Que passeu un:

 

El plat de fusta

Imatge creada amb Ia

Un cert home va envellir,
i com més els anys venien,
més les forces li fugien,
i al fi no es pogué tenir;
i per causa de l'edat,
i del pols molt tremolós,
així que menjava, dos
tot seguit feia del plat.

Per sabut deixo de banda
com per tal causa posava
les estovalles: vessava
quasi sempre la vianda.

El seu fill, cansat d'això,
i qui és el vell oblidant,
diu cremat: "—D'aquí endavant
menja el pare en un racó.
Tanta trencadissa assusta
i més no es pot aguantar;
avui mateix menjarà
el pare en un plat de fusta".

En compliment del manat,
al pobre vell es donava
un plat de fusta, i menjava
en un racó, com llençat.

I això durà fins que un dia
observà el fill un petit
que era seu, molt eixerit,
que un tronc de fusta tenia,
i encara que de pocs anys,
treballava per trencar-la,
i en trencar-la i arranjar-la
hi posava el seus afanys.

—-Què fas? —preguntà al xicot—.
Què et proposes? Què barrines?
I el seu fill —No ho endevines?
li respon tot palpissot,
i amb el dit posat al llavi,
"un plat de fusta, perquè,
quan tu seràs vell, faré
que hi mengis com ara l'avi".

Es cremà en sentir això
el seu pare tant i tant,
que li pegà, i tremolant,
el nin cridà amb un gran plor.
"—Com veia que al pare teu
li donaves semblant plat,
jo fer-ne per a tu un, he pensat
perquè tu ets el pare meu !"
Calla el nin; el pare pensa;
al seu fill dona un petó,
de l'avi se’n va al racó,
li agafa el plat i me’l llença;

i amb commoguda paraula
mana com un desagravi,
que en endavant tingui l'avi
el lloc preferit a taula,
i ho mana perquè repara
que és exacte i ben segur
"que el fill es portarà amb tu
com tu et portis amb el teu pare".

Si ets bon fill, bons fills tindràs,
el teu exemple aprendran,
que és molt veritat el refrany:

"TAL FARÀS, TAL TROBARÀS"

Autor del poema: Teodor Baró

Recita: Domingo Mulà

La llenya mal situada

 

Conten que fa molt de temps, en un poble petit de la Xina, un home guardava la seva llenya a la vora de la xemeneia. El seu veí, quan ho va veure, es va acostar a ell i li va dir:

—Si no treus la llenya d’aquí pots provocar un incendi i quedar-te sense casa. No veus que està massa a prop del foc?

Però el veí, que era molt orgullós, va pensar que allò que deia era pràcticament impossible i no li va fer cas.

Al cap d’uns dies, la casa d’aquell home va començar a cremar per culpa de la llenya que era al costat del foc. Els veïns el varen ajudar a apagar el foc, amb tanta rapidesa, que la casa gairebé no va patir desperfectes.

I ell, agraït, va convidar a  berenar a tots els veïns que l’havien ajudat a apagar l’incendi, però no va pensar invitar el veí que l’havia advertit del perill.

Un dels seus veïns se’n va adonar i, li va dir:

—Està molt bé que ens hagis convidat per  agrair-nos que t’ajudéssim a apagar el foc, però... No hauria estat més just que també haguessis invitat  aquell veí que et va advertir i, al que si li haguessis fet cas, t’hauria evitat la desgràcia?

Moralina:

Moltes vegades oblidem agrair un bon consell, que si l’haguéssim seguit ens hauria evitat alguna desgràcia.

Faula de la Xina

Autor: Ban Gu 

Les castanyes peten peten

 

Les castanyes peten, peten,

donen voltes cata-crec.

Ara ve la castanyera

i  n'hi haurà per tots els nens!

L'u de novembre és Tot sants.

De castanyes m′omplo les mans.

Peten, peten, crec cata-crec,

calentetes, fan passar el fred.

Les castanyes peten, peten,

donen voltes cata-crec.

Faig boletes amb les mans,

ja ser fer bons panellets!

L'u de novembre és Tot sants.

De castanyes m'omplo les mans.

Peten, peten, crec cata-crec,

calentetes, fan passar el fred.

