A l’illa de Cuba hi havia moltes iguanes, però n’hi havia una que tenia molt mala fama i s’anomenava Lando. La iguana en qüestió tenia molt mal caràcter, i es dedicava a increpar i fer la guitza a les seves companyes. Un dia totes les iguanes de la seva colònia es varen cansar del seu comportament i el varen expulsar de la petita platja on vivien i, li varen demanar que no tornés mai més...
En Lando va tenir de buscar un nou lloc on viure, lluny de la seva colònia. No va trigar gaire, doncs la illa on vivia era plena de petites platgetes i de grans extensions de manglars.
Els primers dies, la iguana es sentia molt feliç de viure sola en aquell lloc tan paradisíac. Però amb els dies es va anar avorrint de no tenir ningú amb qui discutir, que era el que feia habitualment...
Un dia, mentre estava assaborint les fulles tendres d’un arbre, se li va acostar un minúscul colibrí, era tan remenut, que la iguana el va confondre amb un insecte i quan li va passar per davant de la cara, amb la pota, li va ventar una patacada que el va deixar estabornit. El pobre ocell va caure a terra i va trigar un minuts a recuperar-se de l’ensurt, després, es va dirigir cap a la iguana i li va dir:
—Ei! Es pot saber perquè m’has atacat?
—Qui jo! —va respondre la iguana.
—Sí t’he vist com ho feies. Tens molta mala baba! Jo no t’he fet res i ni tant sols t’has preocupat per saber si havia pres mal.
En Lando en comptes de disculpar-se es va posar a riure i el colibrí va marxar ben enfadat.
L’endemà, el colibrí va anar a veure en Lando per parlar una estona amb ell, doncs encara estava enfadat pel que havia succeït el dia anterior.
—Una altra vegada ets aquí! —va cridar en Lando al veure’l —. Marxa!, que ets un pesat.
—Vindré tantes vegades com calgui fins que em demanis perdó!
—En Lando estava molt desconcertat amb aquella resposta.
—Si no marxés, t’esclafaré com un mosquit!
—Ara marxo, però demà ens tornarem a veure les cares —li va dir el colibrí.
I així, un dia rere l’altre, el colibrí va anar a veure la iguana fins que va aconseguir que li digués: Perdó!
Ho va dir amb la boca ben petita, però el colibrí es va donar per satisfet.
Aquell minúscul colibrí, era tossut i molt insistent i tenia curiositat per conèixer la vida d’aquella iguana tan malcarada, i no va parar fins que en Lando, li va explicar tot el què li havia passat a la seva antiga colònia.
—Aquelles iguanes sempre em portaven la contraria! —deia en Lando amb ressentiment—. Em feien enfadar, i es clar, algunes vegades vaig perdre el control i se’m va escapar alguna mossegada, ho vaig fer sense voler...
Allà, ningú m’estimava i tots m’odiaven per com era.
Però saps que et dic: Que jo soc així! i aquí no li agradi que s’hi posi fulles! —va acabar dient en Lando.
—Ara, que m’ho has explicat, ets sents millor? —va preguntar el colibrí.
—Sí —va contestar més tranquil en Lando.
Aleshores, el colibrí va voler escoltar la versió de la comunitat d’iguanes i una tarda les va anar a veure. Les iguanes li varen explicar el caràcter tan difícil que tenia en Lando. Ell sempre volia imposar les seves opinions i, quan alguna iguana li portava la contraria, perdia els nervis i la situació acabava amb una forta mossegada. Moltes iguanes li varen ensenyar la cicatriu de les dents d’en Lando.
El colibrí després de la conversa amb les iguanes, va intentar trobar una solució, per poder ajudar a en Lando a controlar la seva agressivitat. Va demanar a uns amics seus, els flamencs, si li podien donar un cop de mà i ells varen acceptar encantats.
La colònia de flamencs es va instal·lar a la mateixa platja que en Lando i la iguana estava molt contenta amb aquells nous veïns tan sorollosos, i que feien que la seva vida fos més entretinguda. La iguana els observava durant moltes hores, n’hi havia d’adults, de petitons. El més graciós és que tots participaven en la criança dels pollets. I el que més el sorprenia és que vivien en pau i harmonia, i se’ls veia tan feliços..., que a la iguana, amb els dies, li va començar a agafar un sentiment de tristesa, perquè ell també havia viscut en una colònia i ara es sentia sol.
El colibrí uns dies després, el va anar a veure i li va preguntar:
—Què et passa Lando? Et veig molt ensopit.
—Fa dies que em sento molt trist, perquè no tinc cap amic.
—L’Amistat, és un gran tresor Lando... Però per tenir amics s’ha de ser generós i seguir unes pautes de conducta. Com ara:
*Escoltar les opinions dels altres i encara que no hi estiguem d’acord acceptar-les.
*Als amics els hi podem explicar moltes coses, però també hem d’estar disposats a escoltar el que ells ens volen dir.
*No està bé ridiculitzar els amics, ni ferir els seus sentiments. I per sobre de tot, mai no es pot actuar amb ells amb violència.
*Amb els amics podem passar molts bons moments i en ocasions també ens podem enfadar, però hi ha d’haver un clima de respecte i hem d’acceptar les peculiaritats de cadascú.
—Escolta’m bé, si segueixes aquests petits consells, segur que tindràs bons amics. N’estic segur!
I d'aquesta manera, aplicant els consells que li havia dit el colibrí, en Lando va aprendre a fer amics, i amb el temps en va aconseguir tenir molts.
I quan es va veure amb cor, va anar a la seva antiga colònia i els va demanar disculpes pels problemes que ell havia ocasionat. I un cop varen fer les paus, en Lando de tant en tant, sorprenia la colònia amb una agradable visita i, totes les iguanes el rebien encantades!
