BON ANY NOU!

 

Passi-ho bé 2020!   I  benvingut 2021!

L'ESPERAT 2021!

Molta Salut per tothom!

 I a veure si el 2021 ens desempalleguem del Còvid!

EL LINX I ELS OCELLS

 

En aquesta història, un Linx es troba immers en l'esperit Nadalenc

i de sobte, li entren unes ganes enormes de ser generós.

UN NADAL AMB PANDÈMIA!

<a href='https://www.freepik.es/vectores/naturaleza'>Vector de Naturaleza creado por brgfx - www.freepik.es</a> 

BON NADAL A TOTS!!!

TIÓ DE NADAL

 

"Tió de Nadal" - El Pot petit

Aquest és un dels dotze temes que forma part del tercer disc

"A l'aventura!".

LA PAPALLONA BLANCA

 

Hi havia una vegada al Japó un ancià anomenat Takahama, que vivia des de jove en una petita casa que ell mateix s'havia construït al costat d'un cementiri, dalt d'un turó. Era un home estimat i respectat per la seva amabilitat i generositat, però els veïns del poble sovint es preguntaven per què vivia sol i al costat del cementiri, i per què mai s'havia casat.

Va succeir que l'ancià va emmalaltir greument i estava a punt de morir. La seva cunyada i el seu nebot varen anar a cuidar-lo en els seus últims moments i, li varen prometre que estarien al seu costat amb tot el que necessités, especialment el nebot, que no es separava de l'ancià.

Un dia, en que la finestra de l'habitació era oberta, va entrar un petita papallona blanca a l'interior. El jove va intentar fer-la fora en repetides ocasions, però la papallona sempre tornava a l'interior de l'habitació, finalment, cansat de la papallona, la va deixar voleiar a la vora de l'ancià.

Després d'una llarga estona, la papallona va abandonar l'habitació i el jove, encuriosit pel seu comportament i embadalit per la seva bellesa, la va seguir.

La papallona va anar fins al cementiri que hi havia al costat de la casa i es va dirigir a una tomba, va estar voletejant una estona fins que va desaparèixer. Tot i que la tomba era molt antiga, estava molt neta i ben cuidada i envoltada de flors blanques i fresques.

Després de perdre de vista la papallona, el jove va tornar a casa del seu oncle, i va descobrir que s'havia mort.

El jove li va explicar a la seva mare el que havia succeït, fins i tot l'estrany comportament de la papallona, la dona va fer un estrany somriure i li va explicar al seu fill el motiu de per què Takahama havia passat la seva vida en aquella casa.

Quan era jove, Takahama va conèixer  i es enamorar d'una jove anomenada Akiko, amb la que es volia casar. Tristament, pocs dies abans del casament la jove va morir. Aquest fet va enfonsar a Takahama en una profunda tristesa, de la que mai aconseguiria recuperar-se. Llavors, Takahama va decidir que mai més no es casaria amb cap altra dona i va construir una casa al costat del cementiri, per poder visitar i cuidar tots els dies la tomba de la seva estimada.

El jove va reflexionar i va comprendre que el seu oncle era la papallona blanca, i que ara finalment s'havia reunit amb a seva estimada Akiko.

Aquest bonic conte, ens parla sobre l'amor, concretament d'un amor capaç de transcendir en el temps i fins i tot a la mort. Un amor etern.

Conte Japonès

EL BLAUET O MARTINET PESCADOR

 

Agut ocellet de colors vius;

plomes de color blau turquesa,

el pit i la panxa de color carbassa

i  un bec amb forma  d’espasa.

 

Com un espadatxí

es llança al riu

i amb el bec enxampa

algun peixet viu.

Marta Vilà

Blauet pescant

Alguns exemplars migren i d'altres resideixen tot l'any a Catalunya

EL LLEÓ ENVEJÓS

a href=httpswww.freepik.esfotos-vectores-gratisnaturalezaVector de Naturaleza creado por brgfx - www.freepik.esa 

En Teodor, era el lleó més atractiu de tota la praderia del Serengeti a l’Àfrica. Tenia una melena molt espessa i suau, el cos robust i musculós, i estava  dotat d’ una gran força. Totes les lleones intentaven ser la seva parella, no hi havia cap altre lleó tan guapo i fort en tot el territori.