Les castanyes peten, peten,

donen voltes cata-crec.

Una història que fa por,

ens expliquen vora el foc!

L'u de novembre és Tot sants.

De castanyes m′omplo les mans.

Peten, peten, crec cata-crec,

calentetes, fan passar el fred.

Autora: Dàmaris Gelabert

L' os

 

Conten que fa molt de temps va existir a Rússia un emperador cruel, dèspota i capritxós. Un dia, al posar-se una de les seves jaquetes, li va caure un botó.

—Com és possible que s’hagi caigut un botó de la meva jaqueta? –va cridar el tsar, fora de si—. Que li tallin el cap al sastre!

El tsar va ordenar per tant executar al sastre l’endemà. Ja en el calabós, el vigilant li va portar el sopar. I al veure’l, l’home va començar a dir, compungit:

—Pobre tsar, pobre tsar…

El guarda, sorprès, li va rebatre:

—Com que pobre tsar? Pobre de tu, que al cap d’unes hores et quedaràs sense cap!

—No ho entens —va seguir dient el sastre —Què creus que és el més important pel tsar?

—M’imagino que la ciutat…

—No, no…

—La seva dona?

—Tampoc.

—Les seves riqueses!

—Algú més important…

—El seu os! El tsar adora a aquell animal!

—Sí! Així és! I el pobre ja no podrà escoltar-lo parlar…

—Parlar? A cas pot parlar un os?

—Es clar, només si n’hi ensenyen. Jo no puc ensenyar-n’hi, però perquè moriré demà… Ja no s’hi podrà fer res.

El carceller, que buscava els favors del tsar constantment, va anar corrents a explicar-li el que havia dit el sastre i ell mateix va baixar a las masmorres sorprès.

—Explica’m, sastre, Què és això de que pots ensenyar a parlar al meu os?

—Sí, sa majestat, jo sé com fer que el seu os parli.

—De veritat? Doncs demostra-m’ho.

—Oh, altesa, no es pot ensenyar a parlar a un os en unes poques hores, ni en un dia… Es necessita molta dedicació i treball. I jo moriré demà, així que…

—Ja, ja… I quan de temps necessitaries?

—Depèn de la intel·ligència de l’os.

—És molt intel·ligent! L’os més llest de tota Rússia!

—En aquest cas… en dos o tres anys, estarà preparat.

—D’acord. Retardo la teva pena de mort tres anys. Però pobre de tu si passat aquest temps no aconsegueixes que el meu os parli…

—Senyor, però hi ha un problema… Si em dedico a ensenyar a parlar a l’os, la meva família no tindrà res per menjar, perquè deixaré de ser sastre.

—Et pagaré i mantindré a la teva família. Però tu centrat en ensenyar a parlar al meu os.

Així va ser com el sastre va sortir aquella mateixa nit del calabós i va anar directe a la seva casa, on la seva dona el va abrasar entre llàgrimes.

—Com és que t’han deixat anar?

—Li vaig prometre al tsar que ensenyaria a parlar al seu os en tres anys.

—Com? Estàs boig? Això és impossible! Tu no saps ensenyar a parlar a un os!

—Ja, però això ell no ho sap. I ara estic viu. Tinc tres anys per endavant, i llavors, ja es veurà… Potser que el tsar mori. O jo. O qui sap,  potser aconsegueixi fer parlar l’os…

Conte Rus

Conte compilat per: Jorge Bucay

Reflexió:

Viure el present es impedir que els patiments que experimentem en el futur no ens turmentin en aquest moment. Es deixar de costat els mals pensaments que vàrem viure en el passat i gaudir del que tenim ara.

Per  viure el present és necessari ser conscient de que l’únic que pots controlar és el que estàs pensant i fent en aquest precís moment.

La millor manera de ser feliç és vivint el present, sense amoïnar-nos excessivament pel que passarà en el futur i sense estar tota la estona enyorant el passat  i,  prendre cada dia com si fos un regal.

Acceptar el que tenim i pensar que podem gaudir-ho, no només ens ajudarà a centrar-nos en el que podem controlar. A més a més d’això, ens ajudarà a tenir una visió més positiva sobre la vida i a viure el present, tal i com és.