El camell

 

El camell, agenollat, esperava impacient a que el seu amo acabés de carregar-lo. Un sac, dos, tres , quatre…

—Però, quan acabarà? —es deia a si mateix el camell.

Al final l’home va fer un so fent petar la llengua  i el camell es va aixecar.

—Vinga! —va ordenar el seu amo estirant la brida. Però el camell no es va moure.

—Vinga! Endavant! —va cridar l’home, donant un estrebada a la corda. Però el camell, apuntalat sobre les seves potes, va romandre immòbil.

—Ja ho entenc —va dir el patró; i fent un sospir li va treure dos sacs de la gepa.

—Ara el pes em sembla just —va murmurar el camell i es va posar en marxa a l’instant.

Varen caminar a bon pas tot el dia i l’home va pensar que arribarien fins el poble. Però el camell, quan va arribar  fins a un cert punt, es va aturar.

—Fes un esforç —va demanar l’home—; unes llegües més i arribarem a casa.

Però el camell feia cas omís a totes les seves paraules i es mantenia tombat al terra.

—Les meves potes —es deia a si mateix — diuen que per avui ja han caminat prou.

I l’home es va veure obligat a descarregar-lo i acampar tota la nit en el desert al costat d’ell.

Moralina:

És bo ocupar-se dels nostres semblants; però no s’ha de perdre de vista la realitat de que la pròpia supervivència està, en definitiva, a les nostres mans.

Autor: Leonardo da Vinci