EL PIRATA PAPANATES

No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré 

El pirata Papanates, era el capità d’un petit vaixell pirata. Era un home molt impulsiu i feia les coses sense pensar massa. El seu vaixell s’anomenava “La tonyina assassina”, era el primer nom que se li va passar pel cap. A bord del vaixell, l’acompanyaven un grup de set pirates forts, però amb un cervell molt petit, i un lloro anomenat Liró, en Papanates li va posar aquest nom perquè el lloro es passava tot el dia dormint, i només es despertava per dir alguna bajanada.

No hi havia vaixell que s’acostés a la tonyina assassina i no revés l’atac dels pirates. El vaixell només disposava d’un parell de canons vells i rovellats, petites armes de foc i espases, però tot i els pocs recursos,  els pirates eren molt valents i no tenien por de perdre la vida.

En Papanates, havia realitzat nombrosos abordatges a d’altres vaixells i sempre en sortia malparat. En les seves lluites havia perdut una cama, una mà i fins i tot en nombroses ocasions els seu vaixell havia acabat com un colador, però tot i aquests successos, ell  mai no s’havia plantejat deixar de ser pirata.

Però si hi havia una cosa que temia el capità eren les dones, ell deia que les dones feien perdre el seny als mariners i que mentre tingués el cap clar, cap dona no formaria part de la seva vida. La vida dalt del vaixell, ja li aportava l’acció necessària per no avorrir-se ni un moment.

Un dia després d'una terrible tempesta la tonyina assassina es va enfonsar i  els pirates van abandonar el vaixell en una petita embarcació. Navegaren un parell de  dies a la deriva, tots els pirates estaven esgotats, perquè no havien menjat ni begut res, i el sol els havia socarrimat la pell com un pebrot escalivat; dormien pel cansament quan de sobte en Liró va cridar “ Terra a la vista” i es varen despertar. Aconseguiren arribar a una illa i es varen posar molt contents. Però la il·lusió va durar poc, un grup d'indígenes els van començar a atacar llençant-los cocos. I quina punteria que tenien la meitat dels pirates van quedar estabornits per terra. Seguidament els varen capturar lligant-los amb cordes i els van portar davant del cap de la tribu. Quina sorpresa es va emportar en Papanates quan va veure que el cap de la tribu era una dona, per poc no li surten els ulls de les òrbites.

Els indígenes varen construir una enorme foguera, i tots els pirates tenien por perquè pensaven que se’ls cruspirien. I veritablement no estaven equivocats, era el que normalment feien quan s’acostaven invasors, però la Mamutxi la cap de la tribu, va fer aturar el ritual de sacrifici, el motiu era que li havia agradat  el capità i es volia casar amb ell. En canvi en Papanates no en volia saber res de dones, i menys de la Mamutxi que era enorme com un bidó de rom. Ella li expressava el seu efecte estrenyent-lo contra el seu pit i li pentinava els cabells, estava molt enamorada i fins i tot li va fer una dansa d’amor.

Tots els pirates reien i li suplicaven al capità Papanates que li seguís la corrent i es deixés anar. Quan va acabar la dansa d’ amor els varen portar una beguda de color verd i els varen obligar a beure aquell brebatge. El licor era fortíssim i com que els pirates tenien l’estómac buit varen acabar ben beguts. Un cop es varen despertar en Papanates es va trobar abraçat a la Mamutxi, no entenia que havia passat la nit anterior, i un company li va explicar que s’havia promès amb la Mamutxi. El càpita va rondinar i maleir el dia que havia arribat a l’illa.

Però amb els dies la situació va anar millorant, els indígenes van acceptar a tots els pirates a la seva tribu,  els cuidaven com si fossin part de la  família; i el capità i la Mamutxi varen ser coronats reis de  l’illa; en Papanates va trobar que la Mamutxi feia molt de goig amb el vestit de fulles de palmera, i tot i que sempre havia desconfiat de les  dones ara pensava com n’estava d’equivocat, la Mamutxi era tan carinyosa amb ell, i li agradava tant quan l’abraçava. A l’illa no es vivia tan malament, la seva tribu li portava menjar i beure en abundància. I a les nits es feia un tip de ballar i mirar la lluna abraçat a la Mamutxi, que més podia demanar.

Autora: Marta Vilà

*No pots estar mai segur, del que et passarà a la vida.*