Però ell no estava interessat en tenir parella  i  es lamentava davant de la seva família de no posseir certes qualitats que tenien alguns animals.

—És  injust!  —li comentava a la seva mare—. Fixa't quin cos tan robust que tinc, admiro el guepard té el cos molt prim i és l'animal més ràpid de la sabana, pot enfilar-se dalt dels arbres i descansar sota l'ombra de les fulles. No m'agrada ser un lleó, sempre estem ajaguts al sol  i envoltats de mosques.

—T'has de conformar amb les qualitats que tens  i no envejar les dels altres animals —li deia la seva mare.

Capficat amb els seus pensaments es va anar a estirar una estona i, en aquell  precís moment va veure una espectacular àguila volant pel cel, tot d'una va apreciar que descendia a tota velocitat i capturava una llarga serp amb les seves poderoses urpes. En Teodor estava meravellat amb la imatge de l'àguila que marxava triomfadora  cap al seu niu.

Però moments després es va posar trist,  ell també desitjava volar, com l'àguila. Quina emoció sentir el vent a la cara  i planar pel cel observant el  seu territori a gran alçada, va pensar que l'àguila era la reina de la sabana.

I amb els dies no es podia treure del cap aquella sensació de sentir-se poc afortunat, i de mica en mica, va anar agafant odi cap els guepards  i les àligues. 

a href=httpswww.freepik.esfotos-vectores-gratisfondoVector de Fondo creado por brgfx - www.freepik.esa

Quan veia un guepard a la vora, el perseguia com fa un gos amb un gat. La seva fúria sorgia i ell era incapaç de controlar-ho.

I quan una àliga s'acostava al terra per caçar, ell tenia tanta enveja,  que es posava a  rugir, saltar i perseguir el mateix animal, tot ho feia, perquè l'àguila no aconseguís res per menjar.

Era feliç veient com les coses els anaven malament als guepards i les àligues, es sentia poderós. Però un dia amb una de les seves corredisses mentre perseguia un guepard, va voler enfilar-se al tronc  d' un  arbre vell on s'havia amagat el guepard  i es va fer una gran  ferida a la pota.

—Aiii quin mal! —es lamentava i plorava pel fort dolor.

—Tot és culpa dels guepards, maleïts! 

Quan va arribar a la seva manada, va buscar consol  i es va fer la víctima davant de la seva família, buscant que els altres lleons i lleones, anessin a buscar el guepard  i li fessin una mala passada.

Però la seva mare va intervenir:

—Teodor estic molt decebuda amb tu! La ira que portes dins, és la que t'ha ocasionat la ferida, no donis les culpes al guepard. Tu odies les àligues i els guepards, ells no t'han fet res, en canvi  tu els vols fer la vida impossible.

Tots els animals tenen qualitats, els elefants tenen molta força, l'estruç pot córrer a gran velocitat i fins i tot hi ha insectes minúsculs que tenen un verí tan potent que acabarien en pocs minuts amb la teva vida.

No busquis venjança, el guepard no té cap culpa i tampoc t’ha faltat al respecte. En canvi, tu si que no has actuat bé i el que hauries de fer és demanar-li perdó.

Que aquesta ferida, et serveixi per recordar que el rancor no et portarà res de bo.

Tota la manada, va estar d'acord amb el raonament que havia fet la lleona i  finalment, en Teodor va  tenir de reconèixer el seu error.

Quan va estar recuperat del tot, va decidir anar a veure el guepard i li va demanar disculpes pel seu comportament.

Mai més va tornar  a ser enemic dels guepards i les àligues, havia après la lliçó. A partir de llavors  els va  admirar i els va deixar en pau.

Amb el temps també va aprendre a apreciar les seves qualitats, la força, la valentia, la bellesa... i a partir de llavors, encara en va tenir més,  per exemple: ser  respectuós  amb tots els animals del seu territori.

Autora del conte: Marta Vilà

L'OS I LES ABELLES

 

Il.lustració: Milo Winter

Un os anava pel bosc buscant baies quan va trobar un tronc caigut on hi havia un rusc d'abelles. L’os va començar a ensumar el tronc amb molt de compte, per esbrinar si les abelles eren a casa. En aquell moment, un grup d’abelles arribava d'un camp de buscar pol·len. Endevinant el que buscava l’os, una abella va volar cap a ell i el va picar amb força, després va amagar-se dins  del tronc buit.

L’os va perdre els nervis a l’instant  i va saltar enfurismat sobre el tronc per destruir el niu. Els seus forts cops varen fer sortir totes les abelles i, l’os va tenir de fugir corrents i es va haver de submergir dins les aigües del riu.

Moralina:

És més prudent superar una sola ferida en silenci, que provocar-ne un miler amb la ira.

Autor: Isop

LA CADERNERA O CARDINA

 

És molt  menudeta,

però és tan bufoneta.

Té les plomes pintades de colors

i  és bonica com les flors.

Menja llavors de la planta del card

i  amb això  hi  té molt d’art.

S’enfila a les flors amb les seves potes fines

i vigila  de no punxar-se amb les espines.

 

El seu cant és una meravella,

digne d’una au tan bella.

I  tot i ser  tan petiteta,

no para mai quieta.

 Marta Vilà

Niu de cardines en llibertat

LA VACA

 

Per impartir la seva lliçó al jove alumne, aquella tarda el mestre havia decidit visitar amb ell alguns dels llocs més pobres i desolats d'aquella província. Després de caminar força estona varen trobar la vivenda més humil de totes. Aquella barraca estava a punt de caure en qualsevol moment; el sostre improvisat deixava filtrar l'aigua i, les deixalles i la brossa que s'acumulaven al seu voltant, donaven un aspecte decrèpit a la casa; però el més sorprenent de tot era que en aquella barraca de 10 metres quadrats i visquessin 8 persones. El pare, la mare, quatre fills i dos avis que se les arreglaven per acomodar-se en aquell lloc. La família vestia roba vella i anaven bruts, aquesta era la prova de l'extrema pobresa en la que vivien. Curiosament, enmig d'aquest estat de precarietat i pobresa, la  família contava amb una possessió poc comuna en aquelles circumstàncies: una vaca. Una demacrada vaca que amb l'escassa llet que produïa, proveïa a aquella família amb el poc aliment de valor nutritiu, i també era l’única possessió material amb la que contaven  i que els separava de la misèria total. I allà, entre les escombraries i el desordre, van passar la nit el mestre i el seu jove alumne. L’endemà, els dos viatgers es varen llevar  molt d’hora i no varen despertar a ningú. Abans de marxar, el vell mestre li va dir en veu baixa a l'alumne:  

—Es hora de que t'ensenyi la lliçó que has vingut a aprendre.

Els dos varen sortir al pati de la casa i sense que el jove pogués fer res per evitar-ho, el  mestre va treure una daga que portava a la seva bossa i va degollar a la pobra vaca que es trobava lligada a la porta de la vivenda, davant dels incrèduls ulls del jove.

—Mestre —va dir el jove—. Per què ho has fet? Acabes  de deixar aquesta família en la més total ruïna. Com has pogut matar aquella pobra vaca? Era l'única cosa que tenien.

Fent cas omís a tots els interrogants del jove, el vell mestre es va disposar a prosseguir el camí i van marxar sense poder saber quina sort tindria aquella família davant la pèrdua de la seva única possessió. Durant els dies següents, el jove pensava una vegada i una altra que, sense la vaca, aquella família segurament moriria de gana. Un any més tard, els dos homes van decidir tornar novament per aquells camins a veure quina sort havia tingut aquella família. Varen buscar novament l'humil casa, però en el seu lloc van trobar una casa gran. Era evident que la mort de la vaca havia estat un cop massa fort per aquella família, ells segurament havien tingut d'abandonar aquell  lloc i ara, una nova família, amb majors possessions, s'havia apropiat d'aquell lloc i havia construït una vivenda millor.

