Conten que fa molt de temps va existir a Rússia un emperador cruel, dèspota
i capritxós. Un dia, al posar-se una de les seves jaquetes, li va caure un
botó.
—Com és possible que s’hagi caigut un botó de la meva jaqueta? –va cridar
el tsar, fora de si—. Que li tallin el cap al sastre!
El tsar va ordenar per tant executar al sastre l’endemà. Ja en el calabós,
el vigilant li va portar el sopar. I al veure’l, l’home va començar a dir, compungit:
—Pobre tsar, pobre tsar…
El guarda, sorprès, li va rebatre:
—Com que pobre tsar? Pobre de tu, que al cap d’unes hores et quedaràs sense
cap!
—No ho entens —va seguir dient el sastre —Què creus que és el més
important pel tsar?
—M’imagino que la ciutat…
—No, no…
—La seva dona?
—Tampoc.
—Les seves riqueses!
—Algú més important…
—El seu os! El tsar adora a aquell animal!
—Sí! Així és! I el pobre ja no podrà escoltar-lo parlar…
—Parlar? A cas pot parlar un os?
—Es clar, només si n’hi ensenyen. Jo no puc ensenyar-n’hi, però perquè
moriré demà… Ja no s’hi podrà fer res.
El carceller, que buscava els favors del tsar constantment, va anar
corrents a explicar-li el que havia dit el sastre i ell mateix va baixar a las
masmorres sorprès.
—Explica’m, sastre, Què és això de que pots ensenyar a parlar al meu os?
—Sí, sa majestat, jo sé com fer que el seu os parli.
—De veritat? Doncs demostra-m’ho.
—Oh, altesa, no es pot ensenyar a parlar a un os en unes poques hores, ni
en un dia… Es necessita molta dedicació i treball. I jo moriré demà, així que…
—Ja, ja… I quan de temps necessitaries?
—Depèn de la intel·ligència de l’os.
—És molt intel·ligent! L’os més llest de tota Rússia!
—En aquest cas… en dos o tres anys, estarà preparat.
—D’acord. Retardo la teva pena de mort tres anys. Però pobre de tu si
passat aquest temps no aconsegueixes que el meu os parli…
—Senyor, però hi ha un problema… Si em dedico a ensenyar a parlar a l’os,
la meva família no tindrà res per menjar, perquè deixaré de ser sastre.
—Et pagaré i mantindré a la teva família. Però tu centrat en ensenyar a
parlar al meu os.
Així va ser com el sastre va sortir aquella mateixa nit del calabós i va
anar directe a la seva casa, on la seva dona el va abrasar entre llàgrimes.
—Com és que t’han deixat anar?
—Li vaig prometre al tsar que ensenyaria a parlar al seu os en tres anys.
—Com? Estàs boig? Això és impossible! Tu no saps ensenyar a parlar a un os!
—Ja, però això ell no ho sap. I ara estic viu. Tinc tres anys per endavant,
i llavors, ja es veurà… Potser que el tsar mori. O jo. O qui sap, potser aconsegueixi fer parlar l’os…
Conte Rus
Conte compilat per: Jorge Bucay
Reflexió:
Viure el present es impedir que els patiments que experimentem en el futur
no ens turmentin en aquest moment. Es deixar de costat els mals pensaments que
vàrem viure en el passat i gaudir del que tenim ara.
Per viure el present és necessari
ser conscient de que l’únic que pots controlar és el que estàs pensant i fent
en aquest precís moment.
La millor manera de ser feliç és vivint el present, sense amoïnar-nos excessivament
pel que passarà en el futur i sense estar tota la estona enyorant el passat i, prendre cada dia com si fos un regal.
Acceptar el que tenim i pensar que podem gaudir-ho, no només ens ajudarà a
centrar-nos en el que podem controlar. A més a més d’això, ens ajudarà a tenir
una visió més positiva sobre la vida i a viure el present, tal i com és.
