MOLTA SALUT I FELICITAT PEL 2019 !

Que tingueu una bona entrada d'any!

FELIÇ ANY NOU!

Els millors desitjos de felicitat pel nou any!

Cori el paó reial, i la gallina Tuca

Les aparences enganyen

En Cori era un jove paó reial que vivia en una granja. Va ser el regal que li varen fer a la Marta, la filla del granger quan va fer set anys. La Marta era una amant dels animals, i després de demanar-ho moltes vegades, els seus pares, finalment hi varen accedir. Al nouvingut,  li varen construir un corral molt confortable al costat del galliner.

Quan va arribar, hi ha haver una gran rebombori a la granja, tots els animals es varen quedar bocabadats  de  la seva bellesa. En Cori era espectacular, les seves plomes llargues i acolorides, no es podien comparar amb les de cap altre ocell.

Els amos de la granja, moltes vegades, el deixaven passejar lliurement fora del corral perquè pogués estirar les cames i desplegar les seves plomes. En ocasions la granja rebia visites d'escoles, i  els nens quan veien el paó reial li feien un munt de fotografies. Aviat en Cori es va convertir en l'estrella de la granja. Això va generar molt malestar entre els altres animals, i sobretot amb les gallines, que li varen anar agafant mania. Les gallines, pensaven que en Cori era molt presumit i arrogant, i els feia enveja que fos l'admiració dels nens i nenes que visitaven la granja.

Però el que no sabien és que en Cori no era com elles s'imaginaven, tot  i la seva bellesa, no era gens arrogant, tot el contrari, era molt senzill i bo. I quan sentia comentaris ofensius sobre ell s'ho passava molt malament, no entenia perquè els altres animals li tenien mania, ell no els hi havia fet res. Varen anar passant els dies i en Cori cada vegada es sentia més sol i trist.

Moltes vegades ell també envejava les gallines, perquè convivien en una gran família, i tenien temes de conversa que ell trobava molt interessants. I al vespres, quan dormien totes ben juntetes  d'alt del pal de galliner, ell s'entristia perquè  al seu corral no hi havia cap amic que li fes companyia.

Un dia una gallina vella que dormia a terra perquè era coixa d'una pota, la Tuca, va sentir plorar en Cori i va voler saber que li succeïa. L'endemà quan les altres gallines eren fora del galliner, es va posar a parlar amb ell a través de la tanca metàl·lica, i li va dir:

—Ahir a la nit et vaig sentir plorar? Que et passa alguna cosa maco?

—No res... —va dir en Cori abaixant el cap.

—Explica m'ho. No tinguis vergonya, i ja veuràs com et sentiràs més bé. A vegades, el millor que pots fer, és fer sortir del teu interior totes les coses que et fan sentir malament.

—Doncs... —va murmurar en Cori—. És que a vegades em sento sol, no tinc ningú amb qui parlar. Abans de venir aquí, vivia amb la meva gran família, i em sentia molt feliç. Fins que un dia, em varen portar a aquesta granja, i no els he tornat a veure més. I els trobo tant a faltar.

—És per això que ploraves —va contestar la Tuca—. No t'amoïnis, jo també estic  trista a vegades. No sé si t'hi has fixat?, però sóc coixa d'una pota i això m'impedeix poder pujar al pal del galliner a les nits, tampoc puc córrer tant com les meves companyes, i quan porten menjar, sempre arribo l'última perquè vaig tant a poc a poc. Si vols podem ser amics. T'agradaria ser el meu amic?

—I tant que sí! —li va respondre en Cori amb llàgrimes als ulls —. M’encantaria!

—Doncs no se'n parli més! —li va dir la Tuca.

L'endemà quan les gallines ja dormien, la Tuca i en Cori varen tenir una llarga conversa fins que se'ls varen aclucar els ulls. I els dies posteriors van començar a anar a passejar junts, ells eren molt feliços, i tant els  hi feia el que poguessin pensar els altres animals de la granja. Es varen fer uns amics inseparables,  i la Tuca també es va fer popular, perquè com que sempre era al costat d'en Cori quan passejava,  els nens i nenes també li feien fotos.

Els amos de la granja es varen estranyar del fort vincle que havien creat la Tuca i en Cori però els hi va fer molta gràcia, i un vespre els varen  posar a dormir en el mateix corral, que contents que es varen posar.

D'ençà d'aquell dia, cap dels dos va tornar a passar la nit sol, perquè dormien ben acurrucadets un al costat de l'altre, i es donaven escalfor mútuament.

Amb el temps en Cori va anar fent més amics, i  els animals es varen adonar, que l'havien jutjat abans de conèixe'l. En Cori no era com ells s'imaginaven... Era sociable, encantador i sempre es podia comptar amb ell.

I tot i que va fer nous amics, en Cori no va deixar mai de ser amic de la Tuca, que va ser la seva primera amiga, i li havia donat  suport i comprensió en el moment  que més ho necessitava.

 Marta Vilà

 *No es pot jutjar les persones, només pel seu aspecte*

FAULES I CONTES D'ANIMALS US DESITJA:

EL CAMELL QUE VA DEFECAR EN EL RIU

Travessava un camell un riu d'aigües ràpides. Quan va sentir la necessitat de defecar, i veient que passava davant d'ell el seu excrement, arrossegat pel riu, va exclamar:

—Com pot ser això? El que estava darrere meu, ara ho veig passar per davant!

Moralina:

Això passa en alguns estats o empreses, on els incapaços i els corruptes passen a ocupar els primers llocs, en lloc dels més sensats, honestos i capaços. Si arribes a tenir un càrrec important promou sempre els millors.

Autor: Isop

ACUDIT 55: FELIÇMENT...

–Carinyo! Avui fa 20 anys que ens varem casar. Per què no matem un gall d'indi?

–I quina culpa té el gall d'indi? Per què no matem el teu germà, que va ser el que ens va presentar?

ACUDIT 54: INSECTES

—Hola. Té verí per les paneroles?

—Sí, tinc unes pólvores que són infal·libles. Vol una bossa per endur-se-les?

—Nooo! Si vol li porto les paneroles aquí!

ENAMORATS!

Som dues grantonetes,

que estem molt enamoradetes,

i  ara us explicarem,

totes les coses que experimentem:

Quan estàs enamorat,

és perquè algú,

et té el cor robat.

Estàs com en un núvol,

 et sents radiant i content,

i  no  pots treure't  la seva imatge

de dins la teva ment.

El cor et batega amb més alegria

i  et va omplint  el cos d’energia.

Els ulls et  brillen de felicitat

quan estàs al seu costat.

També notes papallones a dins la panxona;

quina sensació més  estranya i més bona!

La vida  junts  sembla un paradís,

i  desitges que mai, es trenqui  aquest encís.

Marta Vilà

EL PIRATA PAPANATES

No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré 

El pirata Papanates, era el capità d’un petit vaixell pirata. Era un home molt impulsiu i feia les coses sense pensar massa. El seu vaixell s’anomenava “La tonyina assassina”, era el primer nom que se li va passar pel cap. A bord del vaixell, l’acompanyaven un grup de set pirates forts, però amb un cervell molt petit, i un lloro anomenat Liró, en Papanates li va posar aquest nom perquè el lloro es passava tot el dia dormint, i només es despertava per dir alguna bajanada.

No hi havia vaixell que s’acostés a la tonyina assassina i no revés l’atac dels pirates. El vaixell només disposava d’un parell de canons vells i rovellats, petites armes de foc i espases, però tot i els pocs recursos,  els pirates eren molt valents i no tenien por de perdre la vida.

En Papanates, havia realitzat nombrosos abordatges a d’altres vaixells i sempre en sortia malparat. En les seves lluites havia perdut una cama, una mà i fins i tot en nombroses ocasions els seu vaixell havia acabat com un colador, però tot i aquests successos, ell  mai no s’havia plantejat deixar de ser pirata.

Però si hi havia una cosa que temia el capità eren les dones, ell deia que les dones feien perdre el seny als mariners i que mentre tingués el cap clar, cap dona no formaria part de la seva vida. La vida dalt del vaixell, ja li aportava l’acció necessària per no avorrir-se ni un moment.

Un dia després d'una terrible tempesta la tonyina assassina es va enfonsar i  els pirates van abandonar el vaixell en una petita embarcació. Navegaren un parell de  dies a la deriva, tots els pirates estaven esgotats, perquè no havien menjat ni begut res, i el sol els havia socarrimat la pell com un pebrot escalivat; dormien pel cansament quan de sobte en Liró va cridar “ Terra a la vista” i es varen despertar. Aconseguiren arribar a una illa i es varen posar molt contents. Però la il·lusió va durar poc, un grup d'indígenes els van començar a atacar llençant-los cocos. I quina punteria que tenien la meitat dels pirates van quedar estabornits per terra. Seguidament els varen capturar lligant-los amb cordes i els van portar davant del cap de la tribu. Quina sorpresa es va emportar en Papanates quan va veure que el cap de la tribu era una dona, per poc no li surten els ulls de les òrbites.

Els indígenes varen construir una enorme foguera, i tots els pirates tenien por perquè pensaven que se’ls cruspirien. I veritablement no estaven equivocats, era el que normalment feien quan s’acostaven invasors, però la Mamutxi la cap de la tribu, va fer aturar el ritual de sacrifici, el motiu era que li havia agradat  el capità i es volia casar amb ell. En canvi en Papanates no en volia saber res de dones, i menys de la Mamutxi que era enorme com un bidó de rom. Ella li expressava el seu efecte estrenyent-lo contra el seu pit i li pentinava els cabells, estava molt enamorada i fins i tot li va fer una dansa d’amor.

Tots els pirates reien i li suplicaven al capità Papanates que li seguís la corrent i es deixés anar. Quan va acabar la dansa d’ amor els varen portar una beguda de color verd i els varen obligar a beure aquell brebatge. El licor era fortíssim i com que els pirates tenien l’estómac buit varen acabar ben beguts. Un cop es varen despertar en Papanates es va trobar abraçat a la Mamutxi, no entenia que havia passat la nit anterior, i un company li va explicar que s’havia promès amb la Mamutxi. El càpita va rondinar i maleir el dia que havia arribat a l’illa.

Però amb els dies la situació va anar millorant, els indígenes van acceptar a tots els pirates a la seva tribu,  els cuidaven com si fossin part de la  família; i el capità i la Mamutxi varen ser coronats reis de  l’illa; en Papanates va trobar que la Mamutxi feia molt de goig amb el vestit de fulles de palmera, i tot i que sempre havia desconfiat de les  dones ara pensava com n’estava d’equivocat, la Mamutxi era tan carinyosa amb ell, i li agradava tant quan l’abraçava. A l’illa no es vivia tan malament, la seva tribu li portava menjar i beure en abundància. I a les nits es feia un tip de ballar i mirar la lluna abraçat a la Mamutxi, que més podia demanar.

Autora: Marta Vilà

*No pots estar mai segur, del que et passarà a la vida.*

EL PESCADOR I ELS PEIXOS PETITS I GROSSOS

Un pescador al estirar la xarxa va treure a terra els peixos grossos, però no els petits que se li varen escapar al mar escorrent-se entre les malles.

Moralina:

Les persones de poca importància poden passar desapercebudes sense  cap problema, però les de molta fama no s'escapen del judici dels seus similars.

Autor: Isop

ACUDIT 53: LA POMA

-Hi  ha alguna cosa pitjor que trobar un cuc en una poma?

-Sí, trobar mig cuc.

ACUDIT 52: QUÈ LI PASSA AL PEIX?

Un home molt preocupat porta el seu peix al veterinari:

—Doctor, després de mesos d'observació i sense risc a equivocar-me puc dir que el meu peix té epilèpsia.

—Què em diu? A veure!

El veterinari es posa davant de la peixera i durant mitja hora observa l'animal sense perdre detall.

—Doncs que vol que li digui, per més que me'l miro,  no noto res estrany en ell.

—Esperi, que el trec de l'aigua  i  veurà lo que fa!

ABRAÇADES

Que dolces són les abraçades,

de les persones estimades.

Les abraçades donen  escalfor al cor,

i  són una  expressió d’amor.

El que la rep queda sorprès,

i  no cal que diguis res.

Són senyal de confiança, i reconforten,

a tots els amics que   t’importen.

Una abraçada de benvinguda,

de ben segur, que és la millor rebuda!

Les abraçades són necessàries a qualsevol edat,

i  són una mostra d'afecte i  d'amistat.

I en els dies grisos,

difuminen  els moments tristos;

transmeten protecció i fortalesa,

i són un signe  de tendresa.

Marta Vilà

LA GATETA MISHA

No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita

La gateta Misha va néixer un calorós dia d'estiu, en un estable de cavalls, juntament amb els seus cinc germans. La seva mare tenia  tot el pèl de color negre, i els seus germans també; en canvi ella  era de color gris blavós i tenia la panxa de color blanc  com el seu pare.

Un dies després del naixement dels gatets, quan la filla dels amos de la finca, la Rosa, passejava sobre el seu poni,  va veure la gateta i  va quedar impressionada de la bellesa de l'animal; va agafar-la corrents,  i se la va emportar al seu palau per demanar-li a la seva mare si se la podia quedar com a mascota. Els pares de la nena hi varen estar d'acord, i de seguida li varen comprar un collaret preciós i un munt de regals perquè es sentís com a casa.

La Misha tenia una vida molt confortable, un llitet molt tovet, tota mena de joguines per gats i cada dia rebia un bon raspallat perquè  el seu pèl estigués ben brillant. Sempre hi havia menjar en el seu platet i aigua fresca a la seva disposició.  La Rosa estava encantada amb la gateta i l'ensenyava a tots els seus amics quan tenia visites; li feia carantoines i petons, i feia que s'adormís a la seva falda.

La mare de la Misha, no deixava de buscar-la per tot arreu, estava molt amoïnada per la desaparició de la seva filleta. Un matí, la gata es va acostar al palau i, observant per una de les finestres va aconseguir veure-la; li va fer algunes senyals per cridar-li l'atenció, però la Misha no la va reconèixer.  La seva mare, no perdia l'esperança i cada dia anava al palau per poder parlar amb ella.

Els jardiners del palau, es varen adonar del gat negre que rondava pels jardins i, com que els gats negres tenien, i encara avui dia tenen mala fama,(perquè diuen que porten mala sort, cosa que no és certa),  la feien fora de mala manera.  La Misha en una ocasió, va presenciar com feien fora el gat negre del jardí, i es va amoïnar pel comportament que tenien els humans amb ell. “Pobret! Què deu haver fet?”

La seva amiga la Rosa, a mida que varen anar passant els dies, va anar perdent l'interès per la gateta, ja no li feia tant de cas, i moltes vegades no la veia en tot el dia; i la pobre gateta, es passava el dia avorrida passejant pels passadissos del palau. Una nit, mentre la Misha dormia i les finestres del palau eren obertes perquè entrés una mica de fresca, va sentir un gat que miolava al jardí, es va acostar al balcó, i va veure que era el gat negre que la cridava; ella també li va contestar i la mare de la Misha emocionada va pujar al balcó per parlar amb seva filleta. Li va explicar, que era la seva mare, i que tenia cinc germans, també que feia molts de dies que l'estava buscant i que l'enyoraven molt.

La seva mare li va demanar que marxés amb ella i els seus germans, però la Misha dubtava, al palau tenia tota mena de comoditats, el seu raspallat diari, el menjar deliciós que li preparava la cuinera; i que passaria amb la Rosa es quedaria molt trista sense ella.

Els dies varen anar passant i la mare de la Misha no deixava d’anar-la a veure cap nit. Una nit la gateta, quan tothom dormia  la va seguir. La seva mare va portar-la a casa del  flequer, que era on vivia. Era una casa humil i molt vella,  el flequer donava de menjar a la família de gats, i a canvi, ells li protegien una estança de la casa que era plena  de sacs de blat i que rebia nombroses visites dels ratolins. Allà va conèixer els seus germans, que es varen posar molt contents i li varen fer tota mena de preguntes de com era ell lloc on vivia; ella presumia i els explicava com era viure en un palau i els seus germans no es cansaven d'escoltar les seves aventures. Al cap d'unes hores la Misha va decidir tornar al palau i la seva mare la va acompanyar. 

