Fa molts anys,
vivia a Texcoco un bonic puma que sempre presumia de la seva força i agilitat.
Li agradava espantar als altres animals, tant els terrestres com els aquàtics,
rugia, saltava, i llavors se’n reia de la por que els causava. Aquesta actitud
no agradava gens als animals, els queia malament. Un dia que corria ràpidament
intentant caçar un cervatell, va ensopegar amb la caseta d’un saltamartí i la
va destruir.
Enfadat, el
saltamartí va pujar al nas del puma i li va dir:
—Escolta puma! Per què ets tan mal educat? Acabes de destruir la meva casa amb les teves
espantoses potes plenes d’urpes!
Davant d’això el
puma es sentí ofès i contestà:
—Fastigós i
minúscul insecte! Jo no tinc la culpa que posis la teva casa per on
passo corrent!
El saltamartí
indignat protestà:
—Doncs ara hauràs
de pagar les destrosses de casa meva!
—Jo no et pagaré
res de res, insecte horrorós! —va cridar el puma enfurismat.
El saltamartí,
tremolant d’ ira, li va propinar un fort cop al nas al bonic felí i per acabar
li va dir:
—Et declaro la
guerra!
Quan el puma va
rebre el cop, va sentir unes pessigolles, esternudà i el saltamartí sortí
disparat. Des del terra l’ insecte va cridar:
—Et desafio a una
batalla amb totes les meves tropes, tu també pots portar les teves, i ja veurem
qui guanya el combat!
El puma, molt
digne, va donar mitja volta i es retirà a buscar les seves tropes. Mentrestant,
el saltamartí va anar a buscar les vespes i els va demanar ajuda:
—Estimades germanes
vespes, ha arribat l’ hora de donar una lliçó al presumit felí, carnívor i
sanguinari, ja n’ hi ha prou de deixar-nos aixafar pel puma. I si ens unim
guanyarem!
Totes les vespes, varen estar d’ acord amb el saltamartí en lluitar contra el fatxenda, arbitrari
i abusador, i es varen disposar per enfrontament. El puma va anar a
buscar l’ ajuda dels llops, els gats salvatges i les guineus, els explicà
el que li havia passat amb el saltamartí i els va animar a lluitar dient:
—Ja
veuran aquests maldestres i repugnants insectes del que som capaços,
no ens deixarem espantar per ells!
En poc temps, es
trobaren en el camp de lluita observant per on venien els enemics. La guineu va
dir que aniria al davant i quan veiés l’ exèrcit del saltamartí faria un crit d’ alerta. Quan els soldats del saltamartí veieren la guineu, es llençaren
sobre ella i la varen picar per tot el cos i, la guineu s’ oblidà de
donar l’ alarma, va córrer desesperada a llançar-se al llac. El puma i els seus
companys quan varen veure la guineu a l’ aigua varen pensar que perseguia al
saltamartí i corregueren cap a ella.
Un exèrcit de
vespes va aprofitar l’ ocasió i es varen llençar sobre els defensors del puma, clavant els seus fiblons sobre els cossos dels animals que cridaven pel dolor.
La guineu els observava i els cridava:
—A l'aigua, a l'aigua!
I efectivament, el
masegats amics del puma es varen llançar a l ’aigua. L’ exèrcit de vespes
brunzia i no els deixaven sortir de l’ aigua. Finalment després de varies
hores; cansats, famolencs i assedegats, l’ exèrcit del puma es va rendir. Varen
sortir del llac tots, mullats i decebuts i varen tenir de suportar les mirades
i burles que les vespes els propinaven. El saltamartí es va acostar al puma i
li va dir:
—Puma presumit,
espero que no oblidis la lliçó, doncs has de saber que quan les criatures
petites s’ uneixen, no hi ha ningú que les pugui vèncer!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada