LES CARPES CUA DE VEL

No diguis blat, fins que no estigui al sac i ben lligat

Hi havia una vegada, una família de carpes de cua de vel molt boniques, vivien felices en  un gran riu  i  eren el centre d'atenció de molts altres peixos, que admiraven les seves escates brillants i les seves cues que s'obrien i es movien com un teixit de seda al vent.

Un dia, una forta tempesta, va fer naufragar una  barca que navegava pel  riu. Els  dos homes  que l'ocupaven, varen aconseguir salvar la vida amb penes i treballs. Un cop finalitzada la tempesta, quan el riu va tornar a estar en calma, els dos tripulants, varen tornar al lloc per veure si trobaven el tresor que havien perdut, però tot i dedicar-hi molt de temps i esforços, no ho varen aconseguir.

Les carpes de cua de vel, varen ser les primeres de trobar el tresor en el fons del riu. Elles no sabien que era, però en el terra varen veure unes petites pedres precioses que havien sortit per unes petites esquerdes del cofre i, varen quedar meravellades amb  l'espectacle de llum i color que oferien aquelles estranyes pedres quan rebien els raigs solars. Quina meravella, mai havien vist cap cosa igual! Es varen afanyar a amagar-les perquè cap altre peix les pogués trobar i el cofre el varen tapar amb forces capes  de fulles d'algues perquè no fos visible per ningú.

Les carpes se sentien els peixos més poderosos del riu;  cap altre animal del riu no posseïa una cosa tan extraordinària. Dia i nit, no es separaven del seu tresor per por que algú els hi pregués i es barallaven amb qualsevol peix que s'acostés per la zona. Per aquest motiu els altres animals del riu varen deixar de ser els seus amics. Les carpes ja no eren tan alegres i simpàtiques com abans, ara sempre estaven enfadades i eren molt agressives amb ells. No entenien que els havia passat.

De mica en mica, la vida de les carpes es va tornar avorrida i les discussions entre elles varen anar augmentant, degut a la desconfiança que es tenien entre elles, fins al punt, que varen deixar de ser amigues; només es limitaven a protegir el cofre com fan els soldats amb el seu castell.

Un dia, una forta riuada va arrossegar el cofre i el va trencar; tot el seu contingut es va escampar i  va ser arrossegat riu avall. Les pobres carpes el varen buscar per tot arreu, però no  varen trobar el cofre. Elles  estaven molt tristes, havien dedicat tants esforços per protegir-lo i, en obrir i tancar d'ulls, ho havien perdut tot.  Els dies següents el van seguir buscant, però tampoc el varen trobar. A mesura que passaven els dies  les carpes es varen anar oblidant del tresor i el seu caràcter i la seva actitud  va anar canviant, feien llargues passejades pel riu, eren més  agradables amb els altres peixos i fins i tot, varen recuperar la seva amistat.

Finalment, es varen adonar que sense el cofre eren molt més felices i que havia estat una sort que el riu se l'hagués emportat. El cofre només els havia portat problemes. L'avarícia  pel poder les havia convertit en presoneres i elles, no s'havien adonat que havien perdut dos dels millors  tresors de la vida:  la llibertat  i  l'amistat.

*No confiïs en l'èxit d'alguna cosa que no sigui segura, 

fins que no hagi esdevingut*

Marta Vilà

LA VIDA DE KAMUTI

Abans de dir sí, pregunta-ho al coixí

A Zambia, en unes de les terres banyades pel riu Luangwa, hi vivia una femella de lleopard anomenada Kamuti; era molt jove quan va arribar a aquell territori, va observar que hi havia molts animals com ara: gaseles, impales, micos, aus...., i va pensar que era un lloc idíl·lic per viure, perquè hi havia molt de menjar i aigua en abundància, i ella ja estava cansada de que la fessin fora de totes les terres on es volia establir.

Per aconseguir ser la reina d’aquell lloc, primer es va tenir d’enfrontar amb una femella  de lleopard vella que s’anomenava Akanni, que era la propietària d’aquell territori. Després d’un dur enfrontament Kamuti va deixar molt malferida a la seva rival  i  Akanni, finalment al cap d’uns dies va morir.

Com tots els lleopards, Kamuti no tenia una vida gens senzilla, perquè moltes vegades després d’haver aconseguit caçar un animal, un grup de hienes o lleons que l’havien estat observant, li prenien  la presa, i ella no podia fer res més que fugir. L’únic lloc on es podia refugiar per menjar, era a la part més alta dels arbres i així podia evitar que li prenguessin l’aliment els seus enemics.

 La femella de lleopard va tenir vàries camades de lleopards, però no tots varen aconseguir sobreviure. Ella els amagava molt bé en les cavitats de les roques i llocs ben ocults, on cap animal com els lleons, altres lleopards, o alguna gran serp els pogués trobar.

I va fer fora de les seves terres, nombroses femelles de lleopard, que de tant en tant rondaven per la  seva zona per apropiar-se-la.
A mida que passaven els anys, Kamuti es va anar fent vella, cada vegada li costava més caçar els animals que més li agradaven i ja no tenia la força i vitalitat d’anys anteriors. Tot i això posseïa la saviesa i l’aprenentatge aconseguits amb el pas del temps. Però ella sabia que només era qüestió de temps que perdés el seu regnat.

Un dia estava estirada dalt d’un arbre fent una becaina, quan va  somiar que ella era dins un cercle, i al seu voltant hi havia moltes  femelles de  lleopard que ella havia aconseguit derrotar, una d’elles era Akanni. Totes anaven desapareixent a mida que Kamuti si enfrontava; finalment només quedava una jove femella, que ella desconeixia, no sabia  qui era..., però que era més forta i àgil que ella i aquella femella, li provocava la mort i  aconseguia prendre-li el seu regnat. De sobte, es va despertar molt espantada, havia estat només un malson; però aquest somni la va fer reflexionar i va pensar que algun dia no gaire llunyà, el somni es faria realitat i ella encara no havia previst  que en aquell moment,  la seva vida faria un tomb.

Al cap d’uns dies Kamuti, va olorar en uns matolls,  l’olor d’ una jove femella de lleopard que desconeixia  i el somni li va tornar a venir al cap. Quina decisió prendria? Enfrontar-se a la seva rival, que potser la feriria de mort, o fugir i abandonar les seves terres i així allargar un xic més la seva vida. Era una decisió molt important i aquella nit,  li va estar donant moltes voltes al cap i després de reflexionar, va decidir   que  havia arribat el moment  de marxar, qui sap on? Però s’estimava més perdre el seu regne  que perdre la seva vida.

Kamuti, va marxar trista i va anar vagant d’un lloc a un altre, alimentant-se cada vegada d’animals més petits, però tot i les dificultats, no perdia l’il.lusió de gaudir dels últims instants de la seva llarga  i  intensa vida.

*Abans de prendre decisions importants devem reflexionar  *

Marta Vilà

EN TOLU, LA TORTUGA MEDITERRÀNIA

A la tercera va la vençuda

En Tolu era una tortuga mediterrània i vivia en un bosc de grans alzines sureres i pins. La seva vida era molt tranquil·la, però en el fons del seu cor el que més desitjava era  ser un gran aventurer. Moltes vegades escoltava embadalit les aventures que els succeïen als altres animals del bosc. El seu amic, el conill Remill, havia viatjat a molts de llocs, i fins i tot  dalt d’un turó havia aconseguit veure el mar. La sargantana Tana també li havia explicat que a la part alta del bosc hi havia unes pedres enormes i que els homes anaven a veure aquell lloc  i l’anomenaven el dolmen del Cau de la Guilla.

Un bon dia, en Tolu va decidir fer la seva primera sortida lluny del seu territori. Tots els seus amics estaven molt espantats, perquè en Tolu caminava tan a poc a poc que patien perquè li succeís qualsevol cosa, i varen intentar de totes les maneres possibles que canvies d’opinió:

— Però ja t’ho has pensat bé? —va preguntar-li en Remill per darrera vegada. 

— L’exterior és ple de perills, algun home et pot agafar i se’t pot emportar a casa seva,  i no et tornaríem a veure mai més!  —li va dir la Tana, amb llàgrimes als ulls.

— És un experiència que haig de viure! Em fa molta  il·lusió i jo també vull anar a veure el Cau de la Guilla — els va explicar en Tolu.

L’endemà al matí, la tortuga va dir adeu als seus amics, els va demanar que no patissin i que confiessin amb ell, que no els decebria i tornaria sa i estalvi, ho prometia.

La Tana li va explicar com arribar fins el Cau de la Guilla i li va dir que anés amb molt de compte. I en Tolu,  seguint les indicacions de la Tana, es va dirigir cap al Cau de la Guilla. Feia poques hores que caminava quan varen començar a caure les primeres gotes de pluja, seguidament el cel es va posar de color negre i una forta tempesta va fer que en Tolu hagués de buscar un amagatall per protegir-se de l'abundant pluja.

— Sí que he començat bé!  —va rondinar, estava molt enfurismat.

Tot el dia i tota la nit va estar plovent i la tortuga no va poder sortir del cau d’un conill on s’havia refugiat.

L’endemà va sortir el sol i en  Tolu va prosseguir el seu viatge, estava ben feliç i eufòric. Però la felicitat li va durar poc, perquè el camí s’ anà estrenyent i el terreny es va tornar escarpat i rocós.

— Mare meva, on m’he ficat!  I quina calor que fa!  Tot són pedrotes...

Que a poc a poc avançava en Tolu! I el sol picava de valent, però ell tot i les dificultats no es deixava vèncer. Quan va aconseguir arribar al cim del turó, en Tolu plorava d’emoció, el seu somni s’estava fent realitat. Va passar pel costat d’una vinya, els ceps eren plens de raïms madurs i deliciosos. La tortuga, que estava morta de set, es va acostar per veure els raïms de prop, perquè no n’havia vist mai. I com que eren del mateix color que les mores va decidir tastar-ne un.

— Quina cosa més deliciosa! —va exclamar.

I va començar a menjar raïm sense cap mesura, fins que la panxa semblava que li tenia d’explotar. Estava tan tip que va decidir quedar-se a dormir a la vinya, perquè no es veia amb cor  ni de fer un pas més.

I  quina nit que va passar... Un mal de panxa i un moviment de budells! Però la sorpresa va aparèixer a primera hora: una forta diarrea el va sorprendre.

— Oh no! Només em faltava això: caguetes!

Va reprendre el camí amb moltes dificultats, no es podia quedar més temps a la vinya, temia que algun home arribés i fos descobert. També va pensar que, amb la pudor que feia, cap animal no gosaria cruspir-se’l, estava fet una pena. Quan ja no podia més, va veure a la llunyania les pedres que li havia dit la Tana i el cor se li va accelerar, era tan a prop  d’aconseguir el seu repte! I en el últim tram del recorregut, va aconseguir reunir les forces per arribar al Cau de la Guilla.

— Ho he aconseguit! —va cridar entusiasmat quan era davant del dolmen.

Aquell lloc era magnífic, les pedres eren molt més grans del que s’havia imaginat. Es va sentir invencible, com un superheroi, i va pensar en la gesta que havia aconseguit realitzar ell sol.

I quina sorpresa es va emportar quan va veure en Remill i la Tana amagats a sota el dolmen.

— Què hi feu aquí? —els va preguntar en Tolu.

— Perdona’ns!, és que patíem per tu —va contestar en Remill—. Com que feia tres dies que havies marxat, no estàvem tranquils i pensàvem que t’havia passat alguna cosa.

La Tana també i va voler dir la seva:

— Tolu, ens has demostrat que ets més fort i valent del que ens pensàvem. I et demano que ens perdonis perquè no hem confiat prou en tu.  Vull dir-te  que el motiu per què t’hem sortit a buscar és que t’estimem molt!

— Esteu perdonats —va dir en Tolu—. I estic molt content de veure-us! Jo també us estimo molt i m’heu fet molt feliç.

I aquella tercera nit, la varen passar tots tres ben juntets,  sota el Cau de la Guilla. Va ser el millor regal que en Tolu podia haver aconseguit. Un somni realitzat i la companyia dels seus millors amics.

*No defalleixis en els teus objectius i els podràs aconseguir*

Marta Vilà

LA FOCA ARTISTA

De mica en mica s’omple la pica

La Niki era una foca monjo que vivia en una petita colònia a les illes Gregues. Com que les foques monjo  estaven  i  encara  avui  dia,  estan  en perill  d’extinció, aquests animals gaudien d' una llei de protecció,  i la platja on vivien  era un petit refugi de  pau i harmonia. La vida de les foques era molt plàcida, tenien tot el que podien desitjar per ser felices, aliment en abundància, un clima  agradable, i cap humà que les molestés. Ben aviat el nombre de foques va anar augmentant considerablement. 

De totes les foques en destacava una, la Niki que era molt creativa. Li agradava buscar pedres de colors, petits troncs que portava el corrent marí, closques de petxines i cargols de mar... En tenia una bonica i extensa col·lecció. Les guardava en una petita  cova que hi havia a la platja. Allà hi passava moltes estones realitzant escultures. Apilonava les pedres amb molt de compte perquè no caiguessin i les decorava amb ajuda de petxines, i objectes brillants. 

Totes les foques coneixien l’afició de la Niki, admiraven les seves obres i respectaven la seva afició. Però, un dia un fort temporal, es va emportar totes les obres que havia creat  i es va endur tots els objectes que tant li havia costat recollir. Quan la Niki ho va veure es va emportar un gran disgust, i aquella tristor se li va ficar dins el cor, això  va fer que de mica en mica s’anés separant de colònia de foques, i es passés molts de dies  en un racó de la platja sola i trista, sense l’energia i la felicitat que tant  la caracteritzaven.

Les altres foques varen intentar que s’animés, i sense dir-li res varen començar a buscar objectes que li poguessin servir a la Niki per fer escultures, i en varen trobar forces, també varen demanar ajuda als dofins que hi havia a la zona, i ells varen estar encantats de col·laborar. Quan trobaven algun material l’entregaven a les foques. Les tortugues marines també es varen afegir a la recerca. Ben aviat al mig de  la platja es podia observar una gran pila d’objectes i pedres de tots els colors. La Niki va quedar sorpresa, perquè no entenia el comportament de tots els animals del mar, potser s’havien tornat tots bojos?

Les foques varen demanar a la Niki, que amb tot els que havien recollit construís escultures a la platja, en un lloc arrecerat, on l’aigua no se les pogués endur. I entre totes varen transportar els materials a un lloc segur.

La Niki va recuperar la felicitat, i la seva ment no deixava d'imaginar escultures, ben aviat la platja es va convertir en un paradís d’obres d’art. On tots els animals podien observar la creativitat de la Niki, i aprendre tot  jugant a fer composicions amb els elements que hi havia. Els que millor s’ho passaven eren el més petits.

Les foques mai no s’haurien imaginat, que una foca tan creativa com la Niki, amb el seu comportament, aconseguís canviar la vida de tota la colònia.

* A poc a poc tot s’acaba *

Marta Vilà

EN PANXO, EL COCODRIL FELIÇ

Mira’t a tu, i no diràs mal de ningú.

