Aquest conte ve des de Tailàndia i parla d'una petita
cuca de llum que no volia sortir a volar amb la resta. Per què? Doncs quan ho
descobriu pot ser que l' entengueu i us hagi passat quelcom similar alguna
vegada.
En un bosc de l'exòtica Tailàndia hi vivia una
nombrosa família de cuques de llum. La seva casa era dins el tronc
d'un enorme arbre lampati, el més vell de tot el país. Per la nit, les
cuques sortien de l'arbre per il·luminar la nit amb la seva tènue llum,
semblaven petites estrelles ballarines. Jugaven entre elles i creaven figures a
l'aire, els pocs que podien veure l'espectacle per casualitat quedaven
sorpresos davant d'aquell festival de llums i bellesa.
Però no totes les cuques de llum estaven contentes,
n'hi havia una, la més petita que es negava a sortir del lampati per
a volar. Es volia quedar a casa dia rere dia encara que la
seva família la tractés de convèncer.
Tothom estava amoïnat, sobretot els seus
pares:
-Per què la nostra filla no surt a volar?
M'agradaria que volés amb nosaltres i no es quedés sempre a casa -deia la seva mare.
-Tranquil·la, dona. Veuràs com aviat
li passa i sortirà amb nosaltres... -la calmava el pare.
Però van passar els dies i la petita
cuca seguia sense voler abandonar l'arbre. Una nit quan totes les altres
cuques de llum corrien pel cel nocturn del bosc, la seva àvia es va quedar a
l'arbre per enraonar amb ella. Amb delicada veu li va dir:
-Què et passa néta meva? Ens tens a tots preocupats,
Per què no surts a divertir-te volant amb tots nosaltres?
-No m'agrada volar -va respondre la petita cuca.
-Som cuques de llum, és el que fem millor. Segur que
no vols volar mostrant la teva llum per il.luminar la fosca nit? -
li va insistir l'àvia.
-La veritat... El que em passa és... -va
començar a explicar la petita.
-Que tinc vergonya, no trobo sentit
a il·luminar res, si la lluna ja ho fa. No em podré comparar mai a ella,
sóc poc més que una diminuta espurna al seu costat.
La seva àvia la va mirar amb ulls
tendres escoltant-la atentament, quan la seva néta va acabar la va
consolar amb un somriure que la va tranquil·litzar:
-Nena meva, si sortissis amb nosaltres veuries
quelcom que et sorprendria. Hi ha coses de la lluna que encara no saps...
-Què és això que jo no sé de la lluna que tots sabeu?
-va preguntar la cuca encuriosida.
-Doncs que la lluna no sempre brilla de la mateixa
manera. Algunes nits enlluerna sencera o per la meitat. Fins i tot hi ha dies
que només brilla una petita part o s'amaga i ens deixa tot el treball a
nosaltres les cuques de llum.
-De veritat? Hi ha dies que no surt? -va preguntar la
petita amb la boca mig oberta per la sorpresa.
-T'ho prometo! -va continuar explicant l'àvia-. La
lluna canvia constantment, hi ha dies que creix i altres que es fa petita. Hi
ha nits que és enorme o de color vermell i altres que es fa invisible i
desapareix sota les ombres i els núvols. En canvi tu, petitona,
sempre brillaràs amb la mateixa intensitat ...
I aquella mateixa nit, la petita cuca de llum va
sortir del lampati convençuda amb tota la seva família
d' il·luminar la nit, mentre mirava la lluna amb un somriure d'orella
a orella.
Conte de Tailàndia
Font: Casa Àsia
