Quan m’enfado,
em sento rabiós,
i dins meu sembla :
Que hi crema un gran foc !
Potser no he aconseguit el que em proposava ,
o algú m’ ha provocat.
I de vegades per qualsevol ximpleria,
m’ he ben enrabiat !
Quan m’enfado,
em sento rabiós,
i dins meu sembla :
Que hi crema un gran foc !
Potser no he aconseguit el que em proposava ,
o algú m’ ha provocat.
I de vegades per qualsevol ximpleria,
m’ he ben enrabiat !
Hi havia una vegada en un país molt llunyà un palau molt bonic. En aquest palau hi vivia un soldà que era un ignorant, una persona que no sabia res de res. A aquest soldà li agradava tant el formatge que tan sols es preocupava que els formatgers més importants del seu regne li fabriquessin els formatges més saborosos. Però darrerament hi havia una altra cosa que el preocupava. Resulta que l'olor dels formatges havia atret centenars de ratolins que es passejaven pel palau com si fossin a casa seva. I el pitjor era que es menjaven els formatges del soldà. Finalment, un dia que va trobar un ratolí dins el formatge que s'estava menjant, es va empipar tant que va enviar a buscar els seus tres consellers i els va dir que, si l'endemà no havien desaparegut tots els ratolins del palau, els desterraria del seu regne per sempre més. Els tres consellers, que encara eren més ignorants que el soldà, es van quedar molt preocupats i no sabien què fer. Després de molt pensar van arribar a una solució i l'endemà van ordenar als criats que portessin tots els gats de la ciutat cap al palau. Quan els ratolins van veure els gats van fugir corrents, i el soldà es va quedar més content que unes pasqües. Però la seva alegria no va durar gaire, perquè els gats es trobaven tan bé al palau que no volien marxar. Corrien amunt i avall del palau, des del saló del tron fins a la cuina i, fins i tot esgarrapaven la cara del soldà. Dins el palau només se sentia els marrameus dels gats. El soldà, a qui no li agradava gens viure amb els gats, va enviar a buscar els consellers una altra vegada i els va demanar que el salvessin d'aquells gats. Els consellers es van passar tota la nit desperts buscant una solució. L'endemà van ordenar als criats que portessin tots els gossos que poguessin trobar a la ciutat. Quan els gats van veure els gossos van fugir corrents i el soldà es va quedar més content que un gínjol. Però la seva alegria no va durar gaire, perquè els gossos es trobaven tant bé al palau que no volien marxar. Corrien amunt i avall del palau mossegant a tothom. El soldà, que no podia suportar els gossos, va cridar un altre cop els tres consellers i els va ordenar que fessin alguna cosa per treure els gossos del palau. Després de molt pensar se'ls va acudir una idea i l'endemà van dir als criats que anessin a buscar uns quants lleons forts i grans. Quan els lleons van arribar al palau tots els gossos es van escapar i el soldà es va quedar més content que unes pasqües. Però la seva alegria no va durar gaire, perquè els lleons es trobaven tan bé al palau que no volien marxar. Com que els lleons eren tan grossos, la gent del palau tenia molta por, a més a més amb els seus rugits no deixaven dormir a ningú. El soldà que tenia molta por dels lleons, va cridar un altre cop els tres consellers i els va ordenar que fessin alguna cosa per fer fora els lleons del palau abans que es mengessin a tothom. Els consellers van pensar molt i molt i finalment van decidir enviar a buscar un ramat d'elefants. Quan els lleons van veure els elefants van fugir amb la cua entre les cames. I el soldà en veure que no quedava cap lleó es va posar molt content. Però la seva alegria no va tornar a durar gaire, perquè els elefants es trobaven tan bé al palau que no volien marxar. Amb les seves grans potes ho feien malbé tot i, el pitjor era que xafaven tots els formatges del pobre soldà. El soldà, que estava molt enfadat i no sabia què fer, cridava contínuament els seus consellers que fessin alguna cosa abans que els elefants el tornessin boig. Aquesta vegada els consellers realment no sabien què fer i demanaven a tothom quina cosa podia fer por als elefants perquè ja estaven desesperats. Per fi un criat els va dir que havia llegit en un conte que els elefants tenien por dels ratolins. Els consellers estaven contents i van anar a veure el soldà i li van explicar que, per fer fora els elefants del palau, haurien de tornar els ratolins. El soldà es va aixecar cridant que no volia de cap manera que els ratolins tornessin al palau i es mengessin els formatges. Però els consellers li van dir que l'única cosa que feia por als elefants eren els ratolins i finalment el soldà va haver d'acceptar. Quan van arribar els ratolins, els elefants van fugir cridant com bojos. Ara els ratolins tornen a córrer per tot el palau i continuen menjant-se els formatges del soldà, però el soldà no està enfadat perquè pensa que és preferible viure amb els ratolins que no pas amb els elefants.
Conte d’Iran
Autor: Hassan Ahmad Dezfuli
Una planta recent importada va triar per domicili una riba d’una selva poblada de magnífics arbres. Quan li va preguntar una de les seves veïnes, una humil criolla, el perquè de la seva decisió:
—És que... —va dir ella—. Veig que aquí prosperen tots admirablement! Miri, quins arbres tan bonics!, tan grossos i corpulents!, quins enormes troncs!, quantes branques i quina extensió que tenen!, quin esplèndid i espès fullatge! Es ben conegut per tots que en aquesta comarca aprofiten a plaer la saba de la terra, que cadascú rep la seva part de pluja que fecunda i, que per tots hi ha llum i escalfor.
—Un xic cega està vostè —li va contestar la veïna—. O
mira sense fixar-s’hi? No veu que són molt pocs aquests arbres poderosos, si
gairebé aconsegueixen tapar-ho tot, i que treuen, al contrari, en profit propi,
la llum, l’escalfor i la saba, a la miserable multitud d’innumerables fills que
intenten créixer en va a la seva ombra.
Moralina:
Per un que prospera cent mil vegeten, però només crida l’atenció l’èxit i els vençuts no es compten.
Autor: Godofredo Daireaux
Quan estic
desanimat,
encongeixo les espatlles
i ajupo el cap.
El meu cos
sembla un globus desinflat,
i dins el meu cap,
els
pensaments estan ben enbolicats.
Jo vaig arribar a Catalunya ,
em volia sentir ben integrat ,
conèixer costums , parlar català ,
però per Pasqua jo vaig al·lucinar .
El dilluns de Pasqua em van convidar
a anar tots al tros a fer un bon dinar :
fes lloc per les postres , són molt especials,
menjarem la mona , que és tradicional !
Demana’m una mona !
Reconec que jo em vaig espantar ,
però la mona no és el que vaig pensar ;
és un pa de pessic i el pots triar
de mantega , fruita o xocolata .
Hi ha qui la fa a casa o la va a comprar ,
el padrí o padrina l’ha de regalar ,
l’ou de xocolata no hi pot faltar
i els fillols , contents , la van a buscar .
Pasqua és avui , la mona jo vull ,
doneu-me la mà , que us la vull besar !
Forma part del CD "Do re mi fa flor. La primavera en cançons",
editat per La Musca
Música i lletra: Ferran Andechaga i Sergi Esparza
Veu: Eric Lavoe
Baix elèctric: Artemi Agràs