En Panxo era un cocodril que vivia en un llac de Mèxic i, era molt peculiar. I és que en Panxo era l'animal més feliç de la selva i gaudia de la vida com cap altre animal. Li agradava molt viure en el llac, per ell era un veritable paradís i li encantava observar la bellesa de les plantes i animals que l'envoltaven. Es passava moltes estones panxa enlaire sobre l'aigua observant el cel; era una plaer fixar-se en els núvols, alguns tenien formes i colors extraordinaris i d'altres, li recordaven a alguns animals, això feia que de vegades es relaxés tant, que  es quedava dormit somiant amb alguna fantàstica aventura. També li agradava veure els guacamais com volaven amb bandada, les seves plomes de colors: vermell, blau, verd, groc..., donaven vida al cel amb els seus colors tan llampants.

Aquests fets, el feien vulnerable a tota mena de crítiques dels cocodrils i d'altres animals del llac. L'anomenaven Panxo "somiatruites", però ell ignorava aquests comentaris i continuava fent la seva.  

Com que era un cocodril tan sensible i agradable tenia molts amics. Una de les seves millors amigues era la Dodi, una enorme serp anaconda que vivia al llac i  que tenia una pila d’anys. El primer cop que la va veure es va espantar moltíssim; el seu aspecte tan ferotge i la seva gran mida el varen intimidar. Però amb els anys, en Panxo es va adonar que era molt diferent de com s'havia imaginat, era una serp molt tranquil.la i llesta i amb ella passava estones molt agradables parlant de la vida. La Dodi no tenia cap més amic que fos un cocodril, els altres la menyspreaven i només buscaven tenir-hi un enfrontament. En canvi, en Panxo l'escoltava atentament i mai tenia cap mala paraula per ella, era una delícia de cocodril.

Un dia, la Dodi va escoltar una  conversa que mantenien els cocodrils, se’n reien d’en Panxo, perquè deien que era un cocodril molt estrany i que no era com ells... i la Dodi no va poder evitar ficar-se en la conversa i dir-hi la seva:

—Quin problema teniu amb en Panxo? —els va preguntar.

—Doncs, que sempre sembla que està als núvols —li va respondre el més gros dels cocodrils.

—Que et molesta? —va dir la Dodi.

—Doncs la veritat és que sí, ridiculitza la nostra espècie. Nosaltres som uns animals ferotges, fixa't quina dentadura que tenim, en un tres i no res et podríem devorar, tenim una força descomunal, en canvi en Panxo sembla una bleda. Nosaltres no ens relacionem amb els altres animals perquè estem a la part més alta de la cadena alimentària, som depredadors.

—És tan senzill, com que si us molesta en Panxo no li feu cas! —va contestar la Dodi defensant el seu millor amic—. Hauríeu de mirar-lo amb uns altres ulls, perquè ell posseeix moltes qualitats  que vosaltres no teniu.

—Què vols dir? —varen preguntar els altres cocodrils intrigats.

—En Panxo és especial! Té una bona relació amb els animals de la selva, aquest fet fa que tingui molts amics que l'estimen i l'aprecien. Sempre està content, és amable i transmet una felicitat contagiosa amb qui està al seu costat i això el fa ser únic. N'hauríeu d'aprendre d'ell i potser us canviaria aquesta cara que feu sempre de pomes agres i, us agafaríeu la vida amb més tranquil·litat i menys agressivitat.

Després d'aquestes paraules els cocodrils varen quedar amb un pam de nas.

La vella serp anaconda els havia donat una lliçó, que els va fer pensar que:"Abans de criticar algú es tenien de fixar en com eren ells mateixos."

I es varen adonar que el que tenia de canviar no era en Panxo, sinó que eren ells, que sempre estaven enfadats i de mal humor.

*Abans de criticar algú, hem de mirar els nostres defectes*

Marta Vilà

LA CLETA, LA CARGOLETA

Qui no s’arrisca, no pisca

Era un bonic dia de primavera i la Cleta dormia plàcidament, quan de sobte el soroll de les gotes de pluja caient-li sobre la  closca la varen despertar. Va treure el cap encara mig adormida i seguidament es va posar molt contenta  perquè feia molts dies que no havia plogut.

La Cleta i un munt de cargols  varen  decidir sortir a passejar aquell dia,  i és que als cargols els agrada molt la pluja.  La cargoleta es va enfilar dalt d’una planta per menjar una de les seves fulles tendres. Sobre la fulla contemplava feliç com les gotes d’aigua queien sobre la planta, era una imatge espectacular. De sobte va notar com una mà l’agafava i se l’emportava, una por li va recórrer per tot cos, i es va amagar de seguida dins la closca.  La cargoleta només notava uns moviments molt bruscs i patia perquè  la closca se li trenqués, perquè els cargols no poden viure sense.  Finalment tot va quedar en silenci i  la cargoleta va treure el cap uns segons i va quedar sorpresa a l'observar que estava tancada dins d’una capseta.  Quina por que tenia,  potser no podria sortir mai més d’allà. Al cap d’una estona,  la capsa es va obrir i altra vegada aquella mà la va agafar. Ella estava ben amagadeta quan de nou va sentir el soroll d’unes gotes de pluja sobre la closca, la Cleta no volia sortir, però quan notar les gotes d’aigua no ho va poder evitar.  Va treure el seu cos lentament i  va estendre les  antenes. A continuació va notar  una forta pressió  a l'antena dreta, que es va encongir per protegir-se.  I, després va rebre un copet  però aquest cop sobre l’altra antena.

