Bona Entrada d'any i Feliç Any Nou!

El Nadal dels Animals

 

<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/coleccion-animales-invierno-acuarela_19539623.htm#query=animales%20nieve&position=34&from_view=search&track=ais&uuid=5421973b-f305-4a13-bfdb-e9c3780026aa">Imagen de pikisuperstar</a> en Freepik

 

Vet aquí que una vegada, en un bosc de les nostres contrades, va succeir un fet excepcional !

Tot els animals del bosc en parlaven..., perquè mai ningú havia vist abans, un ésser tan estrany:

Una màscara negra li envoltava la mirada, era força gran  i  pel riu es passejava  i  tenia una llarga i espessa  cua anellada.

"Què era?  D’on havia vingut, aquell desconegut?"

Milers de preguntes passaven pels caparrons dels animals i molts encuriosits l’espiaven d’amagat, sense fer gens de soroll, no fos cas de que es tractés d'un animal molt perillós.

Era pels volts de Nadal  i,  feia un fred que pela !

El pit roig des de dalt d'un arbre el contemplava i se sorprenia de que amb aquell fred, el desconegut no es posés sota cobert.

La llúdriga estava molt enfadada, perquè l’estrany animaló caçava peixos i crancs amb molta afició !

"Aquest és el meu riu —pensava la llúdriga—. A aquest pas, no me'n deixarà cap ! "

L’esquirol el  trobava molt divertit i, es feia un tip de riure quan veia que el desconegut rentava amb aigua tots els aliments que li venien de gust !

I  com que l’esquirol era un xic tafaner, va ser el primer en presentar-se al foraster.

—Hola, quin animal ets ? —li va preguntar l’esquirol.

—Soc un os rentador —va contestar l’animaló.

—Ara entenc per què et diuen rentador ! —va riure l’esquirol.

I varen iniciar un llarga i extensa conversa, on l'os rentador li va explicar a l'esquirol que vivia en un bosc molt llunyà, i que uns homes l'havien capturat i tancat dins d'una gàbia. Després d'un llarg viatge va acabar en una casa, amb uns altres humans que semblaven molt simpàtics i carinyosos amb ell. Però que a mesura que es va anar fent gran, la relació amb ells va canviar i es va fer insuportable, perquè aquells humans sempre estaven enfadats amb ell i deien que destrossava i feia malbé totes les coses de la llar. Finalment, l'os rentador, cansat d'estar tancat en aquella casa, un dia va aprofitar per fugir ben lluny i anar a veure món.

En acabar la història  l' os rentador li va dir a l’esquirol:

—Però aquest bosc és molt diferent del lloc on vivia. Aquí no he trobat cap animal com jo.

—És veritat  —es va entristir l’esquirol —. Tu ets el primer  i  únic os rentador que viu aquí.

—Vaja! —va dir l’os rentador—. I ara què faré? Aquí no tinc cap amic.

—Vols que sigui el teu amic? —li va preguntar  l’esquirol.

—M’encantaria! —es va emocionar l'os rentador.

—Vine amb mi  i  t'ensenyaré casa meva, si vols podem viure junts.

Però quan varen arribar al buit de l'arbre on vivia l'esquirol, l'os rentador es va adonar que era massa petitó per ell.

—No et preocupis —li va dir l'esquirol—. Buscarem un buit en un arbre més gran, on capiguem tots dos.

I així de mica en mica, l'esquirol i l'os rentador es varen anar coneixent  i  es varen fer amics.

Al cap d’uns dies, l'esquirol va explicar la història de l'os rentador a alguns animals del bosc. I entre tots varen decidir donar-li una gran sorpresa.

Un dia que nevava i que coincidia amb el dia de Nadal,  li varen preparar una gran festa de benvinguda. Els convidats varen portar menjar per celebrar l’arribada del nouvingut.  El pit-roig no hi va faltar  i  va portar alguns fruits silvestres i aglans, la llúdriga, una bona amanida d'algues  i  l’esquirol per descomptat  va portar els pinyons.

I aquell va ser el primer Nadal que varen dinar plegats, fent una gran celebració i donant-se escalfor uns als altres com una gran família.

