Un llop que estava mort de gana, va trobar un gos mastí, gras i
sa que corria pel bosc. El llop el podia haver atacat i haver-se’l menjat, però
no es va veure amb prou forces per lluitar amb ell.
Llavors el llop es va acostar per parlar amb el gos i
afalagar-lo sobre el seu estat físic.
El mastí li va respondre:
—No estàs tan bé com jo, perquè no vols, deixa el bosc i els
teus amics. Segueix-me i tindràs una vida excel·lent.
I el llop li va preguntar:
—I què hauré de
fer?
—No gaire res —va dir el gos —hauràs d’atacar a qui posi en
perill la vida del teu amo; estimar als teus propietaris, i sempre
complaure’ls. Amb una cosa tan simple com això que et dic, tindràs les sobres
de tots els dinars, ossos de pollastre, carn fresca, fruita, verdures i també
l’estimació dels teus amos com agraïment per la teva tasca.
El llop es va sentir feliç i ple d’esperança.
Mentre caminava cap a la casa de l’amo del mastí, el llop es va
adonar que el gos tenia un pelat al coll.
—Què és això? —va preguntar.
—Res.
—Com que res?
—Una tonteria.
—Però per algun motiu tens el coll pelat?
—Deu ser la marca del collar que fa servir l’amo per lligar-me.
—Lligar-te! —va exclamar el llop—. Tu no vas on vols?
—No sempre, però això què importa?
—És tan important, que no vull ni el més gran dels tresors per
renunciar a la meva llibertat –va dir el llop, i va marxar corrents, sense
mirar enrere.
