Quan estic
trist,
el món em sembla
gris.
Noto que dins el
meu pit…,
el cor està
encongit,
i no puc controlar,
unes llàgrimes que no paren de brollar.
Marta Vilà
 |
| Il·lustració: Milo Winter |
En un estany vivien unes granotes lliures i felices, però cansades del desordre i desgovern en què vivien. Llavors, les granotes varen decidir enviar una delegació a Zeus perquè els enviés un rei per cuidar-les. Zeus atenent a la seva petició, els va enviar un tronc gruixut a la seva bassa. Espantades les granotes pel soroll que va fer el tronc en caure, es varen amagar on van poder. Les granotes de mica en mica es van anar acostant al tronc i, veient que el tros de fusta no es movia i que tornava la quietud a la bassa, varen començar a sentir menyspreu cap al nou rei, brincaven sobre d'ell i s’asseien al seu damunt, rient sense parar.
I així sentint-se indignades per tenir de monarca un simple tronc de fusta, varen tornar a veure Zeus. Davant de tanta insistència, Zeus es va enfadar i els va llançar trons, i amb aquests, els va enviar una famolenca grua, que va atrapar i devorar totes les granotes, una a una, sense cap mena de compassió.
Moralina:
A l’hora d’escollir els governants, és millor agafar-ne un de senzill i honest, en comptes d'un molt emprenedor però malvat i corrupte.
Una filla es queixava al seu pare sobre la vida i com de complicades resultaven les coses. No sabia que fer
per continuar endavant i creia que es donaria per vençuda. Estava cansada de
lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, en sorgia un altre.
El seu pare, un xef de cuina, la va portar al seu lloc de treball. Allà va
emplenar tres olles amb aigua i les va col·locar sobre els fogons. Aviat
l’aigua de les tres olles es va posar a bullir. En una de les olles va posar pastanagues, a l’altre
ous i a l’última va col·locar grans de cafè. Les va deixar bullir sense dir ni
una sola paraula.
La filla va esperar pacientment, preguntant-se que estava fent el seu pare. Al cap de vint minuts el pare va apagar el
foc. Va treure les pastanagues i les va col·locar en un bol. Va treure els ous
i els va posar en un plat. Finalment, va colar el cafè i el va posar en un
tercer recipient. Mirant a la seva filla li va dir:
—Filla, què veus?
—Pastanagues, ous i cafè —va respondre.
La va fer aproximar i li va demanar que toques les pastanagues. Ella ho va
fer i va notar que eren toves. Llavors li va demanar que agafés un ou i el
trenqués. Li va fer treure la closca i observar l’ou dur. Per acabar li va
demanar que tastés el cafè. Ella va somriure mentre gaudia del seu agradable
aroma. Humilment la filla va preguntar:
—Què vol dir això, pare?
Ell li va explicar que els tres elements s’havien enfrontat a la mateixa
adversitat: l’aigua bullint, però havien reaccionat de manera diferent. La pastanaga
era forta i dura; però després de passar per l’aigua bullint s’havia tornat dèbil
i fàcil de desfer. L’ou havia arribat a l’aigua fràgil, la seva closca fina
protegia el seu interior líquid; però després d’estar amb aigua bullint, el seu
interior s’havia endurit. Els grans de cafè en canvi era únics; després d’estar
a l’aigua bullint, havien canviat a l’aigua.
-Quin ets tu?- li va preguntar a la seva filla. Quan l’adversitat truca a
la teva porta, com respons? Ets una pastanaga que sembla forta però que quan
l’adversitat i el dolor la toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa?
Ets un ou, que comença amb un cor mal·leable? Posseïa un esperit fluït,
però després d’una mort, una separació o una pèrdua de feina t’has tornat dur i
rígid?
Per fora sembles la mateixa persona, per et sents amargat i aspre, amb
un esperit i un cor endurit?
O ets com un gra de cafè? El cafè canvia l’aigua bullint, l’element que li
causa el dolor. Quan l’aigua arriba al punt d’ebullició el cafè té el seu
millor gust. Si ets com el gra de cafè, quan les coses empitjoren tu reacciones
millor i fas que les coses del teu voltant millorin.
—I tu quin dels tres ets?
Quan m’enfado,
em sento rabiós,
i dins meu sembla :
Que hi crema un gran foc !
Potser no he aconseguit el que em proposava ,
o algú m’ ha provocat.
I de vegades per qualsevol ximpleria,
m’ he ben enrabiat !
Hi havia una vegada en un país molt llunyà un palau molt bonic. En aquest palau hi vivia un soldà que era un ignorant, una persona que no sabia res de res. A aquest soldà li agradava tant el formatge que tan sols es preocupava que els formatgers més importants del seu regne li fabriquessin els formatges més saborosos. Però darrerament hi havia una altra cosa que el preocupava. Resulta que l'olor dels formatges havia atret centenars de ratolins que es passejaven pel palau com si fossin a casa seva. I el pitjor era que es menjaven els formatges del soldà. Finalment, un dia que va trobar un ratolí dins el formatge que s'estava menjant, es va empipar tant que va enviar a buscar els seus tres consellers i els va dir que, si l'endemà no havien desaparegut tots els ratolins del palau, els desterraria del seu regne per sempre més. Els tres consellers, que encara eren més ignorants que el soldà, es van quedar molt preocupats i no sabien què fer. Després de molt pensar van arribar a una solució i l'endemà van ordenar als criats que portessin tots els gats de la ciutat cap al palau. Quan els ratolins van veure els gats van fugir corrents, i el soldà es va quedar més content que unes pasqües. Però la seva alegria no va durar gaire, perquè els gats es trobaven tan bé al palau que no volien marxar. Corrien amunt i avall del palau, des del saló del tron fins a la cuina i, fins i tot esgarrapaven la cara del soldà. Dins el palau només se sentia els marrameus dels gats. El soldà, a qui no li agradava gens viure amb els gats, va enviar a buscar els consellers una altra vegada i els va demanar que el salvessin d'aquells gats. Els consellers es van passar tota la nit desperts buscant una solució. L'endemà van ordenar als criats que portessin tots els gossos que poguessin trobar a la ciutat. Quan els gats van veure els gossos van fugir corrents i el soldà es va quedar més content que un gínjol. Però la seva alegria no va durar gaire, perquè els gossos es trobaven tant bé al palau que no volien marxar. Corrien amunt i avall del palau mossegant a tothom. El soldà, que no podia suportar els gossos, va cridar un altre cop els tres consellers i els va ordenar que fessin alguna cosa per treure els gossos del palau. Després de molt pensar se'ls va acudir una idea i l'endemà van dir als criats que anessin a buscar uns quants lleons forts i grans. Quan els lleons van arribar al palau tots els gossos es van escapar i el soldà es va quedar més content que unes pasqües. Però la seva alegria no va durar gaire, perquè els lleons es trobaven tan bé al palau que no volien marxar. Com que els lleons eren tan grossos, la gent del palau tenia molta por, a més a més amb els seus rugits no deixaven dormir a ningú. El soldà que tenia molta por dels lleons, va cridar un altre cop els tres consellers i els va ordenar que fessin alguna cosa per fer fora els lleons del palau abans que es mengessin a tothom. Els consellers van pensar molt i molt i finalment van decidir enviar a buscar un ramat d'elefants. Quan els lleons van veure els elefants van fugir amb la cua entre les cames. I el soldà en veure que no quedava cap lleó es va posar molt content. Però la seva alegria no va tornar a durar gaire, perquè els elefants es trobaven tan bé al palau que no volien marxar. Amb les seves grans potes ho feien malbé tot i, el pitjor era que xafaven tots els formatges del pobre soldà. El soldà, que estava molt enfadat i no sabia què fer, cridava contínuament els seus consellers que fessin alguna cosa abans que els elefants el tornessin boig. Aquesta vegada els consellers realment no sabien què fer i demanaven a tothom quina cosa podia fer por als elefants perquè ja estaven desesperats. Per fi un criat els va dir que havia llegit en un conte que els elefants tenien por dels ratolins. Els consellers estaven contents i van anar a veure el soldà i li van explicar que, per fer fora els elefants del palau, haurien de tornar els ratolins. El soldà es va aixecar cridant que no volia de cap manera que els ratolins tornessin al palau i es mengessin els formatges. Però els consellers li van dir que l'única cosa que feia por als elefants eren els ratolins i finalment el soldà va haver d'acceptar. Quan van arribar els ratolins, els elefants van fugir cridant com bojos. Ara els ratolins tornen a córrer per tot el palau i continuen menjant-se els formatges del soldà, però el soldà no està enfadat perquè pensa que és preferible viure amb els ratolins que no pas amb els elefants.
Conte d’Iran
Autor: Hassan Ahmad Dezfuli
