Hi havia una vegada, en un bosc molt frondós, un ratolí de camp. Es deia Severí i vivia amb els seu pares. En Severí, era el petit de deu germans, que feia temps que ja no vivien a casa.
Tenien pocs mesos de vida i es varen anar espavilant i de mica en mica varen anar marxant del cau. Però en Severí era molt tímid i mandrós i no tenia cap pressa per marxar.
-Vés perquè hauria de marxar? –pensava... -Aquí estic com un rei i no m’haig de preocupar de res. La mare fa un menjar tan bo i al llit al matí si està tant bé...
La seva mare prou que li deia:
-Jo i el teu pare som molt grans i no sempre podrem cuidar de tu.
-Els teus germans han format una família, tenen fills o viuen al seu propi cau.
-Ja ho sé mare, però a mi no m’agrada viure sol i jo no em vull separar de vosaltres.
-D’acord, però és que sempre t’hem de treure les castanyes del foc, no portes mai menjar i no ens ajudes a tenir el cau net. Nosaltres som grans i tu un dia t’hauràs espavilar sol.
En Severí no feia cas i no es preocupava de res, només de passar-ho bé.
Es llevava tard al matí, i es passava la tarda jugant pel bosc fins que es feia fosc.
Un dia els seu pares es varen posar malalts i en Severí no s’havia què fer.
-No sé on anar a buscar menjar, ni què haig de fer? –pensava...
I plora que ploraràs, va anar a veure l’Eudald, que era el pardal més vell del bosc i tothom el coneixia perquè era molt savi.
L’Eudald va anar a casa dels pares d’en Severí i quan va acabar la visita li va dir:
-Els teus pares tenen una malaltia respiratòria, no sé exactament com ho podrem solucionar. Jo, la veritat, només conec un bolet que podria curar els teus pares, es diu aspergillus blavus, és un bolet de color blavós, amb forma de campana, una mica viscós i el seu olor és molt desagradable.
-Aquest bolet és molt escàs i es troba a les coves o grutes, ja que creix en llocs molt humits on no hi toca el sol. Hi ha un bosc, en diuen el bosc del remei, per la gran quantitat de plantes curatives que hi ha. Es parla que sota la gran alzina hi ha una gruta,” la gruta del bolet". Rep aquest nom per la forta olor que desprèn aquest bolet.
-I està molt lluny?
-Doncs trigaràs tres dies per anar-hi, hauràs d’anar amb compte, ja que en aquest bosc hi viu una família de falcons. Com deus saber, aquests ocells volen molt ràpid i mengen petits animalons com tu. Pocs animals escapen de les seves urpes.
-Severí, escolta’m bé, si hi vols anar-hi abriga’t bé. Estem en temporada de pluges i les nits són molt fredes, podries morir de fred, pensa t’ho bé.
En Severí va tornar a casa seva, però els seus pares varen empitjorar i va decidir marxar.
L’Eudald, li va prometre que els cuidaria i en Severí es va quedar més tranquil.
De bon matí va sortir de casa seva, portava un farcell ple de roba i coses per menjar. Tot el dia va caminar sota un sol de justícia i quan arribà la nit, va passar molta fred i s’adormí arraulit sota unes mates.
L’endemà, va continuar el camí, però plovia i feia un vent tan fort, que amb prou feines podia caminar. Tot d’una, un cop de vent l’aixecà de terra i se’l emportà com una fulla. Al caure, va rebre un cop tan fort a la cama que el va deixar ben adolorit. En un racó del camí, cansat i sense alè, es va amagar sota unes herbes, ja no tenia res per menjar i va pensar que tot s’acabava. Finalment es va adormir.
Al cap d’unes hores, quan el vent es va calmar i la pluja s’aturà, un talp que es diu Ralf, va passar per el camí, es va quedar sorprès en veure un ratolí a terra, quiet i tot moll.
-Eh!, desperta- li va dir. Però en Severí no va contestar.
El talp, va sentir pena del ratolí, semblava com si fos mort.
Llavors, l’arrossegà com va poder cap al seu cau. El va tapar amb forces mantes i va vetllar-lo tota la nit.
Llavors, l’arrossegà com va poder cap al seu cau. El va tapar amb forces mantes i va vetllar-lo tota la nit.
-Sembla que té força febre –va pensar el talp.
Quan va sortir el sol en Severí es despertà, tenia tanta gana que no podia dormir.
-Que hi faig aquí?, com he vingut?
En Ralf, li va dir que l’havia trobat a la vora del camí.
Llavors ell va explicar-li que els seus pares estaven malalts i que havia de trobar un bolet en una cova o una gruta i li donà les gràcies per haver-lo salvat. El talp va prometre a en Severí que l’ajudaria a trobar el bolet.
Després d’ esmorzar, en Severí es va trobar millor. La cama encara li feia una mica de mal, però va decidir sortir a buscar el bolet . En Ralf el va animar.
-No et preocupis, conec totes les grutes d’aquesta zona, sóc un bon excavador.
Varen mirar i buscar per tot arreu, però ni rastre del bolet. Cap al vespre ja estaven molt cansats i van decidir tornar al cau.
Força desanimats, varen sopar i s’explicaven llegendes que els havien contat els seus pares quan eren petits. De llegenda en llegenda van passar les hores. En una de les llegendes es parlava de la gruta del bolet.
-La gruta del bolet?- va dir en Severí, -podria ser el bolet que busquem?