—A on hauran anat a parar aquell home i els seus fills? Què haurà estat  d'ells? —pensava el jove alumne, mentre la seva ment es debatia en tocar la porta i esbrinar la sort dels antics propietaris. O continuar el viatge i evitar confirmar les seves pitjors sospites. Quina seria la seva sorpresa, quan de l'interior d'aquella casa va sortir l'home que un any abans els havia donat acollida.

—Com és possible? —va preguntar el jove —. Fa un any enrere quan varem estar aquí, vam ser testimonis del la profunda pobresa en que vostès vivien. Què va passar durant l'any perquè tot canviés?

L'home, ignorant el fet, que l'alumne i el seu mestre havien estat els causants de la mort de la seva vaca,  va relatar com coincidint amb el mateix dia que varen marxar, algun malfactor, envejós de la seva vaca, havia degollat salvatgement l'animal. L'home va continuar relatant als dos viatgers que la seva reacció davant la mort de la vaca havia estat de desesperació i angoixa. Durant molts anys, la vaca havia sigut la seva única font de suport. El fet de tenir una vaca havia ocasionat que els seus veïns els respectessin, però  també que envegessin un bé tan preuat. Un dies després del tràgic incident —va continuar l'home—. Varem decidir que si no fèiem alguna cosa, molt probablement, la nostra supervivència estaria en perill. Així que vaig decidir netejar la part de darrera de casa nostra i aconseguir llavors, després varem plantar vegetals i llegums amb els que ens poguéssim alimentar. Al cap d'uns mesos, vam vendre alguns vegetals que ens sobraven i,  amb aquests diners vaig comprar més llavors. Més endavant vam començar a vendre les nostres verdures en una parada al mercat. Així varem poder tenir diners suficients per comprar millors robes i arreglar la nostra casa. D'aquesta manera, a poc a poquet,  hem pogut fer una casa nova. 

El mestre que havia estat en silenci, prestant atenció al fascinant relat de l'home, li va dir al jove alumne que s'acostés i en veu baixa li preguntar:

—Tu creus que si aquesta família encara tingués la vaca, estaria avui com està ara? Segurament no, —va respondre el jove.

El mestre, mirant  a l'alumne fixament als ulls, va afegir:

Aquella vaca, a part de ser la seva única possessió, també era la cadena que els mantenia lligats a una vida de mediocritat i misèria. Quan no varen tenir més la falsa sensació de seguretat, que els aportava sentir-se propietaris d'alguna cosa, encara que només fos una vaca seca, varen tenir de prendre la decisió de buscar alguna cosa més per seguir endavant i, el que al principi varen percebre com un gran conflicte i una gran adversitat, va resultar ser una oportunitat per prosperar i crear una vida més plena.

Autor : Dr. Camilo Cruz

Reflexió:

Quines coses són les vaques?

Hi ha coses que ens proporcionen algun benefici, però a la llarga ens fan ser dependents d'ella i no ens deixen avançar. Les vaques poden ser, un treball que no ens motiva però que no deixem perquè és segur o és millor que res o  una relació de parella que no funciona... Són coses que depenen de nosaltres mateixos i que no canviem, tot i que ens agradaria millorar-les. Les pors ens provoquen creences que ens frenen  i que ens porten a acomodar-nos i estancar-nos. 

 

LA MOSTELA EN EL GRANER

 

Una mostela que portava molts dies sense menjar, anava d'aquí cap allà quan va veure un graner. En un instant va aconseguir entrar per un foradet que hi havia a la paret.

Es va instal·lar diversos dies dins el graner i, va dedicar-se a menjar en abundància i a fer grans banquets.

Quan ja va estar tipa, va voler sortir del graner pel mateix forat per on havia entrat, però al intentar-ho, es va adonar que  no podia passar per aquell orifici.

Una petita rata que vivia en el graner, al veure a la mostela desesperada li va dir:

—Creus de veritat que podràs sortir per aquest foradet?

La mostela va respondre:

—I tant, fa uns dies per aquest mateix forat vaig poder entrar.

—Es clar! —va dir la rateta—. Quan vares entrar et mories de gana i  estaves molt prima, però et vares ben atipar i ara estàs més grassa.

