Faig aquesta
cara d’entremaliat
quan en porto
alguna de cap.
Deixo volar la
imaginació
i com un
bon actor,
més d’un cop he
aconseguit,
ensarronar el
pare o la mare
per treure’n
profit.
Marta Vilà
<a
href="https://www.freepik.es/vector-gratis/patos-salvajes-bosque_36362506.htm#query=animales%20rio&position=13&from_view=search&track=ais&uuid=a1a5b334-fc37-4d53-b9cf-0e771720e091">Imagen
de brgfx</a> en Freepik
Com cada
primavera, l’estany que es veia d’encà de la meva finestra, s’omplia de
vida. Aquell any, un grup d’anecs collverds
que havien arribat de qui sap on?, gaudien en família xipollejant i aprofitant el corrent de l’abundant aigua
que brollava del rierol i que
desenvocava al llac. Que bé que s’ho passaven tots els animalons! i jo que era un infant gaudia veient la natura en tot el seu
esplendor.
Al minúscul
poblet de muntanya on vivia no hi havia gaires distraccions, tan sols erem un
grapat de veins i la gran majoria ja eren molt vellets. Jo només tenia una
amiga de la meva edat la Tina i no hi havia cap més nen al poble, anàvem a l’escola amb un autobús de línea, que ens portava a un poble
més gran que tenia escola.
Així, de mica en
mica, em vaig anar fent gran i a mesura
que jo creixia també ho va anar fent el meu poble. Qui sap per quina raó?, aquell
poblet és va anar omplint de moltes cases i, la veritat és que jo ho trobava
genial perquè cada vegada tenia més i més amics…
Llavors tot un
seguit de negocis locals varen anar proliferant, el primer de tots va ser una
fleca, més endavant es va muntar una gran índústria tèxtil, que va donar feina
a moltes persones i encara va fer venir més gent al poble. També es va
construir una escola perquè ja hi havia prou nens per omplir unes quantes aules.
Penso, que aquells anys varen ser una meravella. Jo que era jovenet em passava els dies amb els amics anant d’ un lloc a un altre, banyant-nos al llac i sense
parar gaire estona per casa…
Però també
recordo amb molta tristesa els anys posteriors, amb aquells estius torrits i
aquella manca de pluges, les restriccions per sequera… Ja no podíem anar a banyar-nos al llac, perquè
havia quedat totalment eixut, semblava talment un safareig al que li havien
tret el tap i s’havia buidat. A partir
de llavors, els ocells migratoris que solien venir a la primavera, ja no els
vàrem tornar a veure durant forces anys.
La indústria, com que no es podia abastir de l’aigua
del llac, va ser de les primeres en mirar pels seus interessos i canviar la
seva ubicació, molts treballadors que vivien al poble es varen quedar sense
feina. Varen ser uns anys molt tristos per a tots.
<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/paisaje-estanque-tierra-seca_5601838.htm#fromView=search&term=SEQUIA&track=sph®ularType=vector&page=6&position=2&uuid=d0814c82-2114-4e6c-9ca4-c7a3bb72a2e3">Imagen de brgfx</a> en Freepik
D’ençà d’aquell succés vaig decidir estudiar biologia, no
podia suportar més veure aquell paisatge des de la meva finestra. Em vaig
prometre que quan tornés al poble faria tot el que estigués a la meva mà, per
tal de recuperar l’estany i dedicar-me de ple a l’educació ambiental i, un cop llicenciat em vaig posar a treballar
de valent. Amb un grup d’ amics varem crear una plataforma per tal de salvar i
protegir l’estany, que feia veritablement molta pena. Anàvem a les escoles a
fer xerrades per a famílies i intentàvem conscienciar-los sobre el malbaratament
de l’aigua. També amb l’ajuda d’alguns pares i nens fèiem trobades per tal de netejar els
voltants del llac que eren plens de brossa. Posteriorment, vàrem fer visites
als agricultors i els vam informar sobre els nous mètodes de regadiu i en el
gran estalvi que els suposaria en el consum d’aigua.
I així, a poc a poquet, aquell llac que era com un
desert, gràcies a la col·laboració de tots plegats i com no, de l’arribada de
les pluges, va anar recuperant la biodiversitat.
Els ocells varen ser els primers en fer acte de presència, més endavant va
aparèixer una família de castors i, fins
i tot amb els pas dels anys algunes espècies invasores com el coipú i un caimà,
que es varen endur els agents rurals, per tal que no alteressin la fauna autòctona
i no generessin expectació i pànic entre la gent.
I ara que soc força gran, els meus veïns m’han fet
alcalde del poble i, per tal d’agrair-los la seva confiança i amistat, he
pensat que seria una bona idea fer un recull de fotografies del nostre estany i
no hi ha cap data millor per fer l’
exposició que la festa major.
I per què us
estic explicant tot això? Per tal de dir-vos
que:
Quan un grup de gent il·lusionada col·labora per tal
d’assolir un mateix objectiu, aquest té moltes
més possibilitats de fer-se realitat.
<a
href="https://www.freepik.es/vector-gratis/varios-animales-bosque_27540665.htm#query=animales%20rio&position=1&from_view=search&track=ais&uuid=4d656932-16b7-4728-8ab6-2113ee2c516f">Imagen
de brgfx</a> en Freepik
 |
| Imatge creada amb: IA |
Hi
havia una petita pila de neu sobre el cim d’una muntanya, quan es va posar a
pensar:
" No pensaran que soc altiva i supèrbia per estar en un lloc tan alt? Ja que tota la neu està més avall que jo... Soc tan petitona que no mereixo estar a aquesta altura i, encara menys quan ahir vaig poder veure el que el sol va fer a les meves companyes que, en poques hores es varen desfer. Hauria de baixar i trobar un lloc convenient a la meva petita mida".
I,
la boleta, va començar a baixar per la vessant de la muntanya, rodolant sobre
la neu. Quan més baixava, més grossa es feia i d'aquesta manera, quan va acabar el turó, va
veure que la seva mida havia augmentat enormement. I així va ser com la boleta
va ser l’última neu que el sol va desfer quan va acabar l’hivern.
Moralina:
Hi
ha qui fent-se l’humil, es fa millor persona.
Autor: Leonardo da Vinci
Hi ha dies en
què estic molt sensible…
I tot el que
passa al meu voltant
em provoca una
sensació preocupant,
els problemes
sembla que es fan més grans
i jo em sento petit i insignificant.
Marta Vilà
 |
| Imatge creada amb: IA |
—Mestre,
vinc perquè em sento molt poca cosa. La gent em diu que no serveixo per res,
que no faig res bé, que soc maldestre i força tanoca. Sembla que no importo a
ningú i els altres no m'aprecien. Com puc canviar? Què puc fer per què els
altres em valorin més?
El
mestre, sense mirar-lo, li va dir:
—Em
sap greu noi, però ara no puc..., primer haig de resoldre un problema que tinc.
Potser més tard, i després d’una pausa
va afegir—. Però si vols em pots ajudar i quan acabi de solucionar el problema que em preocupa,
potser et podré ajudar.
—Encantat,
mestre —va respondre el noi, que es va
sentir una altra vegada menystingut i
que les seves necessitats havien estat postergades.
—Bé —va assentir el mestre.
A
continuació, es va treure un petit anell que portava sobre el dit petit de la
mà esquerra i li va dir al noi.
—Tinc pressa per vendre aquest anell perquè tinc de pagar un deute. Necessito obtenir la
quantitat de diners més gran possible, però no acceptis per ell menys d’una moneda
d’or. Puja sobre el cavall que hi ha allà fora i cavalca fins el mercat. Marxa ara i torna amb la moneda el més ràpid que
puguis.
El
jove va prendre l’anell i va partir.
Tot
just va arribar va començar a oferir l'anell a tots els mercaders. Aquests el
miraven amb un cert interès, fins que el jove deia el que pretenia obtenir per
l'anell. Quan mencionava la moneda d'or, alguns reien, d’altres li donaven
l'espatlla i fins i tot alguns s'indignaven.
Només
un vellet va ser amable amb ell i, es va prendre la molèstia d’explicar-li que
una moneda d’or era massa per entregar-la a canvi d’un anell tan petit, però
que, per ajudar-lo, ell li oferia una moneda de plata i una andròmina de coure.
El jove, que tenia instruccions de no acceptar menys d’una moneda d’or, li va
donar les gràcies, però va refusar l’oferta.
Després
d’oferir inútilment la seva joia a totes les persones amb les que es va creuar el mercat va pensar " ho he
dit a més de cent persones", i abatut pel seu fracàs, va pujar al cavall i va
tornar.
Quan
hauria desitjat el jove tenir ell mateix aquella moneda d’or. Llavors podria
haver-li lliurat al mestre per tal que l'alliberés de la seva preocupació i
rebre d’ell el seu consell i ajuda.
Va
entrar a l'habitació.
—Mestre —va dir—. Ho sento, no m'és possible aconseguir el que em vares demanar. Potser hagués pogut aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del veritable valor de l'anell.
—Que
important és el que acabes de dir! jove
amic —va contestar somrient el mestre—.
Primer tenim de saber el veritable valor de l’anell. Torna a pujar al
cavall i ves a un joier—. Ningú millor que ell
el pot saber. Digue-li que voldries vendre l'anell i pregunta-li quants diners te'n donaria.
Però
t'ofereixi el que t'ofereixi, no li venguis. Torna aquí amb el meu anell.
El
jove va tornar a marxar.
El
joier va mirar detingudament l'anell, el va examinar amb la seva lupa, el va
pesar i després va dir:
—Digue-li
al teu mestre que si el vol vendre de seguida, només li puc donar
cinquanta-vuit monedes d'or.
—Cinquanta
vuit monedes d'or? —va exclamar el jove.
—Sí,
ho sento —va replicar el joier—. Segurament amb el temps podríem obtenir per
ell setanta monedes, però si el vols vendre ràpidament…
El
jove va correr emocionat a casa del mestre a explicar-li el que havia succeït.
—Seu
–va dir el mestre després d’escoltar-lo —. Tu ets com aquest anell: una joia,
valuosa i única i com a tal, només et pot valorar un expert. Creus
que qualsevol pot descobrir a simple vista el teu veritable valor?
I dient aquestes paraules, va tornar a posar-se l'anell al dit petit de la seva mà esquerra.
Moralina:
No
tots sabran valorar-te. Només aquells que realment et coneguin.
Autor: Jorge Bucay
Reflexió:
En
diverses ocasions ens enfonsem i arribem a pensar que som poc valuosos, el motiu és potser una mala paraula o un comentari
que ens han dit i ens ha ferit. Llavors la nostra autoestima baixa i ens posem tristos. No t’ha
d’afectar el que altres pensin de tu. Cap d’ells possiblement aconsegueixi
adonar-se del teu veritable valor. Només ho farà aquella persona propera que et
conegui de veritat.
