L' ILLA DELS SENTIMENTS

 

Hi havia una vegada una illa en la qual hi vivien tots els sentiments, emocions i valors humans: El Bon Humor, la Tristesa, la Saviesa, la Por, l’Angoixa… i també tots els altres, inclòs l’Amor. Un dia, per sorpresa de tots els habitants de l’illa, el Coneixement va anunciar-los una mala notícia: l’illa estava a punt d’enfonsar-se. Com que ho va dir el Coneixement i ell, gairebé mai no s’equivoca, tothom s’ho va creure. Els sentiments van preguntar què podien fer.

—Cadascú pot fer el que vulgui —va dir el Coneixement—, però la millor solució seria que tothom construís una vaixell, una barca o alguna cosa amb la qual es pugui marxar.

—I no ens pots ajudar Coneixement? —preguntaren la resta d’emocions.

—Ho sento, jo i la Previsió hem construït un avió que ens transportarà fins a l’illa veïna—. Un cop dit això, la Previsió i ell van marxar, sense adonar-se’n que la Por s’havia amagat com a polissó.

Totes les emocions van començar a fabricar un mitjà per marxar de l’illa, totes, menys l’Amor. L’Amor deia:

—Deixar l’illa, amb tot el que he viscut aquí. Com puc deixar totes aquestes coses. Els arbres, les pedres, la sorra de la platja…

I mentre tothom s’afanyava a construir la barca, l’Amor passejava per l’illa mirant cada flor, tocant cada pedra, acariciant cada arbre…

—Potser l’illa només s’enfonsa una estona, potser després torna a flotar. No pot ser?—. I va quedar-se dies i dies veient com l’illa s’enfonsava.

L’Amor estava dolgut i només era capaç de plorar i plorar. No construïa cap barca. Només podia pensar que l’illa era molt gran i que potser es podria refugiar a la part més alta, a la muntanya. Qualsevol cosa era millor que marxar.

Però cada cop hi havia més i més aigua, i menys terra. Fins que només en va quedar una petita porció. L’Amor ja no tenia la possibilitat de construir res, l’oportunitat havia passat.

Des d’aquell indret podia veure els seus companys a les barques. Tenia l’esperança que, potser, algú el pujaria.

La Riquesa va passar a prop de l’Amor en una barca luxosa i l’Amor li va dir:

—Riquesa, em pots portar amb tu?

—No puc perquè tinc molt d’or i plata dintre de la meva barca i no hi ha lloc per a tu—. I va marxar sense mirar enrere.

Llavors l’Amor va decidir demanar-li a la Vanitat que estava passant en una magnifica barca.

—Vanitat et prego, pots portar-me amb tu?

—No puc portar-te Amor— va respondre la Vanitat—. Aquí tot és perfecte, podries arruïnar la meva barca perquè vas ben brut!

Llavors l’Amor va dir a la Tristesa que s’estava acostant…

—Tristesa, sé que tu m’entens i no m’abandonaràs aquí, tan sensible com ets. Em portaràs amb tu?

—Ja et portaria, però estic tan trista…. no em veig amb forces. Necessito estar sola. Adéu!

Després el Bon Humor va passar enfront l’Amor; però estava tan content que nova adonar-se que l’estaven cridant.

L’Amor va adonar-se que es va lligar massa a les coses que tan estimava, ell i l’illa s’enfonsarien junts. Va seure a l’únic lloc que quedava i va esperar a enfonsar-se.

De sobte una veu va dir:

—Vine Amor, et porto amb mi—. Era un vell el que l’havia cridat.

—És a mi a qui crides? —va preguntar l’Amor.

—Sí, a tu et crido! Au va, puja i ajuda’m a remar! —va dir-li el vell.

Els dos, remant, es van allunyar de l’illa i aquesta es va enfonsar.

—Mai més no tornarà a existir una illa com aquesta —va dir l’Amor dolgut.

—No. -va dir el vell—. Com aquesta no, mai més.

Quan van arribar a terra ferma, l’Amor va baixar de la barca i va comprendre que seguia viu, gracies al vell. Es va girar per donar-li les gràcies, però, misteriosament, el vell ja no hi era.

L’Amor, intrigat per saber qui era aquell vell, va dirigir-se cap a la Saviesa i li va preguntar:

—Com pot ser? No el conec i tot i això m’ha salvat. Qui és? Qui és?

La Saviesa el va mirar una estona i va dir:

—Ell és l’únic capaç d’aconseguir que l’amor sobrevisqui quan el dolor d’una pèrdua et fa creure que és impossible seguir endavant. Ell és l’únic capaç de donar una nova oportunitat a l’amor quan sembla extingir-se. El que et va salvar, Amor, és el Temps!

Autor: Jorge Bucay

Reflexió:

La vida és un laberint ple d'obstacles que poden arribar a enfonsar-te. Aquest conte es pot aplicar a qualsevol procés de dol, per l’acabament d’una relació, un fet traumàtic, la pèrdua d’un ésser estimat... En un principi sembla que mai ens recuperarem de la situació viscuda, però acceptant la situació i demanant ajuda per sobreposar-nos, amb el pas del temps podrem tenir forces per continuar afrontant la vida.