Els ànecs de granja i els ànecs silvestres

 

Un grup d’ànecs de granja conversaven jutjant amb severitat, opinaven  i cridaven sobre el comportament covard dels ànecs de granja, tant en grup com particularment, amb expressions dures castigaven tots la submissió incondicional a l’home, deixant que disposés d’ells i de les seves famílies quan li vingués de gust.

—És una vergonya  —deien—, que visquem en similar abjecció, presos voluntaris del nostre tirà, conformant-nos amb sorolloses i inútils protestes, quan el veiem matar sense pietat els nostres fills, sense que mai fem ni un gest de rebel·lió o ni tant sols planifiquem una fuga, deixant-lo  tot  sol i recuperant la nostra independència.

Els seus crits eren tan forts, que un ànec silvestre que passava per allà volant en llibertat, els va sentir i, apropant-se a ells sigil·losament es va barrejar en la conversa.

Va escoltar amb atenció tot el què deien els ànecs de granja: les seves queixes contra el tirà i les seves protestes i va aprovar les seves ànsies de rebel·lió.

Els ànecs de granja el van mirar, primer, de reüll quan va manifestar estar d’acord amb allò que deien, però varen continuar conversant.

Un d’ells va rebatre la seva falta d’unió per alliberar-se de l’esclavitud  a la que estaven sotmesos. Va aplaudir el foraster…  El varen contestar amb un murmuri de desaprovació.

Un altre ànec de granja va tractar als seus companys i a si  mateix de covard.

—Té raó  —va dir el foraster.

Un repic de becs enfadats es va deixar sentir en el corral.

—Som tots uns pocavergonyes! —va cridar un orador; i l’ànec silvestre, entusiasmat per tanta eloqüència, va deixar escapar un: "És cert!"  I si no arriba a tenir bones ales, li costa la vida; doncs, una cosa és que els ànecs de granja es confessin els seus defectes entre si, i l’altra és que un foraster els hi vingui a dir.

Autor: Godofredo Daireaux