Autora del Conte: Marta Vilà

Que passeu un:

 

El plat de fusta

Imatge creada amb Ia

Un cert home va envellir,
i com més els anys venien,
més les forces li fugien,
i al fi no es pogué tenir;
i per causa de l'edat,
i del pols molt tremolós,
així que menjava, dos
tot seguit feia del plat.

Per sabut deixo de banda
com per tal causa posava
les estovalles: vessava
quasi sempre la vianda.

El seu fill, cansat d'això,
i qui és el vell oblidant,
diu cremat: "—D'aquí endavant
menja el pare en un racó.
Tanta trencadissa assusta
i més no es pot aguantar;
avui mateix menjarà
el pare en un plat de fusta".

En compliment del manat,
al pobre vell es donava
un plat de fusta, i menjava
en un racó, com llençat.

I això durà fins que un dia
observà el fill un petit
que era seu, molt eixerit,
que un tronc de fusta tenia,
i encara que de pocs anys,
treballava per trencar-la,
i en trencar-la i arranjar-la
hi posava el seus afanys.

—-Què fas? —preguntà al xicot—.
Què et proposes? Què barrines?
I el seu fill —No ho endevines?
li respon tot palpissot,
i amb el dit posat al llavi,
"un plat de fusta, perquè,
quan tu seràs vell, faré
que hi mengis com ara l'avi".

Es cremà en sentir això
el seu pare tant i tant,
que li pegà, i tremolant,
el nin cridà amb un gran plor.
"—Com veia que al pare teu
li donaves semblant plat,
jo fer-ne per a tu un, he pensat
perquè tu ets el pare meu !"
Calla el nin; el pare pensa;
al seu fill dona un petó,
de l'avi se’n va al racó,
li agafa el plat i me’l llença;

i amb commoguda paraula
mana com un desagravi,
que en endavant tingui l'avi
el lloc preferit a taula,
i ho mana perquè repara
que és exacte i ben segur
"que el fill es portarà amb tu
com tu et portis amb el teu pare".

Si ets bon fill, bons fills tindràs,
el teu exemple aprendran,
que és molt veritat el refrany:

"TAL FARÀS, TAL TROBARÀS"

Autor del poema: Teodor Baró

Recita: Domingo Mulà

La llenya mal situada

 

Conten que fa molt de temps, en un poble petit de la Xina, un home guardava la seva llenya a la vora de la xemeneia. El seu veí, quan ho va veure, es va acostar a ell i li va dir:

—Si no treus la llenya d’aquí pots provocar un incendi i quedar-te sense casa. No veus que està massa a prop del foc?

Però el veí, que era molt orgullós, va pensar que allò que deia era pràcticament impossible i no li va fer cas.

Al cap d’uns dies, la casa d’aquell home va començar a cremar per culpa de la llenya que era al costat del foc. Els veïns el varen ajudar a apagar el foc, amb tanta rapidesa, que la casa gairebé no va patir desperfectes.

I ell, agraït, va convidar a  berenar a tots els veïns que l’havien ajudat a apagar l’incendi, però no va pensar invitar el veí que l’havia advertit del perill.

Un dels seus veïns se’n va adonar i, li va dir:

—Està molt bé que ens hagis convidat per  agrair-nos que t’ajudéssim a apagar el foc, però... No hauria estat més just que també haguessis invitat  aquell veí que et va advertir i, al que si li haguessis fet cas, t’hauria evitat la desgràcia?

Moralina:

Moltes vegades oblidem agrair un bon consell, que si l’haguéssim seguit ens hauria evitat alguna desgràcia.

Faula de la Xina

Autor: Ban Gu 

Les castanyes peten peten

 

Les castanyes peten, peten,

donen voltes cata-crec.

Ara ve la castanyera

i  n'hi haurà per tots els nens!

L'u de novembre és Tot sants.

De castanyes m′omplo les mans.

Peten, peten, crec cata-crec,

calentetes, fan passar el fred.

Les castanyes peten, peten,

donen voltes cata-crec.

Faig boletes amb les mans,

ja ser fer bons panellets!

L'u de novembre és Tot sants.

De castanyes m'omplo les mans.

