El càntir trencat

 

Fa molt de temps, en un petit poblat africà, hi havia un home que es passava els dies transportant aigua des d' una font  que hi havia a les rodalies fins a les cases dels habitants.

Portava dos càntirs, un era nou i l’altra ja tenia molts anys. Cada un anava col·locat sobre un suport de fusta que portava sobre les seves espatlles.

El càntir vell tenia una petita esquerda a través de la qual s’escapava l’aigua. Per això quan l’home arribava al poblat, tan sols portava la meitat d’aigua en el seu interior.

El càntir nou estava molt orgullós de si mateix, ja que complia bé amb el seu objectiu i no vessava ni una gota d’aigua.

En canvi, el càntir vell s’avergonyia perquè només transportava la meitat de l’aigua. Un dia esta tan trist que li va dir al seu amo:

—Em sento culpable per fer-te perdre el temps i els diners. No faig el treball com deuria, perquè tinc una petita esquerda per la que se m’escapa l’aigua.

Llavors l’home va respondre:

—Has de saber que, cada vegada que tornem al poblat, et situo en el costat del camí on planto llavors de flors cada primavera.

El càntir el va mirar sorprès, mentre l’home continuava:

—L’aigua que s’escapa no es perd, ja que rega la terra i permet que neixin les flors més boniques d’aquest lloc. Això és gràcies a tu.

D’ençà d’aquell dia, el càntir vell va aprendre que devem estimar-nos tal  com som, doncs tots podem aportar coses bones, amb les nostres virtuts i defectes.

Conte  del  Marroc