dijous, 5 de novembre del 2020

EL CANGUR JUST

 





A  la gran illa  d'Austràlia hi viuen moltes varietats de cangurs:  el cangur vermell,  el gris, el ualabí… Tots són herbívors, com les ovelles  i són marsupials, vol dir  que la mare cangur té una bossa a la panxa, on es forma la seva cria, s’alimenta i creix fins que no té prou espai per moure’s, llavors ha de sortir afora. Però la seva mare el continua protegint i alimentant. Els cangurs no són els únics marsupials, n’hi ha molts a Australia: el coala, l’esquirol volador, el ratolí…
En Jumpi era un jove cangur gris, però tenia un caràcter especial, no li agradaven les baralles i es passava tot el dia posant pau en el bosc on vivia. Els cangurs són uns grans boxejadors, els mascles quan s'enfaden es venten uns cops molt forts amb els braços i unes fortes coces amb les cames. Com us podeu imaginar en Jumpi estava molt ocupat solucionant tot aquest rebombori. Primer de tot aturava la baralla i escoltava atentament a cada rival, després pensaven  i reflexionaven sobre el que havia succeït. A vegades, passaven llargues hores negociant abans d'arribar a un acord, però en Jumpi, sempre aconseguia posar fi al conflicte. Ell era feliç fent aquesta tasca, es sentia útil, era com un jutge dels que hi ha en els nostres pobles i ciutats.
Tan bé feia aquesta feina, que aviat tots els animals del bosc, acudien a ell per tal que els aconsellés sobre tota mena d'enfrontaments. Un dels  més difícils que va resoldre en Jumpi,  era entre una coala i una  cacatua.
La senyora coala es deia Nala  i vivia en un vell  eucaliptus del bosc, a vegades passejava per les branques d'altres arbres, però el vell arbre era especial per ella, li tenia molta estima, perquè en aquest arbre hi havia viscut la seva àvia, la seva mare i ella també volia que el seu fill  hi visqués. Sí, la senyora coala tenia una cria a la seva bossa, en Coalín  i com podeu imaginar, estava molt contenta de ser mare, però també molt atrafegada alletant els seu fillet. Necessitava alimentar-se de forces fulles tendres d'eucaliptus  i descansar moltes hores per reposar de l'esforç de criar en Coalín.
Però li era impossible descansar, la seva nova veïna, la cacatua Camila, era molt bromista, tot el dia estava cantant, xiulant i molestant els veïns. Quan la Nala descansava tan plàcidament, la Camila s'acostava a ella i la despertava amb algun  dels seus crits i agitant les ales, la coala s'espantava moltíssim amb aquells crits, fins i tot un dia va estar a punt de caure de l'arbre de l'ensurt. A més a més, a vegades la cacatua li llançava llavors al cap mentre dormia i això la Nala no ho trobava gens divertit.  En canvi a la  Camila li feia molta gràcia, s'ho passava pipa. I tant li agradava que s'ho va agafar com un joc.
Un dia la Nala, farta de la situació va anar a veure en Jumpi per tal que posés remei al seus maldecaps.
—Ets  una exagerada!, no n'hi ha per tant —deia la Camila amb un gran somriure.
—T'hauries de posar en el meu lloc —exposava la Nala—. No és just que tot t'ho prenguis a  broma, a tu no t'agradaria que algú et molestés, de ben segur que no et faria cap gràcia.
—Jo —va afegir  la Camila —,tinc més paciència i sentit de l'humor que tu.
En Jumpi, va intentar de totes les maneres possibles que la Camila entrés en raó, però com que era tossuda com una mula, no va voler canviar la seva actitud.
Llavors en Jumpi, va dir: 
—Escolta Camila, fem un tracte, si tens més paciència que la senyora coala, et quedaràs a viure en el vell eucaliptus, però si no ens ho demostres, t'hauràs de buscar un altre lloc on viure.
—D’acord —va accedir la Camila.
—Cada  nit rebràs una visita, no et puc donar més detalls de qui et vindrà a veure, d'aquí una setmana ens tornarem a veure  i resoldrem aquest conflicte. 


Aquella nit, la cacatua estava tan intrigada, que va esperar unes quantes hores per veure qui apareixia, però estava tan cansada, que al final es va dormir. Feia poca estona que dormia quan va sentir:
—Uh,uh,uh,uh. "Què havia estat allò?" es va sobresaltar la cacatua. Quan es va calmar i  va reprendre el son, altre cop... "Uh,uh,uh,uh". La Camila estava impacient per saber d'on provenia aquell soroll. I cada hora que passava "Uh,uh,uh". La cacatua tenia  els nervis a flor de pell, va decidir pujar dalt de tot del eucaliptus  i gairebé es va desmaiar, quan va veure uns ulls enormes, rodons i brillants com el foc. Es va pensar que era un ésser malèfic i es va espantar tant, que no es va atrevir a pujar un altre cop a la copa de l’arbre. L’endemà la Camila  va estar desperta tot el dia, perquè les cacatues dormen de nit. En canvi  la Nala, com que era un coala dormia de dia i de nit. Quatre llargues nits havien passat i es continuava sentint:
—Uh,uh,uh—. La Camila no havia aclucat ull, estava tan cansada que amb prou feines s'aguantava dreta, farta de no poder dormir, va decidir anar a buscar en Jumpi.
—Carai, —va riure en Jumpi—,pensava que havies dit que tenies més paciència que la Nala.
—Deixa’m que m’expliqui si us plau, hi ha un monstre dalt de l’arbre  i fa quatre nits que no em deixa dormir.
—No és un monstre —va riure el cangur—. És el gran mussol que viu a les muntanyes. Només volia que et posessis en la situació de la senyora coala i veig que t'ha servit de lliçó. No és divertit que els veïns et molestin, tu mateixa ho has pogut  comprovar. Si em promets ser una bona veïna i respectar la  Nala, et podràs quedar a viure a l'arbre, però si ella em fa algun comentari de que la molestes, jo mateix et faré marxar del vell eucaliptus.
—Ho prometo, em portaré bé amb ella. 
La Cacatua, va demanar disculpes  a la Nala davant d'en Jumpi. Després  el mussol va marxar cap a les muntanyes. I a partir de llavors  la Camila va ser molt amable amb la seva veïna, ja no li feia bromes de mal gust; i la vida de totes  dues va ser més feliç i tranquil·la i, la d'en Coalín també.
Autora del Conte: Marta Vilà


2 comentaris:

  1. Quin conte tan bonic, Marta! M'ha fet pensar en algunes veïnes una mica sorolloses...
    I el Jumpi que bufó ell, potser entre els humans i fa falta algú com ell, que intenti posar pau entre els que es passen el dia guerrejant; m'agrada que fes reflexionar els "contrincants" i aconseguir que es fessin amics!
    Petonets, Marta.

    ResponElimina
  2. Bon dia M.Roser.
    Moltes gràcies pel comentari. Aquest és un problema recurrent en molts comunitats de veïns. Que fàcil seria la convivència si ens poséssim en la pell dels altres.
    Petonets i una forta Abraçada!

    ResponElimina