Pu-pu-put!
així
canta la puput,
una
au solitària i territorial,
i d’origen tropical.
Camina
pels camps picotejant
i
entre les herbes va escarbotant.
El
seu bec és llarguíssim i corbat
i té una cresta erèctil sobre el cap.
Fa
el seu niu a qualsevol forat,
a
la soca d’un arbre o en un mas enrunat.
Té
cura dels polls, però el seu niu fa molta pudor,
i la puput pensa: "Que com més brut millor".
Marta Vilà
Una puput alimentant el seu pollet
Alguns exemplars resideixen tot l'any a Catalunya, d'altres migren a l'Àfrica.
Un ocell molt bonic, però una mica marranot...Fins i tot aquí a Esplugues hi ha un parc on se'n solen veurel la meva reneboda quan era xicarrona en deia el parc de la puput!!!
ResponEliminaPetonets, Marta.
Bon dia M. Roser, fa molta gràcia el que expliques!
ResponEliminaQuina sort si l'heu poguda veure, perquè jo no n'he vist mai cap. Aquest ocell tan bonic té un aspecte molt peculiar.
Petonets!