dilluns, 12 de novembre del 2018

LA GATETA MISHA





No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita


La gateta Misha va néixer un calorós dia d'estiu, en un estable de cavalls, juntament amb els seus cinc germans. La seva mare tenia  tot el pèl de color negre, i els seus germans també; en canvi ella  era de color gris blavós i tenia la panxa de color blanc  com el seu pare.

Un dies després del naixement dels gatets, quan la filla dels amos de la finca, la Rosa, passejava sobre el seu poni,  va veure la gateta i  va quedar impressionada de la bellesa de l'animal; va agafar-la corrents,  i se la va emportar al seu palau per demanar-li a la seva mare si se la podia quedar com a mascota. Els pares de la nena hi varen estar d'acord, i de seguida li varen comprar un collaret preciós i un munt de regals perquè es sentís com a casa.

La Misha tenia una vida molt confortable, un llitet molt tovet, tota mena de joguines per gats i cada dia rebia un bon raspallat perquè  el seu pèl estigués ben brillant. Sempre hi havia menjar en el seu platet i aigua fresca a la seva disposició.  La Rosa estava encantada amb la gateta i l'ensenyava a tots els seus amics quan tenia visites; li feia carantoines i petons, i feia que s'adormís a la seva falda.

La mare de la Misha, no deixava de buscar-la per tot arreu, estava molt amoïnada per la desaparició de la seva filleta. Un matí, la gata es va acostar al palau i, observant per una de les finestres va aconseguir veure-la; li va fer algunes senyals per cridar-li l'atenció, però la Misha no la va reconèixer.  La seva mare, no perdia l'esperança i cada dia anava al palau per poder parlar amb ella.

Els jardiners del palau, es varen adonar del gat negre que rondava pels jardins i, com que els gats negres tenien, i encara avui dia tenen mala fama,(perquè diuen que porten mala sort, cosa que no és certa),  la feien fora de mala manera.  La Misha en una ocasió, va presenciar com feien fora el gat negre del jardí, i es va amoïnar pel comportament que tenien els humans amb ell. “Pobret! Què deu haver fet?”

La seva amiga la Rosa, a mida que varen anar passant els dies, va anar perdent l'interès per la gateta, ja no li feia tant de cas, i moltes vegades no la veia en tot el dia; i la pobre gateta, es passava el dia avorrida passejant pels passadissos del palau. Una nit, mentre la Misha dormia i les finestres del palau eren obertes perquè entrés una mica de fresca, va sentir un gat que miolava al jardí, es va acostar al balcó, i va veure que era el gat negre que la cridava; ella també li va contestar i la mare de la Misha emocionada va pujar al balcó per parlar amb seva filleta. Li va explicar, que era la seva mare, i que tenia cinc germans, també que feia molts de dies que l'estava buscant i que l'enyoraven molt.

La seva mare li va demanar que marxés amb ella i els seus germans, però la Misha dubtava, al palau tenia tota mena de comoditats, el seu raspallat diari, el menjar deliciós que li preparava la cuinera; i que passaria amb la Rosa es quedaria molt trista sense ella.

Els dies varen anar passant i la mare de la Misha no deixava d’anar-la a veure cap nit. Una nit la gateta, quan tothom dormia  la va seguir. La seva mare va portar-la a casa del  flequer, que era on vivia. Era una casa humil i molt vella,  el flequer donava de menjar a la família de gats, i a canvi, ells li protegien una estança de la casa que era plena  de sacs de blat i que rebia nombroses visites dels ratolins. Allà va conèixer els seus germans, que es varen posar molt contents i li varen fer tota mena de preguntes de com era ell lloc on vivia; ella presumia i els explicava com era viure en un palau i els seus germans no es cansaven d'escoltar les seves aventures. Al cap d'unes hores la Misha va decidir tornar al palau i la seva mare la va acompanyar. 

Unes quantes nits va estar la gateta anant i tornant de casa del flequer a casa seva. Però un dia, va pensar que ja n'hi havia prou, la Rosa no la trobaria a faltar, i ella era molt més feliç en companyia de la seva mare i dels seus germans; i encara que no tingués les comoditats del palau, tindria més llibertat, també la seva vida seria  més emocionant i, el més important, rebria l'afecte i la protecció de la seva mare i dels seus germans. 

I així va ser com la Misha  es va quedar per sempre amb la seva família.



 *El que realment importa no són els béns materials*


Autora: Marta Vilà


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada