EL GRAN BAOBAD

Cert  dia un conill passejava per la gran sabana, saltant entre els camps i gaudint de l'aire del matí, de sobte es va aixecar el pare sol i va arribar la calor. El conill va buscar com un boig l'ombra d'un arbre per descansar  i davant seu va veure un gran baobab.

EL conill es va acostar davant de l'arbre i li va dir:

—Baobab, si us plau, presta'm la teva ombra.

I el baobab amb gust, li va prestar la seva ombra.

—Gràcies baobab! —va dir el conill—. La teva ombra és molt refrescant.

 Però el conill, que era molt entremaliat, va riure i li va dir:

—Sí, la teva ombra està molt bé, però..., i la música del teu fullatge? Estic segur que ha de ser una cacofonia horrible.

—Com es pot atrevir aquest petit ésser a dubtar de lo bonica que és la música del meu fullatge!  —va pensar el baobab—. Jo li demostraré el contrari!—. I el baobab va començar a fer tremolar les seves fulles i de sobte, es va començar la escoltar la música més bonica del món.

I el conill va dir:

—Gràcies baobab, la teva música és espectacular, però i aquesta fruita? Estic segur que aquesta fruita ha de ser una bossa d'aigua tèbia res més.

 I el baobab va tornar a pensar, com podia aquell animaló dubtar de lo saborosa que era  la seva fruita i va voler demostrar-li. Llavors va deixar caure una fruita i el conill va començar a assaborir-la.

—La teva fruita és deliciosa, baobab, moltíssimes gràcies. Però i el teu cor? Segur que el teu cor ha de ser dur com una pedra. En aquest moment el baobab va voler ensenyar el seu cor al conill perquè veiés que no era de pedra, però li va fer por que un desconegut mirés el seu cor. El baobab no s'atrevia, es sentia ridícul i tenia vergonya, però de sobte, la curiositat va ser més forta i va començar a obrir el seu cor. En el cor del baobab, el conill va descobrir  milers de tresors: pedres precioses, or, joies, plata, teles fines…

—Oh! Gràcies baobab! —va dir el conill—. Tu ets l'ésser més generós que mai he conegut  i va entrar a poc a poc en el cor del baobab  i, prenent uns quants  tresors dels  que hi havien allà, va tornar a casa. Quan va arribar a casa seva  li va donar tot a la seva dona. La conilla sense pensar gaire es va posar les arracades d'or i les teles i va anar a presumir amb les seves amigues de tot el que li havia regalat el seu marit. Però hi havia una amiga que no es va alegrar de veure a la conilla amb totes aquelles joies, era la hiena envejosa. Aquesta va anar a buscar el seu marit i li va explicar tot el succeït.

El marit hiena, veient a la seva dona morta d'enveja, va anar a veure el conill per preguntar-li  com havia aconseguit tots aquells tresors. El conill, innocentment, li va explicar tot el que sabia i li va dir  les preguntes que li havia fet al gran baobad sobre:  l'ombra,  el fullatge,  la fruita i el cor.

Va ser així, com el marit hiena va anar a veure el baobab. L'enorme arbre, recordant lo bé que s'havia sentit amb el conill, va fer el mateix: va prestar la seva ombra, va moure les fulles, va lliurar la seva fruita i va obrir el seu cor, on hi havia milers de tresors.

La hiena, veient tanta riquesa, va voler emportar-s'ho tot i amb les preses per no deixar-se res, va començar a esgarrapar i  ferir el cor del baobab. L'arbre no entenia res..., dolgut i mal ferit no va tenir més opció que tancar el seu cor i la seva escorça. Com a conseqüència  la hiena es va quedar fora sense poder agafar res de l'interior.

I diuen que, des de llavors, la hiena busca en les entranyes dels animals morts allò que no va poder aconseguir en el cor del baobab. I també, que el baobab mai més va tornar a obrir el seu cor a ningú, perquè té una gran ferida i tem que li tornin a fer mal.

Hom diu que el cor del baobab és molt similar  al cor  de les persones, també conté milers de tresors però... Per què s'obre tan poc? De quina hiena se'n recorda?

Conte Africà

 ( Senegal )