LA MOTXILLA

Conten que Júpiter, antic déu dels romans, va convocar un dia a tots els animals de la terra. Quan es varen presentar els preguntà, un per un, si creien que tenien algun defecte. En aquest cas, ell els prometia millorar-los fins que quedessin satisfets.

—Què dius tu mona?

—Em parla a mi? —respongué la mona—. Jo defectes? M'he mirat en un mirall i estic esplèndida. En canvi l’os,  ho ha vist? No té cintura!

—Que parli l’os —demanà Júpiter.

—Aquí estic —digué  l’os —, amb aquest cos perfecte que m’ha donat la natura. Sort de no ser tan robust com l’elefant.

—Que es presenti l’elefant...

—Francament, senyor —va dir —, no tinc de què queixar-me, encara que no tots puguin dir el mateix. Allà ho té!  l’estruç, amb les seves orelletes ridícules...

—Que passi l’estruç.

—Per mi no es molesti —digué  l’au—. Soc tan proporcionat! En canvi la girafa, amb aquell coll...

Júpiter va fer passar la girafa qui, a la seva vegada, va dir que els déus havien estat generosos amb ella.

—Gràcies a la meva altura veig els paisatges de la terra i del cel, no com la tortuga que només veu els rocs.

La tortuga, per la seva part, va dir que tenia un físic excepcional.

—La meva closca és un refugi ideal. Quan penso en la serp, que té de viure a la intempèrie...

—Que passi la serp —digué Júpiter una mica cansat.

Arribà la serp arrossegant-se i va parlar amb la seva llengua viperina:

—Per sort tinc la pell llisa, no com el gripau que està ple de berrugues.

—Prou! —exclamà Júpiter—. Només falta que un animal cec com el talp critiqui els ulls de l’àguila.

—Precisament —començà  el talp —, volia dir dues paraules: l’àguila té bona vista però, no és horrible el seu clatell pelat?

—Això ja passa de mida! —va dir Júpiter, donant per acabada la reunió—. Tots es creuen perfectes i pensen que els que han de canviar són els altres.

Sol passar...

Només tenim ulls pels defectes dels altres i portem els propis ben amagats, en una motxilla, a l’esquena.

Autor: Jean de la Fontaine