Què està succeint? Qui està jugant amb mi? —va pensar la Cleta.

I és que la cargoleta no aconseguia veure qui era el trapella que  jugava amb les seves antenes. Farta de la situació, la Cleta es va amagar dins la closca i es va prometre no tornar a sortir-ne. Però l’endemà i els dies següents es va repetir la mateixa experiència, la Cleta tenia els ulls ben vermells i,  tot i que a la capseta hi havia unes quantes fulles d’enciam, el que volia de veritat la cargoleta era marxar d’aquell lloc tan horrible!

Un dia, quan passejava per la capseta, es va adonar que hi havia un forat petit per on podia sortir, va estar dubtant uns moments sobre què fer. No sabia què hi havia a l’exterior de la capsa, potser es trobaria en una situació difícil i la seva vida estaria en perill. Però per altra banda sentia la necessitat de fugir, d’intentar tornar a casa seva i retrobar-se amb la seva família. Ella es sentia tan indefensa, tan poqueta cosa.  Llavors va recordar aquella mà que l’atemoria cada dia. No tenia cap altra sortida que fugir d’aquell lloc com més aviat possible, o potser se’n penediria tota la vida... I a poc a poquet  va aconseguir escapar de la capsa, tot el cos li tremolava de la por que tenia que algú la descobrís, va notar que el seu cos lliscava per sobre d’una superfície llisa i freda que desconeixia, llavors li va semblar reconèixer una cosa de color verd, semblava una gran  planta de fulles amples, s'hi va acostar tan ràpid com va poder, va pujar pel test i va aconseguir amagar-se  sota una gran fulla de la part baixa de la planta. Va poder emplenar l’estómac, i els dies següents es va anar alimentant de la planta. La Cleta temia que algú la descobrís i la tornés a tancar a la capseta, per això sempre procurava amagar-se molt bé.

Un matí, va notar com transportaven  la planta, era un dia plujós, la mestressa de la casa, al observar que la planta tenia algunes fulles grogues, l' havia tret a l’exterior perquè és regués amb l’aigua de pluja. Quina sort havia tingut  la Cleta!  Ara finalment podria escapar. Va  baixar de la planta i va percebre la frescor de l’herba al seu cos, va continuar arrossegant-se fins a trobar un lloc segur, tot el que li havia succeït només havia estat un turment per ella i ara, per fi, havia aconseguit tornar a ser lliure.

Marta Vilà

*Per aconseguir coses bones, sovint cal arriscar-se*

Cori el paó reial, i la gallina Tuca

Les aparences enganyen

En Cori era un jove paó reial que vivia en una granja. Va ser el regal que li varen fer a la Marta, la filla del granger quan va fer set anys. La Marta era una amant dels animals, i després de demanar-ho moltes vegades, els seus pares, finalment hi varen accedir. Al nouvingut,  li varen construir un corral molt confortable al costat del galliner.

Quan va arribar, hi ha haver una gran rebombori a la granja, tots els animals es varen quedar bocabadats  de  la seva bellesa. En Cori era espectacular, les seves plomes llargues i acolorides, no es podien comparar amb les de cap altre ocell.

Els amos de la granja, moltes vegades, el deixaven passejar lliurement fora del corral perquè pogués estirar les cames i desplegar les seves plomes. En ocasions la granja rebia visites d'escoles, i  els nens quan veien el paó reial li feien un munt de fotografies. Aviat en Cori es va convertir en l'estrella de la granja. Això va generar molt malestar entre els altres animals, i sobretot amb les gallines, que li varen anar agafant mania. Les gallines, pensaven que en Cori era molt presumit i arrogant, i els feia enveja que fos l'admiració dels nens i nenes que visitaven la granja.

Però el que no sabien és que en Cori no era com elles s'imaginaven, tot  i la seva bellesa, no era gens arrogant, tot el contrari, era molt senzill i bo. I quan sentia comentaris ofensius sobre ell s'ho passava molt malament, no entenia perquè els altres animals li tenien mania, ell no els hi havia fet res. Varen anar passant els dies i en Cori cada vegada es sentia més sol i trist.

Moltes vegades ell també envejava les gallines, perquè convivien en una gran família, i tenien temes de conversa que ell trobava molt interessants. I al vespres, quan dormien totes ben juntetes  d'alt del pal de galliner, ell s'entristia perquè  al seu corral no hi havia cap amic que li fes companyia.

Un dia una gallina vella que dormia a terra perquè era coixa d'una pota, la Tuca, va sentir plorar en Cori i va voler saber que li succeïa. L'endemà quan les altres gallines eren fora del galliner, es va posar a parlar amb ell a través de la tanca metàl·lica, i li va dir:

—Ahir a la nit et vaig sentir plorar? Que et passa alguna cosa maco?

—No res... —va dir en Cori abaixant el cap.

—Explica m'ho. No tinguis vergonya, i ja veuràs com et sentiràs més bé. A vegades, el millor que pots fer, és fer sortir del teu interior totes les coses que et fan sentir malament.