Unes quantes nits va estar la gateta anant i tornant de casa del flequer a casa seva. Però un dia, va pensar que ja n'hi havia prou, la Rosa no la trobaria a faltar, i ella era molt més feliç en companyia de la seva mare i dels seus germans; i encara que no tingués les comoditats del palau, tindria més llibertat, també la seva vida seria  més emocionant i, el més important, rebria l'afecte i la protecció de la seva mare i dels seus germans. 

I així va ser com la Misha  es va quedar per sempre amb la seva família.

 *El que realment importa no són els béns materials*

Autora: Marta Vilà

EL RATPENAT I LA CARDINA

Una cardina tancada en una gàbia penjada en una finestra cantava de nit. Un ratpenat va escoltar de lluny la seva veu i se li va acostar, li va preguntar perquè cantava només de nit.

–No és sense motiu –digué l'ocell– perquè de dia cantava quan em varen atrapar, però des de llavors vaig aprendre a ser prudent.

–Doncs no és ara quan ho has de ser, doncs ja estàs engabiat, sinó que hauries hagut de ser més prudent abans de que et capturessin!

Moralina:

La prudència és per viure-la abans de caure en l'error, no per després de la desgràcia.

Autor: Isop

ACUDIT 50: SERMÓ DOMINICAL

Sermó Dominical!  El pastor, decideix mostrar exemples concrets per il·lustrar la seva homilia dominical. Per aquest motiu, posa quatre cucs en 4 pots. El primer cuc en un pot d'alcohol, el segon en un pot ple de fum de tabac, el tercer en un pot d'esperma, i finalment l'últim en un pot  d'aigua pura i transparent.

Quan  conclou la seva homilia on parlava dels pecats i de la vida llicenciosa, mostra els pots:

El cuc que estava amb alcohol estava mort, el que estava en el pot ple de fum de tabac estava mort. El cuc que estava en el pot d'esperma també estava mort. I per últim el que estava en aigua pura i transparent estava ben viu.

Llavors  pregunta a l'assemblea:

—Quina és l'ensenyança que podem treure d'aquesta demostració?

Del final del temple s'escolta una veu d'una velleta que diu:

—Mentre bevem, fumem  i  cardem, no tindrem cucs!

ACUDIT 51: POLLS

Estan dos polls en el cap d'un senyor calb, i un li diu a l'altre:

-Ei, Xato, marxem d'aquí que aquest terreny ja està pavimentat.

EL TRESOR DE L'AMISTAT

Quan estàs amb un bon amic,

es crea una màgia especial,

l’aire porta  felicitat,

i notes la seva complicitat.

És un vincle tan fort,

que t’arriba fins al cor,

i  t’aporta seguretat

quan el tens al teu costat.

Ens ho passem tan bé junts,

tot ens ho expliquem,

i els nostres secrets,
sempre guardem.

Ens respectem i estimem,

com si fóssim germans,

i  tot i que no som perfectes,

 acceptem els nostres defectes.

I si algun dia estic trist,

el meu amic sempre para l’orella,

escolta sense jutjar

i  també  m'aconsella.

Amb afecte, sinceritat,

paciència i lleialtat,

continuarem essent companys,

una bona colla d’anys.

I tingues sempre present:

Que tenir un bon amic,

és tan valuós com l’or,

conserva'l  i cuida’l,

 com un gran tresor.

Marta Vilà

2on ANIVERSARI

i   per  molts  Anys!!!

espaidecontes@hotmail.com

EN POPI, EL POP

Tal faràs, tal trobaràs

En les aigües tropicals del mar del Corall, hi havia un pop molt llest que es deia Popi.  Com la majoria de pops vivia en una escletxa  d'una  gran roca, era un amagatall perfecte.

En Popi era un gran comediant i li agradava molt espantar els animals del mar.  Solia sorprendre els peixos introduint-se dins d'ampolles de vidre que trobava, perquè els pops tenen el cos molt elàstic i es poden ficar en llocs molt petits.  D'altres vegades s'amagava dins les closques buides d'alguna petxina i, quan algun animal s'acostava per cruspir-se la petxina, ell el sorprenia disparant-li a la cara un bon raig de tinta. S'ho passava genial i es feia un tip de riure.

Les aigües on vivia eren plenes de peixos de colors, coralls , ostres perleres, si ho heu sentit bé! Ostres que quan són atacades per algun paràsit que forada  la seva closca o un granet de sorra  penetra en el seu interior, es protegeixen de l'enemic recobrint-lo amb una substància que fabriquen; i amb els anys és converteix en una magnifica perla.

En Popi era feliç de viure en un lloc tan idíl·lic, però a vegades s'avorria una mica. Un dia mentre estava somiant, va pensar que els animals del mar eren molt ensopits i que mai succeïa res d'especial. La senyora ostra tot el dia estava postrada sobre la roca amb la boca ben oberta, els peixos nedaven d'aquí cap allà amb un aspecte seriós, el cranc ermita de tant en tant buscava alguna closca nova perquè la seva casa s'havia fet petita. Aquella nit va imaginar com seria de divertit fer alguna de les seves trapelleries. L'endemà de bon matí va anar a veure la senyora ostra que dormia tan plàcidament amb la boca ben oberta, es va amagar i en un obrir i tancar d'ulls li va prendre la seva magnifica perla. “Quin ensurt s'emportaria quan es despertés” va pensar. Va amagar la perla dins els seu cau  i  llavors, va anar a veure el cranc ermita, va deixar anar un bon raig de tinta i va aprofitar el desconcert, per prendre-li la seva bonica closca nova. La closca la va portar ràpidament al seu amagatall.

Quan la senyora ostra es va despertar es va fer un tip de plorar pel robatori que havia patit, tants d'anys d'esforços i treball i algun brètol l'hi havia pres el què més s'estimava. El cranc ermita també estava molt furiós, de sobte es va trobar amb el cos ben nuet i a l'abast de qualsevol depredador, quin animal podia haver maquinat aquella trapelleria.  I com que en el fons del mar les notícies corren ràpid, aviat es varen assabentar de quin animal havia estat l'artífex d'aquelles dolenteries. I varen pensar en donar-li una lliçó perquè entengués com es sentien els animals que havien estat burlats per ell.

Entre tots els animals varen planejar que quan el Popi dormis posarien una pedra a l'escletxa de casa seva  i al matí entre tots farien força perquè no pogués sortir. Quan es va llevar  en Popi va veure que no entrava ni un raig de llum a la seva cova. "Que carai havia succeït no havia sortit el sol aquell dia” va pensar,  es va acostar a les palpentes a l'escletxa de la roca i es va espantar molt, perquè no hi era. Un munt de coses li varen passar pel cap. “Potser hi havia hagut un terratrèmol mentre ell dormia?” va empentar amb totes les seves forces però no  podia sortir. 

L'exterior, era ple de peixets i d'altres animals fent força perquè no sortis. Davant la impotència de la situació en Popi es va posar a  cridar i plorar desconsoladament. Al cap d'una estoneta, quan els animals varen creure que la broma ja havia durat prou, el varen deixar sortir. En Popi va sortir tremolant de casa seva i molt trist, no li havia agradat aquella mala experiència. Els peixos li varen preguntar si li havia fet gràcia la seva broma i ell els va respondre que gens, que mai s'havia sentit tan indefens i espantat. 

Els va explicar el que el havia fet el dies anteriors a l'ostra i el cranc; pensava com es devien haver sentit la senyora ostra i el cranc ermita, segur que tampoc els va fer cap gràcia la seva dolenteria i va decidir tornar-los el què els havia pres; seguidament, els  va prometre no tenir més males idees, havia après la lliçó: 
" El que no vulguis que et facin a tu no ho facis als altres".

En acabat, tots varen fer les paus i en Popi  els va assegurar que per part seva no hi hauria cap més incident al fons del mar. 

"Tal faràs tal trobaràs" 

*Les males accions solen ser castigades.*

Autora: Marta Vilà

ACUDIT 49: PANEROLES

Una panerola estava al terra, rebolcant-se i fent voltes com una boja sense parar,  arriba un altra panerola i sorpresa pels moviments  estranys de la seva companya li pregunta:

-Break dance?

I  l'altra panerola li contesta enfadada:

-No burra, Baygon!