dimarts, 15 de setembre de 2020

EL PINZELL MÀGIC






Fa molt de temps, en un petit poble de la Xina vivia un nen orfe molt pobre. Es deia Ma Liang i volia ser un pintor famós. Li agradava molt dibuixar, i com que no tenia pinzell feia servir un tros de carbó.
Un dia va anar a l’escola a demanar un pinzell. Però el mestre li va dir que només podien estudiar pintura els nois i noies de famílies riques. En Ma Liang era pobre; havia de vendre llenya per poder viure. El nen es va quedar molt trist. 
Aquella nit va tenir un somni en què se li apareixia un esperit que li oferia un pinzell. L’esperit li va donar un consell: “El més important són els sentiments; sempre has de pintar amb el cor”.
Quan es va despertar es va trobar una sorpresa: l’esperit li havia deixat un pinzell! Tot il·lusionat, en Ma Liang es va posar a dibuixar. La seva sorpresa va ser encara més gran quan va descobrir que, un cop acabat el dibuix, allò que havia dibuixat prenia vida i es convertia en una cosa real.
Tot el poble estava content amb el pinzell màgic, fins que, un dia, un senyor molt poderós es va assabentar que existia aquest pinzell. Aquest senyor va fer portar en Ma Liang al seu palau. Allà li va demanar que li dibuixés una espasa. El nen s’hi va negar perquè només podia pintar amb el cor. Llavors, el van empresonar al graner. Hi feia fred i en Ma Liang tenia gana. Aleshores va pensar: “Puc dibuixar aliments i foc, i com que es convertiran en coses reals, podré menjar i escalfar-me!”. De sobte, el nen va sentir que venien a buscar-lo.... En Ma Liang va dibuixar una escala, s’hi va enfilar i va fugir per la finestra.
Quan aquells homes tan malvats van entrar al graner, van descobrir que el vailet havia desaparegut. A fora, en Ma Liang es va trobar que tot estava nevat, feia vent i fred. Els seus perseguidors el seguien de prop, però va aconseguir escapar-se’n dibuixant una barrera de foc. 
En sentir-se lliure, va dibuixar gotes de pluja i un drac amb ales. Es va enfilar sobre el drac i es va dedicar a volar pel seu país, tot cantant: “Amb el pinzell màgic podré pintar el meu destí”. Finalment, en Ma Liang va arribar al poble de la seva àvia, i allí va viure tranquil molt de temps. Seguia dibuixant, però no acabava cap dels seus dibuixos. No els volia acabar perquè no es fessin reals. En Ma Liang pensava que, si els acabava, tornaria a tenir problemes.
Un bon dia, els soldats de l’emperador de la Xina van arribar al poble buscant el nen del pinzell màgic. En Ma Liang estava dibuixant una grua. Només li faltava pintar l’ull per enllestir el dibuix, però no el volia acabar. Quan va sentir els soldats es va espantar, i una gota de pintura va caure just on havia d’anar l’ull. En aquell moment, la grua va començar a volar. El pobre nen va intentar amagar-se, però el van atrapar i el van portar al palau de l’emperador.

L’emperador, quan el va tenir al davant, li va agafar el pinzell i va començar a dibuixar muntanyes d’or i més or. De cop i volta, l’or es va convertir en una gran serp que volia atacar l’emperador.

L’emperador, molt empipat, va exigir al vailet que dibuixés una sala tota plena d’or. En Ma Liang li va dir:
—En comptes d’una sala plena d’or, és millor dibuixar un arbre d’or. Així, no pararà mai de créixer, i vostè serà l’home més ric del món.
També li va dir:
—Aquest arbre el podem posar en una illa, d’aquesta  manera ningú no l’hi podrà prendre.
L’emperador, que era una mica babau, hi va estar d’acord. En Ma Liang es va posar a dibuixar ràpidament. També va dibuixar un vaixell, per portar a l’emperador a l’illa, i vent, per moure el vaixell. El vaixell va naufragar, però l'emperador va aconseguir arribar a l'illa. Mai va poder sortir de l'illa, es va quedar allà, amb el seu arbre d’or, i  no va poder fer mal a ningú.

En Ma Liang va ser feliç la resta de la seva vida, i va seguir dibuixant amb el pinzell màgic. Tal com li havia dit l’esperit: “El més important són els sentiments; sempre has de pintar amb el cor”.
Conte de la Xina


 Adaptació del conte El pincell màgic



2 comentaris:

  1. Molt bonic, un rei molt babau i un noi molt eixerit...Suposo que a l'illa el rei devuria acabar ben daurat , com que li tocava el sol tot el dia...
    Bon vespre, Marta.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Quin idees que tens M. Roser, m'has fet riure! Molt bona.
      Estaria bé, que hi haguéssim forces illes d'aquestes per portar-hi alguns dirigents corruptes, en tenim un quants en el món.
      Bon cap de setmana!

      Suprimeix