, es sentia poderós. Però un dia amb una de les seves corredisses mentre perseguia un guepard, va voler enfilar-se al tronc  d' un  arbre vell on s'havia amagat el guepard  i es va fer una gran  ferida a la pota.

—Aiii quin mal! —es lamentava i plorava pel fort dolor.

—Tot és culpa dels guepards, maleïts! 

Quan va arribar a la seva manada, va buscar consol  i es va fer la víctima davant de la seva família, buscant que els altres lleons i lleones, anessin a buscar el guepard  i li fessin una mala passada.

Però la seva mare va intervenir:

—Teodor estic molt decebuda amb tu! La ira que portes dins, és la que t'ha ocasionat la ferida, no donis les culpes al guepard. Tu odies les àligues i els guepards, ells no t'han fet res, en canvi  tu els vols fer la vida impossible.

Tots els animals tenen qualitats, els elefants tenen molta força, l'estruç pot córrer a gran velocitat i fins i tot hi ha insectes minúsculs que tenen un verí tan potent que acabarien en pocs minuts amb la teva vida.

No busquis venjança, el guepard no té cap culpa i tampoc t’ha faltat al respecte. En canvi, tu si que no has actuat bé i el que hauries de fer és demanar-li perdó.

Que aquesta ferida, et serveixi per recordar que el rancor no et portarà res de bo.

Tota la manada, va estar d'acord amb el raonament que havia fet la lleona i  finalment, en Teodor va  tenir de reconèixer el seu error.

Quan va estar recuperat del tot, va decidir anar a veure el guepard i li va demanar disculpes pel seu comportament.

Mai més va tornar  a ser enemic dels guepards i les àligues, havia après la lliçó. A partir de llavors  els va  admirar i els va deixar en pau.

Amb el temps també va aprendre a apreciar les seves qualitats, la força, la valentia, la bellesa... i a partir de llavors, encara en va tenir més,  per exemple: ser  respectuós  amb tots els animals del seu territori.

Autora del conte: Marta Vilà