Moralina:

Aquesta  faula ens mostra el perillós que pot ser tenir una vida regalada, on tot és fàcil i no tenim de fer cap esforç per buscar la manera de subsistir.

Autor: Jean de la Fontaine

EL CARGOLET

 

Colors marronosos

i  moltes  plomes barrades,

remenuts  i  belluguets,

així són els cargolets.

 

Aixequen la cua i s’estarrufen,

resideixen tot l’any a casa nostra

i quan arriba l’hivern per suportar els dies freds,

dormen junts diversos cargolets.

Marta Vilà

Cargolet cantant

EL CANGUR JUST

 

a href=httpswww.freepik.esfotos-vectores-gratisarteVector de Arte creado por brgfx - www.freepik.esa

A  la gran illa  d'Austràlia hi viuen moltes varietats de cangurs:  el cangur vermell,  el gris, el ualabí… Tots són herbívors, com les ovelles  i són marsupials, vol dir  que la mare cangur té una bossa a la panxa, on es forma la seva cria, s’alimenta i creix fins que no té prou espai per moure’s, llavors ha de sortir afora. Però la seva mare el continua protegint i alimentant. Els cangurs no són els únics marsupials, n’hi ha molts a Australia: el coala, l’esquirol volador, el ratolí…

En Jumpi era un jove cangur gris, però tenia un caràcter especial, no li agradaven les baralles i es passava tot el dia posant pau en el bosc on vivia. Els cangurs són uns grans boxejadors, els mascles quan s'enfaden es venten uns cops molt forts amb els braços i unes fortes coces amb les cames. Com us podeu imaginar en Jumpi estava molt ocupat solucionant tot aquest rebombori. Primer de tot aturava la baralla i escoltava atentament a cada rival, després pensaven  i reflexionaven sobre el que havia succeït. A vegades, passaven llargues hores negociant abans d'arribar a un acord, però en Jumpi, sempre aconseguia posar fi al conflicte. Ell era feliç fent aquesta tasca, es sentia útil, era com un jutge dels que hi ha en els nostres pobles i ciutats.

Tan bé feia aquesta feina, que aviat tots els animals del bosc, acudien a ell per tal que els aconsellés sobre tota mena d'enfrontaments. Un dels  més difícils que va resoldre en Jumpi,  era entre una coala i una  cacatua.

La senyora coala es deia Nala  i vivia en un vell  eucaliptus del bosc, a vegades passejava per les branques d'altres arbres, però el vell arbre era especial per ella, li tenia molta estima, perquè en aquest arbre hi havia viscut la seva àvia, la seva mare i ella també volia que el seu fill  hi visqués. Sí, la senyora coala tenia una cria a la seva bossa, en Coalín  i com podeu imaginar, estava molt contenta de ser mare, però també molt atrafegada alletant els seu fillet. Necessitava alimentar-se de forces fulles tendres d'eucaliptus  i descansar moltes hores per reposar de l'esforç de criar en Coalín.

Però li era impossible descansar, la seva nova veïna, la cacatua Camila, era molt bromista, tot el dia estava cantant, xiulant i molestant els veïns. Quan la Nala descansava tan plàcidament, la Camila s'acostava a ella i la despertava amb algun  dels seus crits i agitant les ales, la coala s'espantava moltíssim amb aquells crits, fins i tot un dia va estar a punt de caure de l'arbre de l'ensurt. A més a més, a vegades la cacatua li llançava llavors al cap mentre dormia i això la Nala no ho trobava gens divertit.  En canvi a la  Camila li feia molta gràcia, s'ho passava pipa. I tant li agradava que s'ho va agafar com un joc.

Un dia la Nala, farta de la situació va anar a veure en Jumpi per tal que posés remei al seus maldecaps.

—Ets  una exagerada!, no n'hi ha per tant —deia la Camila amb un gran somriure.

—T'hauries de posar en el meu lloc —exposava la Nala—. No és just que tot t'ho prenguis a  broma, a tu no t'agradaria que algú et molestés, de ben segur que no et faria cap gràcia.

