La justícia de la tortuga

 

Passejava tranquil un conill pel camp, anava a visitar la seva amiga la “zarigüeya”, quan de sobte va escoltar una veu llastimosa:

—Socooors! Ajudaaa!

—Si us plau, amic conill, no pots deixar-me aquí. Necessito que moguis un xic la pedra per poder sortir.

—Però..., si et deixo sortir... Em menjaràs!

—Nooo. Et prometo que no ho faré. Si em salves la vida, deixaré de perseguir-te per sempre.

El compassiu conill al final va decidir ajudar i, a base de molt d’esforç i petits salts, va aconseguir moure la pedra el necessari perquè el coiot sortís del forat d’un salt. En veure's lliure, el coiot el primer que va fer  va ser acorralar el conill.

—Quina gana que tinc, conill! No puc complir la meva promesa.

—Però..., no és just! Jo t’acabo de salvar la vida! —va dir el petit animaló.

—Ep! Què és just i què no és just? El bé es paga amb el mal.

—Això no és així! —va dir el conill.

—No? Doncs farem una cosa. Preguntarem a tres animals, els primers que trobem i depenent del que diguin, pagaré el teu acte amb el bé o amb el mal.

El primer animal que va passar per allà va ser una vaca.

—Amiga vaca —va dir el coiot—. Diga’m... És veritat que el bé es paga amb el mal?

—Ja ho crec! —va respondre la vaca—. Jo he estat alimentant amb la meva llet els meus amos durant tota la vida. Fins i tot s’han menjat les meves cries. I ara que soc vella, em volen matar...

El coiot va mirar amb un cert aire de superioritat el conill. Ja tenia un punt al seu favor. Mentrestant va arribar un cavall vell. I davant la pregunta del coiot, no va dubtar ni un segon:

—La vida no fa més que pagar-te amb el mal  les bones accions— va dir—. Jo he treballat molts i molts anys, he carregat llenya, que he portat d’un costat a l’altre en benefici dels meus amos... I ara que soc vell, m’abandonen a la muntanya perquè em mori de gana.

—Ja ho veus, conill... —va dir el coiot.

—Bé, però encara en falta un! —va dir el conill.

El tercer animal que va passar per allà va ser una tortuga. Li varen fer la mateixa pregunta i ella va contestar:

Bé, primer hauríeu de posar-me en situació. Així podria fer-me una idea...

—A veure on eres tu, coiot?

—Mira —va dir el coiot—. Jo estava tancat en aquest forat.

—D’un salt el coiot va tornar a ficar-se en el forat fosc.

—I tenia una pedra que no el deixava sortir — va afegir el conill—. Espera...

I fent de nou petits saltirons, va col·locar de nou la pedra al seu lloc, com estava al principi del conte.

—Vaja —va dir llavors la tortuga—. Com que així ha anat tot... Ja ho veig.

—Sí —va dir el conill—. Jo l'he alliberat i ell ara em mol menjar. Què puc fer? Deixo que em mengi?

—Tu mateix... Ara pots decidir una altra vegada si vols treure o no la pedra? —va dir la sabia tortuga.

El conill no ho va dubtar ni un segon i, fent petits saltirons va marxar del lloc. Va pujar en direcció a la muntanya ben amunt i va deixar tancat el coiot a la seva sort.

Conte de Mèxic