LA CUCA DE LLUM

Aquest conte ve des de Tailàndia i parla d'una petita cuca de llum que no volia sortir a volar amb la resta. Per què? Doncs quan ho descobriu pot ser que l' entengueu i us hagi passat quelcom similar alguna vegada.

En un bosc de l'exòtica Tailàndia hi vivia una nombrosa família de cuques de llum. La seva casa era dins el tronc d'un enorme arbre lampati, el més vell de tot el país. Per la nit, les cuques sortien de l'arbre per  il·luminar la nit amb la seva tènue llum, semblaven petites estrelles ballarines. Jugaven entre elles i creaven figures a l'aire, els pocs que podien veure l'espectacle per casualitat quedaven sorpresos davant d'aquell festival de llums i bellesa.

Però no totes les cuques de llum estaven contentes, n'hi havia una, la més petita que es negava a sortir del lampati per a volar. Es volia quedar a casa dia rere dia encara que la seva família la tractés de convèncer.

Tothom estava amoïnat, sobretot els seus pares:

-Per què la nostra filla no surt a volar?  M'agradaria que volés amb nosaltres i no es quedés  sempre a casa -deia la seva mare.

-Tranquil·la, dona. Veuràs com aviat  li passa i sortirà amb nosaltres... -la calmava el pare.

Però van passar els dies i la petita cuca seguia sense voler abandonar l'arbre. Una nit quan totes les altres cuques de llum corrien pel cel nocturn del bosc, la seva àvia es va quedar a l'arbre per enraonar amb ella. Amb delicada veu li va dir:

-Què et passa néta meva? Ens tens a tots preocupats, Per què no surts a divertir-te volant amb tots nosaltres?

-No m'agrada volar -va respondre la petita cuca.

-Som cuques de llum, és el que fem millor. Segur que no vols volar mostrant la teva llum per  il.luminar la fosca nit? - li va insistir l'àvia.

-La veritat...  El que em passa és... -va començar a explicar la petita.

-Que tinc vergonya, no trobo  sentit a il·luminar res, si la lluna ja ho fa. No em podré comparar mai a ella, sóc poc més que una diminuta espurna al seu costat.

La seva àvia la va mirar amb ulls tendres escoltant-la atentament, quan la seva néta va acabar la va consolar amb un somriure que la va tranquil·litzar:

-Nena meva, si sortissis amb nosaltres veuries quelcom que et sorprendria. Hi ha coses de la lluna que encara no saps...

-Què és això que jo no sé de la lluna que tots sabeu? -va preguntar la  cuca encuriosida.

-Doncs que la lluna no sempre brilla de la mateixa manera. Algunes nits enlluerna sencera o per la meitat. Fins i tot hi ha dies que només brilla una petita part o s'amaga i ens deixa tot el treball a nosaltres les cuques de llum.

-De veritat? Hi ha dies que no surt? -va preguntar la petita amb la boca mig oberta per la sorpresa.

-T'ho prometo! -va continuar explicant l'àvia-. La lluna canvia constantment, hi ha dies que creix i altres que es fa petita. Hi ha nits que és enorme o de color vermell i altres que es fa invisible i desapareix sota les ombres i els núvols. En canvi tu, petitona, sempre brillaràs amb la mateixa intensitat ...

I aquella mateixa nit, la petita cuca de llum va sortir del lampati convençuda amb tota la seva família d' il·luminar la nit, mentre mirava la lluna amb un somriure d'orella a orella.

Conte de Tailàndia

Font: Casa Àsia