-Jo aquesta història no la recordo gaire, però de ben segur que Zenó, l’eriçó, la coneix. Sap totes les cançons i llegendes d’aquest bosc. Té la casa plena de llibres i li encanta explicar històries, li ve de família. El seu avi era el millor rondallaire del bosc; demà anirem a casa seva.
L’endemà es van dirigir a la casa de Zenó.
-No hi és, ha sortit- els va dir la seva senyora, -si us espereu una estoneta potser vindrà, mentrestant us prepararé una infusió.
- Ens anirà molt bé gràcies.
Al cap d’una hora varen decidir marxar. Mentre es deien adéu, van veure Zenó que venia pel camí amb un ram de farigola.
-Bon dia Zenó, com estàs?
-Fantàsticament, i vosaltres, què hi feu per aquí?
-Recordes, que un dia em vares explicar una història que succeïa a la gruta del bolet?
-Deixa’m pensar... anava d’un follet?
-Sí, un follet que era remeier.
-Doncs si que ho recordo.
-És cert que hi ha una gruta del bolet ,Zenó?
- Sí i tant! El meu avi me la va ensenyar.
- I perquè té aquest nom ?
- I perquè té aquest nom ?
–Doncs, perquè a la tardor s’hi fan uns bolets de color blavós. Curen moltes malalties, però fan una pudor horrorosa.
-I podries acompanyar en Severí fins aquest lloc?
-Sí, és una mica lluny, però si sortim d’aquí una estona, potser podríem arribar-hi cap el tard.
Tots tres varen preparar una mica de menjar per emportar-se. Haurien de dinar pel camí.
Feia un dia molt fred, però no plovia. Varen passar marges, sots i barrancs i per fi, allà a la llunyania del bosc, van veure una alzina molt grossa.
-És centenària, -comentà Zenó, -la gruta és sota les arrels de l’arbre, una riuada va deixar part de les seves arrels a l’aire.
-Compte no caigueu amb aquestes branques, -va dir en Ralf, -s’està fent fosc, ens hem d’espavilar sinó no ens hi veurem.
Un cop eren dins la gruta se sentia una pudor que tirava enrere. Tots buscaven per tot arreu.
-On ets bolet trapellot? – deia un.
-Quina pudor i quines basques –exclamava l’altre. De tant en tant havien de sortir a agafar una mica d’aire.
-Ep! nois,sota aquelles fulles es veu una cosa, -deia en Ralf. -Són aquí!, és això el que busqués Severí?
-Sí, han de ésser aquests sens dubte, tenen forma de campana i són de color blau amb el barret viscós.
-Visca!, ja ho tenim, -cridava Severí, -va marxem corrents que es fa fosc. Varen posar els bolets al sarró on portaven el dinar i sortiren de la gruta, de sobte van sentir uns xiulets. Era el falcó que rondava per allà.
-Anem amb compte. Però el falcó que era més llest que una mostela va enxampar en Severí i l’agafà amb les seves urpes.
–Deixa’l anar! –cridava en Ralf.
Sense pensar-s’ho, en Zenó es va convertir en una pilota de punxes i li ventà una punxada al ventre. El falcó va sentir un dolor terrible i deixà anar en Severí. Després l’ocell rapinyaire, va sortir volant com un coet. Tots reien alhora, s’havien salvat.
-Ja li està bé, s’ha endut una bona pessigada. Ens ha costat molt arribar fins aquí. –va dir en Ralf.
Quan tornaven pel camí, va passar una llebre.
-Hola tenebra! –exclamà Zenó, eren vells amics, havien anat junts a l’escola.
-Tenebra té la pell fosca, per això li varen posar aquest nom els seus pares - els va dir Zenó.
Li varen explicar tot el que els havia passat i ella que era molt bona i ràpida, els digué que portaria a casa seva en Severí.
-Adéu a tots i moltes gràcies, no oblidaré mai tot el que heu fet per mi, teniu us deixo un plànol del bosc on visc, sempre que em necessiteu compteu amb mi per qualsevol cosa.
Es varen fer un forta abraçada i es desitjaren molta sort.
Tenebra va portar en Severí casa seva, era ràpida com un llamp i en un tres i no res varen arribar.
Severí, va anar veure els seus pares, estaven al llit, feien mala cara i els costava molt respirar. Va entregar el sarró a l’Eudal, que es retirà a la cuina, va omplir una olla amb aigua i l’escalfà, tallà els bolets a bocins i hi va afegir-hi diverses herbes.
Un cop bullit, ho colà i va fer respirar els vapors que surtien de l’olla als pares d’en Severí.
-Demà al matí es trobaran molt millor. Cada dia abans d’anar a dormir hauran de respirar els vapors. Si tens algun problema avisa’m.
En un parell de dies els pares d’en Severí es trovaven molt millor. Varen tenir de ventilar la casa forces dies perquè marxés la mala olor . Però tot havia acabat bé.
Severí, va prometre als seus pares que sempre els ajudaria amb les feines de casa, que seria més responsable i obedient. I els va explicar totes les aventures que havia passat al costat d’en Ralf, Zenó i Tenebra i lo generosos que havien estat amb ell.
I aquesta amistat va durar per sempre més, es veien de tant en tant, perquè els seus boscos estaven força separats, però no varen deixar mai de ser amics.
Conte i dibuixos Marta Vilà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada