El camell, agenollat, esperava
impacient a que el seu amo acabés de carregar-lo. Un sac, dos, tres , quatre…
—Però, quan acabarà? —es
deia a si mateix el camell.
Al final l’home va fer
un so fent petar la llengua i el camell es va
aixecar.
—Vinga! —va ordenar el
seu amo estirant la brida. Però el camell no es va moure.
—Vinga! Endavant! —va cridar
l’home, donant un estrebada a la corda. Però el camell, apuntalat sobre les
seves potes, va romandre immòbil.
—Ja ho entenc —va dir
el patró; i fent un sospir li va treure dos sacs de la gepa.
—Ara el pes em sembla
just —va murmurar el camell i es va posar en marxa a l’instant.
Varen caminar a bon
pas tot el dia i l’home va pensar que arribarien fins el poble. Però el camell,
quan va arribar fins a un cert punt, es va aturar.
—Fes un esforç —va demanar
l’home—; unes llegües més i arribarem a casa.
Però el camell feia cas omís a totes les seves paraules i es mantenia tombat al terra.
—Les meves potes —es deia
a si mateix — diuen que per avui ja han caminat prou.
I l’home es va veure
obligat a descarregar-lo i acampar tota la nit en el desert al costat d’ell.
Moralina:
És bo ocupar-se dels
nostres semblants; però no s’ha de perdre de vista la realitat de que la pròpia
supervivència està, en definitiva, a les nostres mans.
Autor: Leonardo da Vinci
.jpeg)