Peten, peten, crec cata-crec,

calentetes, fan passar el fred.

Les castanyes peten, peten,

donen voltes cata-crec.

Una història que fa por,

ens expliquen vora el foc!

L'u de novembre és Tot sants.

De castanyes m′omplo les mans.

Peten, peten, crec cata-crec,

calentetes, fan passar el fred.

Autora: Dàmaris Gelabert

L' os

 

Conten que fa molt de temps va existir a Rússia un emperador cruel, dèspota i capritxós. Un dia, al posar-se una de les seves jaquetes, li va caure un botó.

—Com és possible que s’hagi caigut un botó de la meva jaqueta? –va cridar el tsar, fora de si—. Que li tallin el cap al sastre!

El tsar va ordenar per tant executar al sastre l’endemà. Ja en el calabós, el vigilant li va portar el sopar. I al veure’l, l’home va començar a dir, compungit:

—Pobre tsar, pobre tsar…

El guarda, sorprès, li va rebatre:

—Com que pobre tsar? Pobre de tu, que al cap d’unes hores et quedaràs sense cap!

—No ho entens —va seguir dient el sastre —Què creus que és el més important pel tsar?

—M’imagino que la ciutat…

—No, no…

—La seva dona?

—Tampoc.

—Les seves riqueses!

—Algú més important…

—El seu os! El tsar adora a aquell animal!

—Sí! Així és! I el pobre ja no podrà escoltar-lo parlar…

—Parlar? A cas pot parlar un os?

—Es clar, només si n’hi ensenyen. Jo no puc ensenyar-n’hi, però perquè moriré demà… Ja no s’hi podrà fer res.

El carceller, que buscava els favors del tsar constantment, va anar corrents a explicar-li el que havia dit el sastre i ell mateix va baixar a las masmorres sorprès.

—Explica’m, sastre, Què és això de que pots ensenyar a parlar al meu os?

—Sí, sa majestat, jo sé com fer que el seu os parli.

—De veritat? Doncs demostra-m’ho.

—Oh, altesa, no es pot ensenyar a parlar a un os en unes poques hores, ni en un dia… Es necessita molta dedicació i treball. I jo moriré demà, així que…

—Ja, ja… I quan de temps necessitaries?

—Depèn de la intel·ligència de l’os.

—És molt intel·ligent! L’os més llest de tota Rússia!

—En aquest cas… en dos o tres anys, estarà preparat.

—D’acord. Retardo la teva pena de mort tres anys. Però pobre de tu si passat aquest temps no aconsegueixes que el meu os parli…

—Senyor, però hi ha un problema… Si em dedico a ensenyar a parlar a l’os, la meva família no tindrà res per menjar, perquè deixaré de ser sastre.

—Et pagaré i mantindré a la teva família. Però tu centrat en ensenyar a parlar al meu os.

Així va ser com el sastre va sortir aquella mateixa nit del calabós i va anar directe a la seva casa, on la seva dona el va abrasar entre llàgrimes.

—Com és que t’han deixat anar?

—Li vaig prometre al tsar que ensenyaria a parlar al seu os en tres anys.

—Com? Estàs boig? Això és impossible! Tu no saps ensenyar a parlar a un os!

—Ja, però això ell no ho sap. I ara estic viu. Tinc tres anys per endavant, i llavors, ja es veurà… Potser que el tsar mori. O jo. O qui sap,  potser aconsegueixi fer parlar l’os…

Conte Rus

Conte compilat per: Jorge Bucay

Reflexió:

Viure el present es impedir que els patiments que experimentem en el futur no ens turmentin en aquest moment. Es deixar de costat els mals pensaments que vàrem viure en el passat i gaudir del que tenim ara.

Per  viure el present és necessari ser conscient de que l’únic que pots controlar és el que estàs pensant i fent en aquest precís moment.

La millor manera de ser feliç és vivint el present, sense amoïnar-nos excessivament pel que passarà en el futur i sense estar tota la estona enyorant el passat  i,  prendre cada dia com si fos un regal.

Acceptar el que tenim i pensar que podem gaudir-ho, no només ens ajudarà a centrar-nos en el que podem controlar. A més a més d’això, ens ajudarà a tenir una visió més positiva sobre la vida i a viure el present, tal i com és.

Fins aviat !

 

<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/dos-golondrinas-dibujos-animados-volando-sobre-campo-otono-ilustracion-plana_15403859.htm#fromView=search&page=2&position=40&uuid=046e90a1-6619-46f5-9483-9c2a2011d59e">Imagen de pch.vector en Freepik</a>

Que passeu un bon estiu ! 

Emocions, Sentiments i Sensacions: L' alegria

 

a href='httpswww.freepik.esvectorescaras-expresiones'Vector de caras expresiones creado por pch.vector - www.freepik.esa - 

 Quan estic content,

ric  de  valent!

Noto com dins meu l’alegria

em dona molta energia.

Tinc ganes de saltar  i  jugar,

i  res no em pot aturar.

 Marta Vilà

Les flames i el calderó

Enmig de la cendra tèbia  hi havia quedat un tros de llenya a mig cremar que encara era encès. A poc a poc i amb molta parsimònia anava consumint les seves últimes energies, nodrint-se amb el mínim indispensable per no morir.

Però va arribar l’hora de posar la sopa al foc i, la foguera va ser avivada amb nova llenya. Una cerilla, amb la seva petita flama, va ressuscitar el tros que semblava ja apagat i una llengua de foc va lliscar entre la llenya sobre la qual estava posat el calderó. Animant-se amb els troncs ben secs que hi havien posat a sobre, el foc va començar a enlairar-se, expulsant l’aire adormit entre un soc i un altre; i jugant amb la llenya i, divertint-se corrent de dalt  a baix, com un teixidor de si mateix, s’allargava cada vegada més.

Llavors va començar a despuntar les seves llengües fora de la llenya, obrint-se en ella molts forats des d’on sorgien manats de centellants guspires; les tenebres que envaïen la cuina es varen anar amansant; mentre, cada vegada més alegres, les flames creixien jugant amb l’aire circumdant, amb un crepitar suau i dolç.

El foc, veient-se ja tan crescut sobre la llenya, va començar a canviar el seu ànim, manyac i tranquil gairebé sempre, per una engolada i antipàtica supèrbia, fent-se il·lusions de ser ell el que atreia sobre aquelles estelles el do de la flama.

Es va posar a bufar, a emplenar d’explosions i guspires tota la llar; va dirigir les seves grans flamarades cap amunt, decidit a enlairar-se  en un vol sublim… i va acabar xocant amb la negra base del calderó.

Moralina:

Cal refrenar fins a un nivell convenient l’ímpetu de les nostres accions i el sostre de les nostres aspiracions; d’ altra banda ens exposem a enfonsar-nos en el negre pou de la frustració.

Autor: Leonardo da Vinci

Emocions, Sentiments i Sensacions: La por

 

a href='httpswww.freepik.esvectorescaras-expresiones'Vector de caras expresiones creado por pch.vector - www.freepik.esa - 

A  vegades  tinc  por…

i  la  meva sensació  és  de pànic  i  terror !

El  cos  se’ m  posa  en alerta,

  m’ augmenta   l’ adrenalina,

tremolo  i  tinc  pell  de  gallina.

El  meu cor  s’accelera…

i   tant  em  puc  quedar  paralitzat,

com  sortir  corrents  ben  esverat !

Marta Vilà

El bambú japonès

 

imatge creada amb IA

Hi havia una vegada dos agricultors que, de camí al mercat, es varen aturar en una parada d’un vell venedor de llavors, sorpresos per unes llavors que no havien vist mai.

—Mercader, quines llavors són aquestes? –va preguntar un d’ells.

—Són llavors de bambú i són molt especials –va contestar el mercader.

—I per què són tan especials? –indagaven els camperols.

—És difícil d’explicar. Emporteu-vos-les i llavors ja ho veureu vosaltres mateixos. A més a més, només necessiten aigua i adob –va respondre.

Els dos agricultors, curiosos i intrigats per aquestes llavors tan especials, varen decidir emportar-se'n un manat de cada varietat.

Quin seria el secret que amagaven? I en què es convertirien?

