<a
href="https://www.freepik.es/vector-gratis/dos-golondrinas-dibujos-animados-volando-sobre-campo-otono-ilustracion-plana_15403859.htm#fromView=search&page=2&position=40&uuid=046e90a1-6619-46f5-9483-9c2a2011d59e">Imagen
de pch.vector en Freepik</a>
Quan estic content,
ric de valent!
Noto com dins
meu l’alegria
em dona molta
energia.
Tinc ganes de
saltar i jugar,
i res no em pot aturar.
Enmig de la cendra tèbia hi havia quedat un tros de llenya a mig cremar que encara era encès. A poc a poc i amb molta parsimònia anava consumint les seves últimes energies, nodrint-se amb el mínim indispensable per no morir.
Però va arribar l’hora de posar la sopa al foc i, la foguera va ser avivada amb nova llenya. Una cerilla, amb la seva petita flama, va ressuscitar el tros que semblava ja apagat i una llengua de foc va lliscar entre la llenya sobre la qual estava posat el calderó. Animant-se amb els troncs ben secs que hi havien posat a sobre, el foc va començar a enlairar-se, expulsant l’aire adormit entre un soc i un altre; i jugant amb la llenya i, divertint-se corrent de dalt a baix, com un teixidor de si mateix, s’allargava cada vegada més.
Llavors va començar a despuntar les seves llengües fora de la llenya, obrint-se en ella molts forats des d’on sorgien manats de centellants guspires; les tenebres que envaïen la cuina es varen anar amansant; mentre, cada vegada més alegres, les flames creixien jugant amb l’aire circumdant, amb un crepitar suau i dolç.
El foc, veient-se ja tan crescut sobre la llenya, va començar a canviar el seu ànim, manyac i tranquil gairebé sempre, per una engolada i antipàtica supèrbia, fent-se il·lusions de ser ell el que atreia sobre aquelles estelles el do de la flama.
Es va posar a bufar, a emplenar d’explosions i guspires tota la llar; va dirigir les seves grans flamarades cap amunt, decidit a enlairar-se en un vol sublim… i va acabar xocant amb la negra base del calderó.
Moralina:
Cal refrenar
fins a un nivell convenient l’ímpetu de les nostres accions i el sostre de les
nostres aspiracions; d’ altra banda ens exposem a enfonsar-nos en el negre pou
de la frustració.
Autor: Leonardo da Vinci
A vegades tinc por…
i la meva sensació és de pànic i terror !
El cos
se’ m posa en alerta,
m’ augmenta l’ adrenalina,
tremolo i tinc pell de gallina.
El meu
cor s’accelera…
i tant em puc quedar paralitzat,
com sortir corrents ben esverat !
Marta Vilà
 |
| imatge creada amb IA |
Hi havia una
vegada dos agricultors que, de camí al mercat, es varen aturar en una parada d’un
vell venedor de llavors, sorpresos per unes llavors que no havien vist mai.
—Mercader,
quines llavors són aquestes? –va preguntar un d’ells.
—Són llavors
de bambú i són molt especials –va contestar el mercader.
—I per què són
tan especials? –indagaven els camperols.
—És difícil d’explicar.
Emporteu-vos-les i llavors ja ho veureu vosaltres mateixos. A més a més, només
necessiten aigua i adob –va respondre.
Els dos
agricultors, curiosos i intrigats per aquestes llavors tan especials, varen
decidir emportar-se'n un manat de cada varietat.
Quin seria el
secret que amagaven? I en què es convertirien?
Un cop eren a les
seves terres, els camperols van plantar les llavors i seguint les
indicacions del mercader, varen començar a regar-les i adobar-les amb molta
cura.
Però passaven
els dies, les setmanes i els mesos i, mentre unes de les llavors ja havien crescut ( i
les seves plantes ja havien donat els seus primers fruits), les llavors de bambú no
germinaven i no passava res.
Llavors, uns
dels camperols, molt enfadat per haver estat treballant en va, li va dir a l’altre:
—Aquell vell
mercader ens ha enganyat amb les llavors. D’aquestes llavors no en sortirà mai
res!
I així,
pres de la ràbia, va decidir deixar de cuidar-les.
Tot i això, el
seu amic, tot i que estava força desanimat va decidir seguir regant i abonant
les llavors com a últim acte de fe i perquè, com que la feina estava dins de la seva
rutina, no era per ell un gran sacrifici.
Van seguir passant
els mesos.
I després un
any sencer.
I dos.
I tres…
Fins a set – sí
set anys –quan aleshores en un tres i no res, va succeir la màgia i, en només sis
setmanes, el bambú va créixer i créixer… fins arribar a una alçada de 30 metres.
Llavors, com
era possible que el bambú trigués 7 anys i que només en sis setmanes pogués
arribar a aquella mida? Va créixer només en sis setmanes? Era viable?
Doncs es clar
que no.
En realitat,
les llavors varen necessitar set anys i sis setmanes.
Durant els set
primers anys, el bambú va tenir de generar un sistema d’arrels complex i
necessari per poder créixer d’una manera tan ràpida.
No estava
inactiu, esta preparant-se.
Reflexió:
Moltes vegades estem dins d'un projecte, una relació o, en qualsevol activitat que se’t passi pel
cap..., i com que no veiem resultats ràpidament l'abandonem de seguida.
I per què ho fem?
Perquè en
aquest món de: "tot ho vull aconseguir ara mateix", ens supera la impaciència.
El conte ens suggereix
que el resultat, la solució o la recompensa que busquem, pot estar a la volta de la cantonada i, que és millor no donar-nos per vençuts a la primera de canvi.
En aquesta
societat, en que la immediatesa sembla un factor indispensable per l’èxit, costa recordar que l’èxit real i mantingut en el temps requereix esforç,
creixement i temps, molt de temps.
Si et trobes
en un moment en el que sembla que no passa res o, en el que et sents estancat, abans
de desesperar-te, no desisteixis i recorda el bambú japonès.