—Jo —va afegir  la Camila —,tinc més paciència i sentit de l'humor que tu.

En Jumpi, va intentar de totes les maneres possibles que la Camila entrés en raó, però com que era tossuda com una mula, no va voler canviar la seva actitud.

Llavors en Jumpi, va dir: 
—Escolta Camila, fem un tracte, si tens més paciència que la senyora coala, et quedaràs a viure en el vell eucaliptus, però si no ens ho demostres, t'hauràs de buscar un altre lloc on viure.

—D’acord —va accedir la Camila.

—Cada  nit rebràs una visita, no et puc donar més detalls de qui et vindrà a veure, d'aquí una setmana ens tornarem a veure  i resoldrem aquest conflicte. 

Aquella nit, la cacatua estava tan intrigada, que va esperar unes quantes hores per veure qui apareixia, però estava tan cansada, que al final es va dormir. Feia poca estona que dormia quan va sentir:
—Uh,uh,uh,uh. "Què havia estat allò?" es va sobresaltar la cacatua. Quan es va calmar i  va reprendre el son, altre cop... "Uh,uh,uh,uh". La Camila estava impacient per saber d'on provenia aquell soroll. I cada hora que passava "Uh,uh,uh". La cacatua tenia  els nervis a flor de pell, va decidir pujar dalt de tot del eucaliptus  i gairebé es va desmaiar, quan va veure uns ulls enormes, rodons i brillants com el foc. Es va pensar que era un ésser malèfic i es va espantar tant, que no es va atrevir a pujar un altre cop a la copa de l’arbre. L’endemà la Camila  va estar desperta tot el dia, perquè les cacatues dormen de nit. En canvi  la Nala, com que era un coala dormia de dia i de nit. Quatre llargues nits havien passat i es continuava sentint:
—Uh,uh,uh—. La Camila no havia aclucat ull, estava tan cansada que amb prou feines s'aguantava dreta, farta de no poder dormir, va decidir anar a buscar en Jumpi.
—Carai, —va riure en Jumpi—,pensava que havies dit que tenies més paciència que la Nala.

—Deixa’m que m’expliqui si us plau, hi ha un monstre dalt de l’arbre  i fa quatre nits que no em deixa dormir.

—No és un monstre —va riure el cangur—. És el gran mussol que viu a les muntanyes. Només volia que et posessis en la situació de la senyora coala i veig que t'ha servit de lliçó. No és divertit que els veïns et molestin, tu mateixa ho has pogut  comprovar. Si em promets ser una bona veïna i respectar la  Nala, et podràs quedar a viure a l'arbre, però si ella em fa algun comentari de que la molestes, jo mateix et faré marxar del vell eucaliptus.

—Ho prometo, em portaré bé amb ella. 
La Cacatua, va demanar disculpes  a la Nala davant d'en Jumpi. Després  el mussol va marxar cap a les muntanyes. I a partir de llavors  la Camila va ser molt amable amb la seva veïna, ja no li feia bromes de mal gust; i la vida de totes  dues va ser més feliç i tranquil·la i, la d'en Coalín també.

Autora del Conte: Marta Vilà

a href=httpswww.freepik.esfotos-vectores-gratisarteVector de Arte creado por brgfx - www.freepik.esa

LA RUMBA DE LES CASTANYES

 

El pot petit

La rumba de les castanyes

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

La castanyera i en Marrameu

cullen castanyes, cullen castanyes.

La castanyera i en Marrameu

cullen castanyes per tot arreu.

A la plaça de la ciutat

una parada, una parada.

A la plaça de la ciutat

una parada ja han muntat.

Catacric, catacrac!

Les castanyes, les castanyes.

Catacric, catacrac!

Les castanyes s'han torrat!

Catacric, catacrac!

Les castanyes, les castanyes.

Catacric, catacrac!

Les castanyes s'han torrat!

Les castanyes amb un tall

donen voltes, donen voltes.

Les castanyes a dins el foc

es fan molt a poc a poc.

S'ha fet de nit i no en queda cap,

ni una castanya, ni una castanya.

S'ha fet de nit i no en queda cap,

en Marrameu se les ha menjat!