Un cop eren a les seves terres, els camperols van plantar les llavors i seguint les indicacions del mercader, varen començar a regar-les i adobar-les amb molta cura.

Però passaven els dies, les setmanes i els mesos i, mentre unes de les llavors ja havien crescut ( i les seves plantes ja havien donat els seus primers fruits), les llavors de bambú no germinaven i no passava res.

Llavors, uns dels camperols, molt enfadat per haver estat treballant en va, li va dir a l’altre:

—Aquell vell mercader ens ha enganyat amb les llavors. D’aquestes llavors no en sortirà mai res!

I així, pres de la ràbia, va decidir deixar de cuidar-les.

Tot i això, el seu amic, tot i que estava força desanimat va decidir seguir regant i abonant les llavors com a últim acte de fe i perquè, com que la feina estava dins de la seva rutina, no era per ell un gran sacrifici.

Van seguir passant els mesos.

I després un any sencer.

I dos.

I tres…

Fins a set – sí set anys –quan  aleshores en un tres i no res, va succeir la màgia i, en només sis setmanes, el bambú va créixer i créixer… fins arribar a una alçada de 30 metres.

Llavors, com era possible que el bambú trigués 7 anys i que només en sis setmanes pogués arribar a aquella mida? Va créixer només en sis setmanes? Era viable?

Doncs es clar que no.

En realitat, les llavors varen necessitar set anys i sis setmanes.

Durant els set primers anys, el bambú va tenir de generar un sistema d’arrels complex i necessari per  poder créixer d’una manera tan ràpida.

No estava inactiu, esta preparant-se.

Reflexió:

Moltes vegades  estem dins  d'un projecte, una relació o, en qualsevol activitat que se’t passi pel cap..., i com que no veiem resultats ràpidament l'abandonem de seguida.

I  per què ho fem?

Perquè en aquest món  de: "tot ho vull aconseguir ara mateix", ens supera la impaciència.

El conte ens suggereix que el resultat, la solució o la recompensa que busquem, pot estar a la volta de la cantonada i, que és millor no donar-nos per vençuts a la primera de canvi.

En aquesta societat, en  que la immediatesa sembla un factor indispensable per l’èxit, costa recordar que l’èxit real i mantingut en el temps requereix esforç, creixement  i temps, molt de temps.

Si et trobes en un moment en el que sembla que no passa res o, en el que et sents estancat, abans de desesperar-te, no desisteixis i recorda el bambú  japonès.

Emocions, Sentiments i Sensacions: L'enveja

 

a href='httpswww.freepik.esvectorescaras-expresiones'Vector de caras expresiones creado por pch.vector - www.freepik.esa -

D’encà que la mare

va tenir el meu germà,

es comporta amb mi de manera diferent,

perquè sempre està molt atrafegada

amb el meu germanet…

Al  que tots troben tan bufonet.

 

Ara ell és el rei de la casa,

i  el que jo faig

no els fa tanta gràcia,

i  sento una amarga sensació,

quan no em paren atenció.

Marta Vilà

El déu de la muntanya i el jove

 

Imatge creada amb: IA

Hi havia una vegada una mare i el seu fill petit. La mare es guanyava la vida modestament, recollint llenya tots els dies a la muntanya. Quan el fill va tenir dotze anys d’edat, li va dir a la seva mare:

—Tots aquests anys t’he causat moltes molèsties. A partir d’avui jo aniré a treballar en el teu lloc i tu et quedaràs a casa.

D’ençà d’aquell dia, el fill va anar a la muntanya tots el dies. Cada matí la mare preparava amb alegria una carmanyola pel seu fill. Un dia, el noi va penjar, com sempre, la bossa del dinar en un arbre i, mentre tallava les branques seques, va arribar un ancià de cabell blanc i va agafar la carmanyola i, sense perdre de vista el noi que es trobava enfilat a l’arbre, va començar a menjar.

El jove va baixar de l’arbre amb moltes branques seques i, dirigint-se a l’ancià, li va dir:

—Senyor, el menjar que ha preparat la meva mare és molt saborós, veritat?

L’ancià li va respondre:

—Gràcies! La vellesa em fa tenir molta gana.

Quan el noi va arribar a casa, li va explicar immediatament el que havia succeït a la seva mare i aquesta li va dir:

—Has fet una bona acció! Demà prepararé dues racions, perquè tu en puguis menjar una.

A l’endemà, la mare va fer que el noi portés dues carmanyoles. El jove es va dirigir a la muntanya i mentre estava treballant, va aparèixer una altra vegada l’ancià del dia anterior, aquest va menjar la porció que li corresponia. Al baixar de l’arbre el jove va dir:

—Senyor, avui la meva mare ha preparat dues carmanyoles. Si encara no està tip, li donaré l’altra. Llavors l’ancià es va menjar l’altre ració.

Al tercer dia, el jove va portar només la ració que corresponia a l’ancià, perquè tenia de tornar aviat a casa, doncs la seva mare tenia de sortir. Quan el noi estava a punt de pujar a l’arbre, va aparèixer l’ancià i li va dir:

—Espera un moment! Hi ha una cosa que vull que sàpigues. Veritablement jo soc un déu. Escolta bé el que et diré i fes el que t’indiqui:

—Ves de seguida a un temple esplèndid que existeix en un lloc anomenat Tendyiku. Quan marxis, algú vindrà a demanar-te un favor i seria bo que hi accedissis.

Després d’aquestes paraules,  l’ancià es va convertir en un enorme roure.

El jove va relatar la història a la seva mare i, ella el va animar a anar-hi  però no li va poder donar res perquè s’emportés pel camí. Per tant, el noi es va dirigir a la casa d’un home ric que vivia a les rodalies per demanar-li un xic d’arròs i pasta de soja fermentada. Quan l’home ric li va preguntar per què ho volia, el noi va contestar que era per anar fins un temple que es trobava en un país anomenat Tendyiku. Llavors, l’home li va dir:

—Feliç de tu! —va contestar —. Et voldria demanar un favor. La meva filla està malalta des de fa tres anys i no es cura, m’entristeix no poder fer-hi res. Desitjaria que resessis per ella, perquè torni a recuperar la salut.

El jove va contestar:

—Sí, senyor, així ho faré.

Després de rebre l’arròs i la soja va partir camí a Tendyiku. Quan va caure la nit, va arribar a una residència majestuosa on va demanar permís per pernoctar. El senyor de la casa també li va preguntar on anava, el jove va contestar que anava camí de Tendyiku i li va explicar les raons. El senyor li va dir:

—Que bé! La veritat és que aquesta casa s’ha estat dedicant-se a la cultiu i venta de la flor de sandan, però recentment s’han secat els arbres, el més vell i un fruit del seu primer brot, i ara no sé què fer. Només el tercer fa flors. Si us plau, si vas al temple de Tendyiku demana que tornin a florir els meus dos arbres. El noi novament va acceptar l’encàrrec.

Al matí següent li varen preparar alguna cosa perquè mengés durant el viatge i, en el moment de sortir, l’amo de la casa el va advertir que en el camí trobaria un gran riu que no tenia pont. Ai, quin problema! El jove estava confús, sense saber que fer. Quan va ser davant del riu, va veure una dona espantosa que caminava a la vora oposada, tenia la cara tan inflada que no se li podia distingir amb precisió els ulls ni el nas. El noi es va dirigir a ella amb veu alta:

—Escolti! Com ha pogut creuar el riu?

La dona, d’una forma estranya i amb rapidesa va creuar el riu fins on es trobava el jove i li va preguntar pel lloc on es dirigia. Després d’escoltar la història, la dona li va dir:

—Jo he viscut mil anys a la terra, mil anys en el mar i mil anys en el riu. La veritat és que no soc un ésser humà. Voldria tornar al cel, però no sé com fer-ho. Com veus, tinc els ulls i el nas amagats per  la inflor i camino sense rumb per aquesta terra. No em faries el favor de preguntar als déus de Tendyiku que puc fer per tornar al cel?

Tan aviat com el noi li  va prometre fer el que li demanava, la dona el va carregar sobre el seu cap i en un instant va arribar a la vora oposada, creuant el riu amb lleugeresa. El jove, ple d’alegria, va observar a la llunyania un magnífic temple. Quan va arribar-hi va trobar l’ancià que poc temps abans havia vist a la muntanya i, aquest li va preguntar:

—Quants dies has trigat en arribar aquí.

—Només una nit.

L’ancià li va tornar a preguntar:

—No et varen demanar res en el transcurs del camí?

El noi va parlar en primer lloc de la filla de l’home ric. L’ancià li va dir llavors:

—Ah, es tracta d’això, l’home ric haurà de reunir tots els empleats de la seva casa i els homes dels voltants, i fer que la seva filla els doni de beure. Però haurà d’entregar tota la seva riquesa a l’home a qui la seva filla ofereixi la seva copa i aconsegueixi que el seu dolor s’alleugereixi ràpidament.

Quan el jove li va parlar de la flor de sandan, l’ancià li va explicar el següent:

—Antigament, els avantpassats d’aquesta família varen enterrar una olla plena d’or al peu de cada un d’aquests arbres, però els descendents no ho saben. Per això, vaig fer que les flors s’assequessin perquè poguessin desenterrar les olles. Quan les treguin, tu t’hauràs de quedar amb una d’elles i l’altre serà per aquella família. Llavors, els arbres tornaran a brotar.

—No et varen demanar res més? —va preguntar l’ancià.

Quan el jove es va referir a la dona lletja, l’ancià li va dir:

—Quan la vegis, digues-li que si regala a una persona una de les boles del Nindyo, que ha guardat tan cobdiciosament, podrà pujar al cel en qualsevol moment.

 I llavors va preguntar:

—Això és tot el que et varen demanar?

El noi va respondre afirmativament i llavors l’ancià es va convertir una altra vegada en un gran roure.

El jove va emprendre el camí de tornada i quan va arribar al riu, la dona, que l’estava esperant, li va preguntar per la resposta dels déus. El noi va dir:

—Primer ajuda’m a creuar el riu i llavors et respondré.

La dona com la primera vegada, va col·locar el noi sobre el seu cap i va creuar el riu ràpidament. Un cop a l’altre costat el noi li va dir:

—Tu tens dues boles, veritat? En lloc de guardar-les amb tanta avarícia, dona- me’n una. Si ho fas, podràs pujar al cel en qualsevol moment.

En el moment que la dona li va entregar una de les boles, a la llunyania es va sentir un fort i espantós soroll, i el lloc es va emplenar de boira. Ple de por, el jove va sortir corrents. Finalment, quan ja era lluny, va mirar cap enrere i va veure que la boira havia desaparegut, mentre una columna d’aigua pujava cap el cel. Sobre la part superior del raig anava la dona.

El noi es va guardar al pit la bola que li havia donat la dona i es va dirigir a la casa de les flors de sandan. Quan va arribar, li va explicar a l'amo el que havia escoltat a Tendyiku  i, aquest, immediatament, va començar a cavar al peu dels arbres. Llavors varen aparèixer les dues olles d’or. L’amo li va entregar una olla al jove i els arbres secs van començar a brotar. El noi molt content amb l’olla d’or, va marxar cap a casa seva i després va visitar el seu veí ric.

El jove li va explicar el que li havia dit l’ancià i el seu veí  va reunir a casa seva a tots els homes, tant empleats com veïns, i va fer que la seva filla els servís una beguda, però ella no va mostrar cap entusiasme. L’home ric es va dirigir al jove que acabava de tornar de Tendyiku:

—Tu també ets un home. Si us plau accepta la copa —li va dir.

Quan el noi es va aturar davant la noia, aquesta va prendre una copa i li va oferir. Veient que ell no acceptava la copa, l’home ric li va suplicar:

—Aquest és el desig dels déus. Si us plau, accepta-la.

Finalment la va prendre. Llavors la filla va recobrar la salut a l’instant i, posant-se dreta, va començar a ballar.

Passat un temps, el jove va anar a viure a la casa de l’home ric amb la seva mare, i es va casar amb la jove i tots varen viure feliços per sempre.

 Conte del Japó

(Adaptació del conte)

Recull de contes antics del Japó

 Yanaguita Kunio