—Doncs... —va murmurar en Cori—. És que a vegades em sento sol, no tinc ningú amb qui parlar. Abans de venir aquí, vivia amb la meva gran família, i em sentia molt feliç. Fins que un dia, em varen portar a aquesta granja, i no els he tornat a veure més. I els trobo tant a faltar.

—És per això que ploraves —va contestar la Tuca—. No t'amoïnis, jo també estic  trista a vegades. No sé si t'hi has fixat?, però sóc coixa d'una pota i això m'impedeix poder pujar al pal del galliner a les nits, tampoc puc córrer tant com les meves companyes, i quan porten menjar, sempre arribo l'última perquè vaig tant a poc a poc. Si vols podem ser amics. T'agradaria ser el meu amic?

—I tant que sí! —li va respondre en Cori amb llàgrimes als ulls —. M’encantaria!

—Doncs no se'n parli més! —li va dir la Tuca.

L'endemà quan les gallines ja dormien, la Tuca i en Cori varen tenir una llarga conversa fins que se'ls varen aclucar els ulls. I els dies posteriors van començar a anar a passejar junts, ells eren molt feliços, i tant els  hi feia el que poguessin pensar els altres animals de la granja. Es varen fer uns amics inseparables,  i la Tuca també es va fer popular, perquè com que sempre era al costat d'en Cori quan passejava,  els nens i nenes també li feien fotos.

Els amos de la granja es varen estranyar del fort vincle que havien creat la Tuca i en Cori però els hi va fer molta gràcia, i un vespre els varen  posar a dormir en el mateix corral, que contents que es varen posar.

D'ençà d'aquell dia, cap dels dos va tornar a passar la nit sol, perquè dormien ben acurrucadets un al costat de l'altre, i es donaven escalfor mútuament.

Amb el temps en Cori va anar fent més amics, i  els animals es varen adonar, que l'havien jutjat abans de conèixe'l. En Cori no era com ells s'imaginaven... Era sociable, encantador i sempre es podia comptar amb ell.

I tot i que va fer nous amics, en Cori no va deixar mai de ser amic de la Tuca, que va ser la seva primera amiga, i li havia donat  suport i comprensió en el moment  que més ho necessitava.

 Marta Vilà

 *No es pot jutjar les persones, només pel seu aspecte*

EL PIRATA PAPANATES

No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré 

El pirata Papanates, era el capità d’un petit vaixell pirata. Era un home molt impulsiu i feia les coses sense pensar massa. El seu vaixell s’anomenava “La tonyina assassina”, era el primer nom que se li va passar pel cap. A bord del vaixell, l’acompanyaven un grup de set pirates forts, però amb un cervell molt petit, i un lloro anomenat Liró, en Papanates li va posar aquest nom perquè el lloro es passava tot el dia dormint, i només es despertava per dir alguna bajanada.

No hi havia vaixell que s’acostés a la tonyina assassina i no revés l’atac dels pirates. El vaixell només disposava d’un parell de canons vells i rovellats, petites armes de foc i espases, però tot i els pocs recursos,  els pirates eren molt valents i no tenien por de perdre la vida.

En Papanates, havia realitzat nombrosos abordatges a d’altres vaixells i sempre en sortia malparat. En les seves lluites havia perdut una cama, una mà i fins i tot en nombroses ocasions els seu vaixell havia acabat com un colador, però tot i aquests successos, ell  mai no s’havia plantejat deixar de ser pirata.

Però si hi havia una cosa que temia el capità eren les dones, ell deia que les dones feien perdre el seny als mariners i que mentre tingués el cap clar, cap dona no formaria part de la seva vida. La vida dalt del vaixell, ja li aportava l’acció necessària per no avorrir-se ni un moment.

Un dia després d'una terrible tempesta la tonyina assassina es va enfonsar i  els pirates van abandonar el vaixell en una petita embarcació. Navegaren un parell de  dies a la deriva, tots els pirates estaven esgotats, perquè no havien menjat ni begut res, i el sol els havia socarrimat la pell com un pebrot escalivat; dormien pel cansament quan de sobte en Liró va cridar “ Terra a la vista” i es varen despertar. Aconseguiren arribar a una illa i es varen posar molt contents. Però la il·lusió va durar poc, un grup d'indígenes els van començar a atacar llençant-los cocos. I quina punteria que tenien la meitat dels pirates van quedar estabornits per terra. Seguidament els varen capturar lligant-los amb cordes i els van portar davant del cap de la tribu. Quina sorpresa es va emportar en Papanates quan va veure que el cap de la tribu era una dona, per poc no li surten els ulls de les òrbites.

Els indígenes varen construir una enorme foguera, i tots els pirates tenien por perquè pensaven que se’ls cruspirien. I veritablement no estaven equivocats, era el que normalment feien quan s’acostaven invasors, però la Mamutxi la cap de la tribu, va fer aturar el ritual de sacrifici, el motiu era que li havia agradat  el capità i es volia casar amb ell. En canvi en Papanates no en volia saber res de dones, i menys de la Mamutxi que era enorme com un bidó de rom. Ella li expressava el seu efecte estrenyent-lo contra el seu pit i li pentinava els cabells, estava molt enamorada i fins i tot li va fer una dansa d’amor.