Catacric, catacrac!

Les castanyes, les castanyes.

Catacric, catacrac!

Les castanyes s'han torrat!

Catacric, catacrac!

Les castanyes, les castanyes

Catacric, catacrac!

De castanya no en queda cap!

EL GAT I LA RATA VELLA

Il.lustració: Milo Winter

Hi havia una vegada un gat, tan bon vigilant, que un ratolí a penes s'atrevia a mostrar les puntes dels seus bigotis per por a ser menjat. Aquest gat, sempre estava atent i sempre tenia les seves urpes a punt per saltar. A la llarga, els ratolins el temien tant, que no gosaven sortir dels seus caus. El gat va pensar, que hauria d'utilitzar el seu enginy per poder atrapar algun ratolí. Així que, un dia va pujar dalt d'un prestatge i es va penjar d'ell, de cap per avall, com si fos mort, sostenint-se amb unes cordes per una pota.

Quan els ratolins van treure el cap pels forats i, el varen veure en aquella posició, van pensar que estava penjat allà perquè havia fet una malifeta. Molt tímidament, al principi, alguns varen començar a sortir, però al cap d'un moment com que res es movia, tots varen sortir alegrement a celebrar la mort del gat.

Llavors, el gat es va deixar anar i abans de que els ratolins es recuperessin de la seva sorpresa, ja n'havia matat tres o quatre.

Després de caure a la trampa, els ratolins es mantenien més a casa que mai. Però el gat, que encara tenia més ganes de menjar  ratolins, sabia més trucs. Es va enfarinar tot el cos i va estirar-se en un recipient de farina, a veure què passava.

Els ratolins, ben aviat varen començar a sortir amb prudència. El gat ja s'imaginava atrapant un ratolí ben grassonet, quan una vella rata que tenia molta experiència amb gats i trampes, fins i tot havia perdut part de la seva cua, es va mantenir a poca distància  del cau on vivia.

—Compte! —va cridar—. Pot ser que allò sembli una pila de farina, però sospito que és una trampa del gat. Sigui el que sigui, el més prudent és mantenir-se a una distància segura.

Moralina:

Els savis no es deixen enganyar per segona vegada.

Autor: Isop

PER MOLTS ANYS!!!

 

 espaidecontes@hotmail.com

EL CIGNE

 

Coll llarg i plomatge blanc,

 

quin ocell més elegant,

 

no s’embruta mai les plomes

 

per no perdre el seu encant.

Marta Vilà

Que bé que s'ho passen aquestes petits cignes!

Alguns exemplars són residents

 i d'altres migren

EL TAURÓ DESPISTAT

 

A les costes del golf de Mèxic, a Amèrica del Nord, hi vivia un tauró que es deia Napoleó  i que era molt despistat.

El tauró,  sempre es lamentava  de que no li sortien   les coses bé  i es pensava que la mala sort el perseguia. Però res del que s'imaginava era veritat, en moltes ocasions ell sense adonar-se'n era l'únic culpable de la seva desgràcia.

Els taurons tot i ser uns grans depredadors i tenir un aspecte ferotge, han de ser una mica prudents, perquè també hi ha pescadors que els volen pescar, com a la resta de peixos... En Napoleó no veia cap perill en lloc, es distreia amb facilitat i sempre estava  submergit en el seu món de fantasia.

En la seva memòria hi havia un munt d'anècdotes curioses...

El tauró un dia que estava molt afamat, va veure un petit peixet que semblava del tot inofensiu, sense pensar-ho dues vegades el va mossegar, però quina va ser la seva sorpresa, quan de sobte aquell peixet petitó es va començar a inflar  i  inflar... cada cop més!

Com per art de màgia,  es va convertir en una pilota que era impossible que li entrés per la boca. Després d'intentar menjar-se'l unes quantes vegades ho va deixar estar. Havia mossegat un peix globus  i, com que els peixos globus contenen substàncies tòxiques, li va quedar una estranya sensació a la boca i  a tot el cos; va nedar desorientat força estona  i  fins i tot, en alguns moments els ulls li feien pampallugues! Quin ensurt que es va emportar.

