dilluns, 31 de maig de 2021

ODAL

 


Fa molt de temps, va viure a Dinamarca un home que tenia dos fills. Tristament, la seva dona va morir per una febrada  i, l’home sol i ja massa vell per buscar una nova companya, va intentar treure endavant els seus dos fill  i  educar-los com bonament va poder.

Un dels seus fills, el petit, tenia un esperit tranquil i valorava profundament les poques coses que tenia, en canvi el fill gran tenia un caràcter esquerp  i només pensava en ell mateix.

Un dia, el pare es va sentir terriblement afeblit i va comprendre que el seu temps s’acabava, va resoldre reunir els seus dos fills per lliurar-los les poques coses que tenia i decidir a quin dels seus fills deixaria  la granja.

Per tradició, la granja li tenia de correspondre al fill gran, però l’home veia amb preocupació com el jove dilapidava tot el que se li donava i, no feia res per millorar ni mantenir la granja, que era el què li correspondria en herència. El petit però s’esforçava per llaurar la terra i, amb molta suor i fatiga, garantia la manutenció del pare i del seu germà. Així que va pensar que la tradició no sempre es tenia de mantenir infrangible i en aquest tipus de situacions era més encertat fiar-se del sentit comú.

El pare va reunir els seus dos fills al volant de la taula i després d’un humil menjar, els va invitar a sortir a l’era. Un cop allà,  va posar la mà en un sarró i va extreure una bossa de roba, que al moure-la feia un soroll metàl·lic i va preguntar al seu fill gran.

—Entre una bossa de plata i la terra de la granja, què creus que té més valor?

El jove es va posar a riure i després, va respondre amb aires presumptuosos, que la plata era més valuosa que aquell terreny que poc valia i que òbviament, només servia per vendre’l i aconseguir un petit grapat de plata.

El pare va arrugar el front, però no va respondre i va repetir la mateixa pregunta al fill petit. El noi va mirar la bossa de plata  i després la petita parcel·la de terra. No era gran cosa, però sempre donava fruits si se la llaurava amb ganes, així que va respondre:

—El valor de la plata no és sempre el mateix, canvia en funció de les guerres o la fama dels reis. A mans d’un home mesurat i sensat pot servir per fer grans coses, però a  mans d’un neci, no durarà més d’un parell de nits. En canvi, la terra manté un valor constant. No és la terra en sí  la que té valor, sinó que depèn de la mà que la sembra i de les llavors i de l’estima amb què se la tracta. Jo em quedaria amb la terra: amb ganes i  treball garanteix un grapat de monedes segur, totes les temporades i, un sustent pels meus.

Al pare li varen semblar unes paraules molt sensates, i va decretar que el fill petit seria l’hereu i al seu germà li va donar la bossa de plata. Aquest últim va marxar bufant, pensant que el seu pare li havia fet un menyspreu per no deixar-li  la granja en herència, però amb la bossa de plata a les seves mans, ben aviat se li va passar l'enrabiada.

Després de la mort del pare, va passar que, tal i com el germà petit havia dit:" Que la plata en mans d’un neci no  dura gaire". El germà gran va tenir de tornar al costat del germà petit, que amb paciència i perseverança, ara tenia no només una bona granja, un parell de vaques i uns quants jornalers, sinó que també tenia un bonica esposa i l’estima dels familiars de la seva parella.

Així que el jove egoista, no va tenir més remei que cedir a la voluntat del seu germà de treballar com un simple jornaler, durant unes quantes temporades, fins que el jove matrimoni va considerar que ja havia après la lliçó i li varen permetre compartir el treball i el benefici de la granja.

Conte danès

Font: La cuna de magni

  

El nom del conte és: Odal ( la paraula s'utilitza per representar el concepte d'herència en l'àntic dret de propietat escandinau i, que encara és vigent a Noruega).


2 comentaris:

  1. M'ha agradat molt aquest conte, ralment els diners segons en quines mans, es fon ben aviat, en canvi la terra treballada amb amor pot fer que una familia visqui, no amb luxes, però si dignament. Una bona lliçó per el germà gran...
    Petonets, Marta.

    ResponElimina
  2. Sí a mi també m'agradat molt. Els que tenen la mà foradada aviat es queden sense diners.
    Gran tasca la que fan els pagesos i ramaders, sort en tenim d'ells!
    Petonets, M.Roser.

    ResponElimina