L'ESCARABAT MAL PARLAT

Vet aquí una vegada una família d’escarabats: el senyor escarabat, la senyora escarabat i els seus dotze fillets. Eren escarabats de la patata i s’alimentaven de les fulles de les patateres que havia plantat el pagès.

El senyor i la senyora escarabat eren molt feliços, feia dos anys que eren casats i s’estimaven molt. Eren una  família molt respectada per tots els insectes que habitaven el camp, però amb el temps, el senyor escarabat es va anar tornant malcarat: no tenia gaire paciència amb els seus fills i els renyava de mala manera quan no sabien fer algunes de les feines que els encomanava, com ara fer puré de verdura, tenir net el cau, recollir fruites...

—Ase, més que ase! —li deia a un.

—No serviu per a res! — cridava als altres.

—Sense mi us moriríeu de gana! —rondinava  Bernat, el pare escarabat. Els renyava un dia rere l’altre.

—Fuig d’aquí, que em fas nosa!

A  la senyora escarabat no li agradava com tractava els seus fills.

—Calma't Bernat! Has de tenir més paciència.

—Deixa'm en pau i ves-te’n, que m’atabales! —responia en Bernat, enfadat.

Un dia la senyora escarabat,  farta de la situació, va aprofitar que en Bernat dormia per marxar amb els seus dotze fillets. Li va deixar escrit en una fulla de patatera els motius pels quals havia decidit marxar: no podia aguantar més la situació i s’estimava més viure sola que amb ell.

Al matí, quan es va llevar, en Bernat va quedar molt sorprès i va córrer a buscar algun veí que l’ajudes a trobar la seva muller i els seus fills. Anava caminat ben esverat, quan va trobar la senyora marieta:
—Escolta Carmeta, has vist la meva senyora aquest matí?

—Doncs sí que l’he vista. M’ha dit que havia decidit marxar —va respondre la marieta.

—I saps on ha anat? —va preguntar l’escarabat.

—Sí que m’ho ha dit...  Però ella m’ha demanat que no t’ho digui.

—Sisplau , digues- m’ho —va insistir Bernat.

—No t’ho puc pas dir, ho sento —li va dir ella.

—Ets una mala pècora! Bruixa!, més que bruixa! —va contestar l’escarabat, i se’n va anar tot enrabiat.

Tot d’una va trobar el senyor grill:

—Escolta, veí, has vist la meva senyora? Fa estona que no sé on para.

—Sí, sí que l’he vista, a primera hora del matí. Estava molt enfadada amb tu.  Diu que tot el dia els estàs renyant i que no t’aguanta més. Home, Bernat, no et fa vergonya tractar així  la teva família? —li va dir el grill.

—Tu fica't en les teves coses i preocupa't de  tu, que prou feina tens —va replicar en Bernat.

Els dies varen anar passant i ningú no va voler dir a en Bernat on era la seva família.

Ell cada dia estava més trist, no tenia ganes ni de fer-se el puré de verdures per dinar. Als vespres no podia dormir, pensava  i pensava en els renecs i les barbaritats que havia dit als seus fills i a la seva muller. Estava tan penedit del seu comportament... Després de rumiar molt, va decidir canviar d’actitud. El primer que va fer va ser anar a demanar disculpes als seus veïns, sobretot  a la senyora marieta i al senyor grill.

Tots els veïns varen quedar sorpresos del canvi d’actitud d’en Bernat i li varen explicar a la senyora escarabat, que vivia en un camp proper.

Al cap d’uns dies, en Bernat va suplicar als seus veïns que li diguessin a la seva muller que tornés, que els estimava molt i els trobava a faltar. Havia après la lliçó i  prometia tractar bé a la seva família. Ho va fer davant de tots els veïns.

Els veïns varen parlar amb la senyora escarabat i ella va anar a veure  en Bernat. Ell es va disculpar i es va penedir del seu comportament.

Després de pensar-ho uns dies, la senyora escarabat va tornar a casa seva amb el seu marit.

En Bernat, a partir de llavors, va ser amable i tendre amb la seva família; també va aprendre a controlar el seu mal geni: no volia perdre la  família. Ho havia passat tan malament, sense ells! I amb els seus veïns era agradable i simpàtic. I així, de mica en mica, es va anar guanyant l’amistat de tots els insectes que habitaven el camp. 

De tot el que li havia succeït, en Bernat, va aprendre una gran lliçó per a la vida:

“Tracta als altres, com t’agradaria que et tractessin a tu”.

Autora  del conte i dibuixos: Marta Vilà