Com que era tan despistat, en Napoleó  tenia  el cos ple de cicatrius, perquè  no anava amb compte i es ventava cops amb les roques, sempre anava tan esverat  que molts de cops acabava ficat en problemes.

A la cua  hi tenia una cicatriu que li havia fet un pop gegant. El dia de l'incident el tauró, perseguia una llagosta,  quan de sobte  es va ficar dins d'una  llarga gruta,  al final de la gruta hi havia el cau d'un pop. Quan el pop gegant  el veure, el va agafar per la cua amb els seus tentacles  i  li va donar unes quantes voltes que el van deixar ben marejat  i per acabar,  el va llençar fora de casa seva com si fos un parrac. Havia tingut sort de no perdre la vida; però el tauró no  aprenia cap lliçó de totes les coses que li passaven.

Napoleó, era un somiatruites, li agradava admirar els dofins, quedava bocabadat, li encantaven els salts i les piruetes que feien, ell volia fer com ells i ser un gran artista del mar. Ho intentava una vegada i una altre, saltava fora del mar com un atleta fa un gran salt d'alçada, amb el perill que comportava aquesta practica,  ja que els taurons no són gaire admirats per les persones.

Un amic seu el tauró balena, un gegant del mar totalment inofensiu, el va advertir:

—Es pot saber que fas!  Has de mirar de no cridar l'atenció, ho acabaràs a la xarxa d'algun vaixell de pesca.

—No ho puc evitar, m'encanta fer-ho!

—Prendràs mal —el va advertir el seu amic.

—Relaxa't...  que la vida són dos dies!

—Després no et lamentis si et passa qualsevol cosa.

Napoleó nedava moltes vegades a la vora del grups de dofins i feia competició de salts  i la veritat és que no ho feia gens malament, però no anava amb compte  i moltes vegades s'apropava massa a la platja on hi havia persones.

—Mireu dofins! Dofins! —cridaven els banyistes contents. Una pila de gent es varen ficar a l'aigua per anar a nedar amb els dofins. Quan totes les persones eren a la vora, de sobte Napoleó va fer un gran salt, que va deixar tot el seu  gran cos al descobert.

—Un tauró! Un tauró!

Tots els banyistes  cridaven i corrien com bojos, estaven aterrits.

Després d'aquell incident, el pànic  va córrer per la platja, tothom parlava d'un tauró assassí que nedava per la zona. Els pescadors buscaven amb els seus vaixells el tauró per la platja i es va crear un gran rebombori al mar.

Al fons del mar la notícia va córrer com la pólvora,  aquest cop en Napoleó n'havia fet una de ben grossa.

El tauró balena el va anar a veure:

—Tots els taurons estan molt enfadats amb tu!

—Per quin motiu? —es va sorprendre Napoleó.

—Ets un irresponsable! Per culpa teva tots els taurons estem en perill.

—Però si jo no he fet res. Només m'ho estava passant bé!

—Et vares acostar massa a la platja i la gent es va pensar que el volies atacar i ara,  tots tenim de pagar les conseqüències dels teus actes. Escolta, el gran tauró blanc vol parlar amb tu.

—El gran Tauró Blanc....

—Sí, ho has entès perfectament.

Mort de por, Napoleó va anar a veure el més gran dels taurons, estava tan espantat que tot el cos li tremolava, la seva imatge li provocava pànic i respecte. El gran tauró blanc el va advertir del seu malestar i li va dir que no tornés a fer cap de les seves bogeries, perquè si el feia enfadar  tenia molt mal geni,  ell mateix el  vigilaria i controlaria tot el que feia de ben a prop per si de cas.

Al cap d'uns dies, després que no es veies cap més tauró per la platja, va tornar la tranquil·litat al mar; el tauró procurava no ficar-se en cap més embolic i es portava bé per tal que no s'enfadés el gran tauró blanc.

En Napoleó a poc a poquet va aprendre a ser més assenyat i prudent, no feia cap bogeria que possés en risc la seva vida i la dels altres taurons.

I és que al mar hi han molts perills, encara que siguis un gran depredador com un tauró.

 Autora del conte: Marta Vilà