Tots els pirates reien i li suplicaven al capità Papanates que li seguís la corrent i es deixés anar. Quan va acabar la dansa d’ amor els varen portar una beguda de color verd i els varen obligar a beure aquell brebatge. El licor era fortíssim i com que els pirates tenien l’estómac buit varen acabar ben beguts. Un cop es varen despertar en Papanates es va trobar abraçat a la Mamutxi, no entenia que havia passat la nit anterior, i un company li va explicar que s’havia promès amb la Mamutxi. El càpita va rondinar i maleir el dia que havia arribat a l’illa.

Però amb els dies la situació va anar millorant, els indígenes van acceptar a tots els pirates a la seva tribu,  els cuidaven com si fossin part de la  família; i el capità i la Mamutxi varen ser coronats reis de  l’illa; en Papanates va trobar que la Mamutxi feia molt de goig amb el vestit de fulles de palmera, i tot i que sempre havia desconfiat de les  dones ara pensava com n’estava d’equivocat, la Mamutxi era tan carinyosa amb ell, i li agradava tant quan l’abraçava. A l’illa no es vivia tan malament, la seva tribu li portava menjar i beure en abundància. I a les nits es feia un tip de ballar i mirar la lluna abraçat a la Mamutxi, que més podia demanar.

Autora: Marta Vilà

*No pots estar mai segur, del que et passarà a la vida.*

LA GATETA MISHA

No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita

La gateta Misha va néixer un calorós dia d'estiu, en un estable de cavalls, juntament amb els seus cinc germans. La seva mare tenia  tot el pèl de color negre, i els seus germans també; en canvi ella  era de color gris blavós i tenia la panxa de color blanc  com el seu pare.

Un dies després del naixement dels gatets, quan la filla dels amos de la finca, la Rosa, passejava sobre el seu poni,  va veure la gateta i  va quedar impressionada de la bellesa de l'animal; va agafar-la corrents,  i se la va emportar al seu palau per demanar-li a la seva mare si se la podia quedar com a mascota. Els pares de la nena hi varen estar d'acord, i de seguida li varen comprar un collaret preciós i un munt de regals perquè es sentís com a casa.

La Misha tenia una vida molt confortable, un llitet molt tovet, tota mena de joguines per gats i cada dia rebia un bon raspallat perquè  el seu pèl estigués ben brillant. Sempre hi havia menjar en el seu platet i aigua fresca a la seva disposició.  La Rosa estava encantada amb la gateta i l'ensenyava a tots els seus amics quan tenia visites; li feia carantoines i petons, i feia que s'adormís a la seva falda.

La mare de la Misha, no deixava de buscar-la per tot arreu, estava molt amoïnada per la desaparició de la seva filleta. Un matí, la gata es va acostar al palau i, observant per una de les finestres va aconseguir veure-la; li va fer algunes senyals per cridar-li l'atenció, però la Misha no la va reconèixer.  La seva mare, no perdia l'esperança i cada dia anava al palau per poder parlar amb ella.

Els jardiners del palau, es varen adonar del gat negre que rondava pels jardins i, com que els gats negres tenien, i encara avui dia tenen mala fama,(perquè diuen que porten mala sort, cosa que no és certa),  la feien fora de mala manera.  La Misha en una ocasió, va presenciar com feien fora el gat negre del jardí, i es va amoïnar pel comportament que tenien els humans amb ell. “Pobret! Què deu haver fet?”

La seva amiga la Rosa, a mida que varen anar passant els dies, va anar perdent l'interès per la gateta, ja no li feia tant de cas, i moltes vegades no la veia en tot el dia; i la pobre gateta, es passava el dia avorrida passejant pels passadissos del palau. Una nit, mentre la Misha dormia i les finestres del palau eren obertes perquè entrés una mica de fresca, va sentir un gat que miolava al jardí, es va acostar al balcó, i va veure que era el gat negre que la cridava; ella també li va contestar i la mare de la Misha emocionada va pujar al balcó per parlar amb seva filleta. Li va explicar, que era la seva mare, i que tenia cinc germans, també que feia molts de dies que l'estava buscant i que l'enyoraven molt.

La seva mare li va demanar que marxés amb ella i els seus germans, però la Misha dubtava, al palau tenia tota mena de comoditats, el seu raspallat diari, el menjar deliciós que li preparava la cuinera; i que passaria amb la Rosa es quedaria molt trista sense ella.

Els dies varen anar passant i la mare de la Misha no deixava d’anar-la a veure cap nit. Una nit la gateta, quan tothom dormia  la va seguir. La seva mare va portar-la a casa del  flequer, que era on vivia. Era una casa humil i molt vella,  el flequer donava de menjar a la família de gats, i a canvi, ells li protegien una estança de la casa que era plena  de sacs de blat i que rebia nombroses visites dels ratolins. Allà va conèixer els seus germans, que es varen posar molt contents i li varen fer tota mena de preguntes de com era ell lloc on vivia; ella presumia i els explicava com era viure en un palau i els seus germans no es cansaven d'escoltar les seves aventures. Al cap d'unes hores la Misha va decidir tornar al palau i la seva mare la va acompanyar. 

Unes quantes nits va estar la gateta anant i tornant de casa del flequer a casa seva. Però un dia, va pensar que ja n'hi havia prou, la Rosa no la trobaria a faltar, i ella era molt més feliç en companyia de la seva mare i dels seus germans; i encara que no tingués les comoditats del palau, tindria més llibertat, també la seva vida seria  més emocionant i, el més important, rebria l'afecte i la protecció de la seva mare i dels seus germans. 

I així va ser com la Misha  es va quedar per sempre amb la seva família.

 *El que realment importa no són els béns materials*

Autora: Marta Vilà

EN POPI, EL POP

Tal faràs, tal trobaràs

En les aigües tropicals del mar del Corall, hi havia un pop molt llest que es deia Popi.  Com la majoria de pops vivia en una escletxa  d'una  gran roca, era un amagatall perfecte.

En Popi era un gran comediant i li agradava molt espantar els animals del mar.  Solia sorprendre els peixos introduint-se dins d'ampolles de vidre que trobava, perquè els pops tenen el cos molt elàstic i es poden ficar en llocs molt petits.  D'altres vegades s'amagava dins les closques buides d'alguna petxina i, quan algun animal s'acostava per cruspir-se la petxina, ell el sorprenia disparant-li a la cara un bon raig de tinta. S'ho passava genial i es feia un tip de riure.

Les aigües on vivia eren plenes de peixos de colors, coralls , ostres perleres, si ho heu sentit bé! Ostres que quan són atacades per algun paràsit que forada  la seva closca o un granet de sorra  penetra en el seu interior, es protegeixen de l'enemic recobrint-lo amb una substància que fabriquen; i amb els anys és converteix en una magnifica perla.

En Popi era feliç de viure en un lloc tan idíl·lic, però a vegades s'avorria una mica. Un dia mentre estava somiant, va pensar que els animals del mar eren molt ensopits i que mai succeïa res d'especial. La senyora ostra tot el dia estava postrada sobre la roca amb la boca ben oberta, els peixos nedaven d'aquí cap allà amb un aspecte seriós, el cranc ermita de tant en tant buscava alguna closca nova perquè la seva casa s'havia fet petita. Aquella nit va imaginar com seria de divertit fer alguna de les seves trapelleries. L'endemà de bon matí va anar a veure la senyora ostra que dormia tan plàcidament amb la boca ben oberta, es va amagar i en un obrir i tancar d'ulls li va prendre la seva magnifica perla. “Quin ensurt s'emportaria quan es despertés” va pensar. Va amagar la perla dins els seu cau  i  llavors, va anar a veure el cranc ermita, va deixar anar un bon raig de tinta i va aprofitar el desconcert, per prendre-li la seva bonica closca nova. La closca la va portar ràpidament al seu amagatall.

Quan la senyora ostra es va despertar es va fer un tip de plorar pel robatori que havia patit, tants d'anys d'esforços i treball i algun brètol l'hi havia pres el què més s'estimava. El cranc ermita també estava molt furiós, de sobte es va trobar amb el cos ben nuet i a l'abast de qualsevol depredador, quin animal podia haver maquinat aquella trapelleria.  I com que en el fons del mar les notícies corren ràpid, aviat es varen assabentar de quin animal havia estat l'artífex d'aquelles dolenteries. I varen pensar en donar-li una lliçó perquè entengués com es sentien els animals que havien estat burlats per ell.

Entre tots els animals varen planejar que quan el Popi dormis posarien una pedra a l'escletxa de casa seva  i al matí entre tots farien força perquè no pogués sortir. Quan es va llevar  en Popi va veure que no entrava ni un raig de llum a la seva cova. "Que carai havia succeït no havia sortit el sol aquell dia” va pensar,  es va acostar a les palpentes a l'escletxa de la roca i es va espantar molt, perquè no hi era. Un munt de coses li varen passar pel cap. “Potser hi havia hagut un terratrèmol mentre ell dormia?” va empentar amb totes les seves forces però no  podia sortir. 

L'exterior, era ple de peixets i d'altres animals fent força perquè no sortis. Davant la impotència de la situació en Popi es va posar a  cridar i plorar desconsoladament. Al cap d'una estoneta, quan els animals varen creure que la broma ja havia durat prou, el varen deixar sortir. En Popi va sortir tremolant de casa seva i molt trist, no li havia agradat aquella mala experiència. Els peixos li varen preguntar si li havia fet gràcia la seva broma i ell els va respondre que gens, que mai s'havia sentit tan indefens i espantat. 

Els va explicar el que el havia fet el dies anteriors a l'ostra i el cranc; pensava com es devien haver sentit la senyora ostra i el cranc ermita, segur que tampoc els va fer cap gràcia la seva dolenteria i va decidir tornar-los el què els havia pres; seguidament, els  va prometre no tenir més males idees, havia après la lliçó: 
" El que no vulguis que et facin a tu no ho facis als altres".

En acabat, tots varen fer les paus i en Popi  els va assegurar que per part seva no hi hauria cap més incident al fons del mar. 

"Tal faràs tal trobaràs" 

*Les males accions solen ser castigades.*

Autora: Marta Vilà